Seria infringir qualsevol norma, si de la ciutat estant, decideixes un dissabte barrejar-te entre les masses enfurismades que envaeixen aquells espais anomenats botigues? Segurament veure la ciutat omnipresent entre borses de tots colors, de tots estils, de tots materials ens pot dir d’on venim i on anem, tota aquella gent que no deixa, que no deixem ni un resquitx d’espai per omplir. Jo, no he anat a Frankfurt, segurament hauré maleït el meu currículum per no fer com les elits intel·lectuals i polítiques d’aquest país, per no deixar en l’anecdotari personal i potser en alguna que altra foto la nacional representació d’un país com cal, per això he decidit perdre’m en la meva ciutat, avançant-ne pas a pas com tota aquella gent que tampoc hi ha anat i s’ho mira ni tant sols amb recança, més aviat amb indiferència, amb molta indiferència.
Em diu un amic com serena l’esperit sortir una tarda i perdre’t tot deixant-hi fins els darrers “duros”, potser gastant-te el que no tens... o i tant que serena els ànims!, si és que cal serenar-los. De fet la tranquil·litat d’un mateix i del teu entorn hauria de residir, si més no, en la calma que la teva pròpia vida es planteja, en el silenci que acomboiés les nostres hores, però ens deixem anar per relaxar les inquietuds que ens aclaparen, de la mà del model social per excedència (que no per excel·lència): el consum, tot i que he de dir que m’ha permès aquesta tarda d’esbarjo per la ciutat, d’invertir també, novament, en llibres, quin plaer! Sí, desestressant, valguem déu!, quina raó no teniu els qui us perdeu com jo, però més que jo, com avui, per entre els nostres conciutadans....
