Camí que plana...

Camí que plana per valls i fondàries, que s’estén al llarg de revolts i pujades; de pegades pla, de vegades pedregós, amb paratges fantàstics, amb paratges erms; és en definitiva el nostre camí en el que ens cal de saber articular aquella cerca constant i permanent que ens ha de permetre créixer, sense més ambicions, ni pretensions, que conrear el saber en ell, en la superació personal com en l’ajuda al proïsme a cada passa, per avançar lenta i pausadament, sense presses, per acomplir el nostre destí, fita transcendent que ens engatja amb els camins dels altres, rutes que es defineixen certes si hom assoleix en la calma els principis primers que han de vestir la vida humana ...     

© Albert Balada

12-10-2013 

Serenor

La serenor i la placidesa dels somnis es reflectien en cada flaira de les arbrades, on el romaní acarona els peus d’aquells pinyoners que arreceren les merles i els pinsans; l’aire que riberenc refresca el terra remullat per les recents tempestes anuncia el soleiat dia, com un oferiment a l’esbarjo i a la bonança en la solitud de la vall on s’agermanen els rius i les civilitzacions. Vestia el cel la lluentor del sol voleiat per les cigonyes que, del niu estant, es llencen a la recerca en els rierols i les rieres de l’àpat amb que sojornar les goles famèliques de les cridaneres cries; mentre, de la muntanya estant, l’eco sorneguer rebota sobre les pedres l’especial sorpresa i el goig de la plana que s’obre als ulls del foraster.

La lluna

Obria avui el cel la seva túnica a la lluna, que oferia el seu esplendor lluent; ens perseguia, com qui seguis i resseguís el camí que travessa les valls, el camí que ens acosta per moments a les mans que s’enlairen en mig de la terra, dits que albiren a acaronar-la, en les nits en que, com avui, somriu. Obria el cel les seves portes, la deixà caure volant en l'aire com un regal als ulls que la miren, com deleixen els instants que guaiten...mentre, ella, ens perseguia.