Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llibres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llibres. Mostrar tots els missatges

dimecres, 27 de novembre del 2013

Pren seient i reflexiona...


La fotografia és original de Llorens Melgosa

Pren seient i reflexiona, deixa transcórrer els pensaments, contempla’ls, repassa el que els llibres i els savis et diuen, cerca d’ entre ells, concentra la teva mirada en aquell que et dugui a entendre la pròpia existència, que t’ajudi a comprendre la via del teu trànsit, fins que un pensament colpegi clara i harmoniosament la teva ànima, el teu sens, perquè hauràs descobert, aleshores, que no és només en la filosofia on descobreixes la resposta, doncs aquesta és davant teu, admira-la, contempla-la i eleva les benediccions que la data d’avui requereix, tot conreant la llum que t’ha d’ il·luminar a tu i els teus, però també de la que has de fer partícip a les generacions que t’acompanyen...

Albert Balada

© 27-11-2013

dimecres, 11 de juliol del 2012

Una cita: Juan Goytisolo


“...podreu cremar els meus llibres però mai l’esperit que en ells s’hi conté...” [1]


[1] Juan Goytisolo, citant a un poeta anònimo a "Mokhtar Atitar". El País. 06/12/2012

dilluns, 12 d’octubre del 2009

Himne gegant i estrany....




Hi ha qui diu que no serveix de res de guardar aquells llibres que ja has llegit, aquells que ho diuen no veuen en els discursos dels texts aquell misteri que hom desvetlla distint en funció de moment, del temps, quan t’endinsis en el somni de les paraules. Clar que puc estar equivocat i aquesta meva visió romàntica, potser fins i tot esser massa dòcil, com si mirés de descobrir noves i distintes visions a tot plegat, sense que això fos possible. La veritat és que, a mi, se’m desvetllen noves dialèctiques entre l’autor i jo, passat el temps, com si la pàtina de la historia esdevingués un filtres a través del que destriar nous missatges, noves perspectives en allò que està escrit. Clar que també és cert que si creus que cada llibre és un tresor, acabes albergant fins i tot tres fileres en cada prestatge i aleshores és quan es produeixen aquelles estranyes pèrdues que, com angoixes del saber, de vegades t’aclaparen en no poder rastrejar on era, on és, com si tingués potes i es perd per entre els prestatges, com jugant a fet i amagat. Jo, entre els amagatalls, he retrobat l’edició que al 1982, Laia feia del “Petit Príncep”, un text que arreplega editat ja prop més de 25 anys, pocs si tenim en compte que Saint-Exupéry va ser editat en primer cop per Gallimard al 1946, val a dir que en plena post guerra francesa, quan calia no poca empenta i ganes per a reconstruir el país, és doncs, malgrat la jovenesa editorial, un llibre de cult que ja ha esgrogueït en el temps, com el temps s’esgrogueeix per composar un símbol per ell mateix. Obro ell llibre i em trobo una reflexió que hi vaig fer, era el gener de 1982, i se’m va acudir aleshores de trobar sentit a les rimes de Gustavo Adolfo Bécquer, la numero 11 en concret, per pentinar el missatge que de l’escriptor francès el llibre em faria gaudir: “Jo se d’un himne gegant i estrany que anuncia en la nit de una aurora, son aquestes pàgines d’un himne i cadències que l’aire dilata en ombres”. Clar que, tot seguit, l’acte, com iniciàtic, és d’obrir el llibre per alguna pàgina en la que descobrir un altre missatge ocult, aquest cop de Saint-Exupéry, alguna frase que com màgica em transporti a un món o a un instant, a un sospir potser i vaig a parar a la pàgina 54, on ens diu:” Un geògraf és massa important per fer de rodamón. El geògraf no surt del seu despatx, sinó que hi rep els exploradors. Els interroga i pren nota de llurs observacions. I si les observacions d’un d’ells li semblen interessants, el geògraf fa fer una enquesta sobre la moralitat de l’explorador” i quan el petit Príncep li pregunta –perquè?, li respon que “perquè un explorador mentider portaria una catàstrofe en els llibres de geografia. Igualment un explorador que begués massa”, i qüestiono al llibre, sobre la meva hipòtesi, sobre el tresor que en ells es guarden i també hi trobo respostes a través del personatge del geògraf, que dues passes més enllà, dues pàgines de fet, afirma amb rotunditat: ”És difícil que una muntanya canviï de lloc. És dificilíssim que un oceà es buidi. Les coses que nosaltres escrivim son eternes”. Potser per això si et deixes rodejar per muntanyes dels llibres, que facin en el seu desordre un cert ordre, al teu voltant, sempre hi trobaràs saviesa....

dijous, 26 de febrer del 2009

Records

Fotografia / Jon Nalick. L'escriptor best-seller i neuròleg Oliver Sacks descriu les propietats curatives de la música durant una conferència l'any 2006 al Mayer Auditori. La seva conferència va formar part del cicle Veus i Visions organitzat per la University of Southern California, Iniciativa de les Arts i les Humanitats.

Sempre m’havia interessat aquell home menut que es va deixar captivar per la política però va saber-ne allunyar-se’n per enamorar-se de tot el que representa l’evolució humana, des d’una perspectiva diria jo que colpidora de vegades, la nostra pròpia identitat transmutada per una lenta però inexorable transformació. He de dir que també ha estat la insistència del meu fill en fer-me veure els seus reportatges, qui m’ha fet adonar dels seus postulats sociològics.

Avui, en tornar a casa, m’he trobat un llibre. Un llibre sempre és un regal dels déus, un valuós regal, on la paraula ens transporta a mons inimaginables, a descobriments, a fites o senzillament a redescobrir el plaer de pensar. En ell una cita d’Oliver Sacks[1], un científic de qui aquell home menut que ha estat capaç de superar-se a si mateix en la lluita contra un ferotge adversari, parlo evidentment, ara i abans, de Eduard Punset[2], qui en un dels capítols ens la transcriu, i diu: “Donava per suposat que els records que tenia, especialment els que foren viscuts, concrets i circumstancials, eren essencialment vàlids i fiables. I per a mi va ser traumàtic descobrir que alguns no ho eren.”, del que ens n'adonem, certament, al veure les coses en perspectiva.

[1] Sacks, Oliver. El hombre que confundió a su mujer con un sombrero. El Aleph. Barcelona. 1987
[2] Punset, Eduard. El alma está en el cerebro. Radiografía de la máquna de pensar. Ed. Aguilar. 2006. pag. 57

divendres, 14 de desembre del 2007

Interferó


És fa llarg el camí, el passeig a redós de la calma gèlida ens acompanya , trenca els matisos de la llum quasi imperceptible del sol de desembre. El silenci del carrer l’amortien les passes ràpides, acompassades, traquetejos sobre les rajoles límpides reflecteixen aquells vapors invernals; les orelles s’endoloreixen de la baixa i cerques tenir tapat el coll que dol la fredorada.

Refàs el cos malparat amb un beuratge gens eteri, el color de la sang que cultiva vacus, t’omple d’esperit de vida l’ànima i recuperes la salutació esmorteïda; et recrees en la troballa de la lletra que vol ser llibre, el llibre que vol ser llei, la llei que vol ser llibre i el llibre que només vol ser lletra i estimat alhora. La carícia i el somriure com a penyores permanents abasten el teu univers i s’estenen com un termini que inexorable omple el cel dels incerts convidat a beure de nou un glop d’almívar dels déus; mentre, el somrís t’acarona, com un retorn, de reüll.

diumenge, 14 d’octubre del 2007

Frankfurtíada


Seria infringir qualsevol norma, si de la ciutat estant, decideixes un dissabte barrejar-te entre les masses enfurismades que envaeixen aquells espais anomenats botigues? Segurament veure la ciutat omnipresent entre borses de tots colors, de tots estils, de tots materials ens pot dir d’on venim i on anem, tota aquella gent que no deixa, que no deixem ni un resquitx d’espai per omplir. Jo, no he anat a Frankfurt, segurament hauré maleït el meu currículum per no fer com les elits intel·lectuals i polítiques d’aquest país, per no deixar en l’anecdotari personal i potser en alguna que altra foto la nacional representació d’un país com cal, per això he decidit perdre’m en la meva ciutat, avançant-ne pas a pas com tota aquella gent que tampoc hi ha anat i s’ho mira ni tant sols amb recança, més aviat amb indiferència, amb molta indiferència.

Em diu un amic com serena l’esperit sortir una tarda i perdre’t tot deixant-hi fins els darrers “duros”, potser gastant-te el que no tens... o i tant que serena els ànims!, si és que cal serenar-los. De fet la tranquil·litat d’un mateix i del teu entorn hauria de residir, si més no, en la calma que la teva pròpia vida es planteja, en el silenci que acomboiés les nostres hores, però ens deixem anar per relaxar les inquietuds que ens aclaparen, de la mà del model social per excedència (que no per excel·lència): el consum, tot i que he de dir que m’ha permès aquesta tarda d’esbarjo per la ciutat, d’invertir també, novament, en llibres, quin plaer! Sí, desestressant, valguem déu!, quina raó no teniu els qui us perdeu com jo, però més que jo, com avui, per entre els nostres conciutadans....

dijous, 4 d’octubre del 2007

...Un tren que no s'atura....


La fotografia de Jordi Play sobre la obra recent de l'artista de l'alt urgell Perico Pastor


Sense saber-ho, gairebé, amb la subtilesa que dona el llenguatge, he recreat el meu univers particular al llarg dels darrers temps, mentre corria inexorablement, no com un estadi perdut en la meva vida, al contrari, avançant en l’aprenentatge que cada segon d' aquesta meva existència m’aportava; d’allò que als ulls podria semblar alguna cosa de dolent, jo la he vist com un afrontar determinats reptes de futur, d'allò que pot semblar excepcionalment bo, jo ho matiso, com correspon a qui veu més en els petits detalls que en les grans coses allò que ens fa i ens deixa viure.

El dia no ho anunciava, però ha estat fantàstic de descobrir els carrers mullats de la ciutat, el xim xim de l’aigua rebotant per sobre del tapís de pedra que recobreix la nostra història i veure’t reflectit de vegades en alguns tolls, acomboiat de la grisor que apaivaga la llum del sol de tardor. El dia no ho anunciava però jo ho he agraït, he sentit aquella dolça frescor que acaricia el rostre mentre l’aigua cau i cau sobre els paraigües que defineixen aquest nostre paisatge urbà.

Me n’adono, que amb aquest seran 700 els comentaris o post com es diu en llenguatge blogger que hauré penjat d’aquest diari de sessions de la meva vida, on he recollit no poques vivències, també consells i cites importants, amb comentaris d'amics i coneguts també, a través dels que m’he convertit en transparent per bona part dels qui m’heu llegit alguna vegada i per tant heu fet certa la dita que només sóc propietari dels meus silencis, ja no de les meves paraules ni els meus pensaments posats per escrit.

He descobert com n’és de bell el llenguatge si t’acompanya en el sentir de cada moment de la teva vida, si l’uses d’acord al que et demanda, i com a aquells i aquelles que no els és donat de saber entendre aquests llenguatges, els molesta més que ofèn aquesta nova manera meva d’entendre la vida, d’igual manera com entendre que els principis i els valors han de ser consubstancials a l’existència mateixa m’aporta una nova dimensió de mi mateix i més si de les meves paraules escrites i sentides i del que d’elles se’n desprèn assumeixo una certa complicitat amb tothom, però en particular amb aquells que veuen en la simplicitat de les coses allò que els fa feliços.

Saber per exemple que un amic ha descobert de nou en la música, aquella sensació plaent de saber conduir les sensacions, o aquell amic que veu en una tassa de cafè amb llet compartint esmorzar el millor moment del dia. Aquestes coses senzilles, però també saber-ne parlar de filosofia, de política, de música, d’amor, de llibres, de teatre, de silenci, d’esperança, de virtuts, de valors, és la meva aportació a un tren que no s’atura, com és la vida mateixa.

diumenge, 18 de febrer del 2007

Llibres Vs Carnaval



Ahir dissabte, vaig sortir a fer un passeig, a veure si les cames m'aguantaven. La veritat és que aquesta mala salut de ferro meva, em va permetent de mica en mica una certa normalitat que encara no ho és del tot, tot i que intel.lectualment començo a estar força actiu.

La ciutat estava plena de gent que o bé esperava el recorregut de les comparses del Carnaval o bé de gent amb l'ambient carnavalesc de gresca i xerinol.la. Jo no, mai m'han agradat a mi especialment aquestes coses, va de gustos.

Vaig estar una estona, fins que les cames m'aguantaren i després una visita obligada a la llibreria Caselles, d'un antic company d'estudi al Col.legi Episcopal i vaig triar dos llibres de fàcil i ràpida lectura i que us recomano:

"Jo he servit el tripartit; docudrama d'un ex de Maragall" de Rafael Vallbona publcat per l'Esfera dels Llibres.

Un altre llibre que també us recomano, que resegueix una teoria que jo vaig anunciar en alguna tertúlia:

"L'Opus Dei enfronta Catalunya amb l'Aragó", un llibre col.lectiu editat per Llibres de l'índex

si decidiu llegir-los espero que la lectura us sigui agradable, però el que és més important: útil.