Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris placidesa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris placidesa. Mostrar tots els missatges

diumenge, 24 de gener del 2010

Protocols de llibertat

“[...] a la edat de cinc anys tenia la mania de fer traces de les coses. A la edat de 50 havia produït un gran nombre de dibuixos, amb tot, cap no tenia el veritable mèrit fins a l’edat de 70 anys. Al 73 finalment vaig aprendre quelcom sobre la qualitat veritable de les coses, ocells, animals, insectes, peixos, les herbes o els arbres. Per tant a l’edat de 80 anys hauré fet un cert progrés, als 90 hauré penetrat en el significat més profund de les coses, als 100 hauré fet realment meravelles i als 110, cada punt, cada línia posseirà vida pròpia [...]”.

Diuen que el mestre Katsushika Hokusai[1], ho va escriure, malgrat que no n’he trobat una referència fidedigna, més que de manera fragmentada en un article de Manuel Rivas[2] a El País, una reflexió assenyada sobre el temps i la creativitat, i tot no estar-ne segur de l’autoria, interessant de reflexionar-hi sobre aquest petit text atribuït, de tota manera, a qui va ser mestre de la pintura japonesa, i no sabent a ciència certa si la referència és o no és correctament atribuïda – el que fa que no ho insereixi en aquest blog com una cita -, reflexió de vida la que se'ns fa en el text plantejant alhora la manera com en diferents cultures els homes poden ser capaços de valorar el transcórrer del temps i en la seva transcendència, dilucidar allò que n’és o no d’important.

L’ensenyament, en tot cas que se’n desprèn ens porta a la reflexió de les edats de l’home, a valorar quelcom que la misticitat asiàtica considera abastament, el valor de la transcendència en el transcurs dels anys, l’experiència com una relíquia valuosa que ens defineix en la nostra pròpia concepció humana, i alhora, en vesteix i basteix els requeriments que nosaltres mateixos ens en fem, com a autèntics instruments socials, en el nostre procés d’interacció amb el nostre entorn, encara que sigui en el silenci plausible de la creació i de la creativitat mateixa, un destil·lat d’una mena de ritualitat que construeix la nostra essència desdibuixant-la en temps, com la idea que una ment finita pot arribar a conèixer el cosmos infinit, amb infinites realitats, perquè les lliçons que aprenem es converteixen, nogensmenys que en protocols de llibertat, sense més expectatives que la generositat mateixa, sense rendir-nos a l’esperança de ser eterns, però acceptant en la nuesa dels peus que caminen descalços sobre la mateixa terra la igualtat en el trànsit de la calma a la fraternitat mateixa tot fent un camí en el món inestable i efímer, fins a assolir una realitat espiritual que transcendeixi a tot allò d’imaginari col·lectiu que no resulta més que de les entel·lèquies i les terqueces socials, mentre intentem comprendre com funciona la vida i que hi ha desprès de la mort, si és que hi ha alguna cosa.

Tot canvia, doncs, i la visió de les coses evoluciona a partir de les experiències i les vivències que anem incorporant a la nostra vida, com aquell gra de sorra que es junta amb altres i va configurant aquell entorn de placidesa que es torna canviant i erràtic, podent fins diluir-te en ell, esdevenint translúcid i esmunyir-te com una onada dins del mar o l’arc de Sant Martí en el mateix cel, sentir-te infinit i invisible a la vegada, però en realitat qui no t’enganya és el mirall en el que et reflecteixes i on se’t desperta el pas dels anys, encara que pugui reflectir l’estat singular de la teva ment, aquella que et governa els sentits, un reflex, tanmateix, que ens permet de descobrir consciència i evolució, bellesa i poder, pors i ànsies i a la vegada descobrir com les paraules poden acabar perdent el seu significat en els trànsits dels temps....



[1] Hokusai, Katsushika*. Hokusai: sketches and paintings. Ed. Kodansha International, Tokyo. 1969

* conegut simplement com Hokusai (北斎) (1760-1849) va néixer i morir a Edo l’actual Tokyo. Fou un pintor i gravador japonès del període Edo, adscrit a l’escola Ukiyo-e de pintura japonesa.

[2] Rivas, Manuel. No Cabemos. El País 23-10-09


divendres, 11 de desembre del 2009

Enganys


Hi ha lloc per a la compassió?, hi ha lloc per a la tendre mirada sobre la placidesa? Compassió i placidesa amb la que es dilapiden, hores d’ara, els valors que hem anat conformant en l’herència individua creadora d’un complex social que s’endu la riada maldestre de l’especulació en les idees com en l’argent?. Aquell que és capaç de captivar-te amb una suposada complicitat, temptejant-te l’ intel·lecte, com qui escruta en el fons del pensament, pot esdevenir, nogensmenys que la caricatura de la perversió mateixa en la necessitat d’esborrar racons de la història que no convé airejar, o fins i tot dur-te lluny, en l’esperança del gaudi del silenci amb el que tancar a pany i clau tot el que no convé que sigui dit. Algú em referia fa ben poc que la figura més escaient en un referent actual seria la de definir el context vigent com, el que em deia, s’assembla a “una ciutat segrestada”, on l’adjectivació seria possible d’aplicar-la a nous subjectes, a nous sintagmes nominals, com ara país o nació, convertint la realitat mateixa en una mera quimera que només abasta els somnis compartimentats d’uns quants elegits que bramen a les portes de l’ infern, per a ser els primers en ser conduïts per la barcassa de l’ ades...... Sort en tenim que els racons de l’ànima sempre conserven aquella primigènia arrel que ens dóna la nostra pròpia essència i com una raó genètica, es desvetlla aquella en la seva transcendència, en la seva més íntima perspectiva, des de la que guaitar una partida com penjant d’un fil en l’univers de les coses perdudes, veient passar la vida com una cosa petita i minúscula als teus peus, mentre esgotes els senyals del missatge i descobreixes de nou, que l’engany també és un art, com la guitarra on els acords surten com rebregats per la màgia, d’ entre les cordes que vibren... Demà el dia serà fred, anuncien, amb aquesta boira que sembla haver-se instal·lat, senyorejant prats i carrers; mentre riurem feliços lluny de maldats perennes, abraçant les galtes grises que deixa penjar la broma, del cel de vidre que ens adorna la vida, aquell que, quan s’esmicola, ens mostra els colors i les olors que la llum ens recrea en la seva autenticitat, com possant música i moviment a tot plegat....

dissabte, 24 de maig del 2008

Serenor


La serenor i la placidesa dels somnis es reflectien en cada flaira de les arbrades, on el romaní acarona els peus d’aquells pinyoners que arreceren les merles i els pinsans; l’aire que riberenc refresca el terra remullat per les recents tempestes anuncia el soleiat dia, com un oferiment a l’esbarjo i a la bonança en la solitud de la vall on s’agermanen els rius i les civilitzacions. Vestia el cel la lluentor del sol voleiat per les cigonyes que, del niu estant, es llencen a la recerca en els rierols i les rieres de l’àpat amb que sojornar les goles famèliques de les cridaneres cries; mentre, de la muntanya estant, l’eco sorneguer rebota sobre les pedres l’especial sorpresa i el goig de la plana que s’obre als ulls del foraster.