dissabte, 8 de desembre del 2007

Farigola i mel.


Deien les padrines que la bona farigola és aquella que es collia per dijous sant, no tant per la santedat que l’església podia atribuir a aquell dia que varia pr l’adscripció lunar, si més no per la coincidència amb una determinada proximitat allunyament dels solsticis, i molt probablement per la qualitat i les propietats que en funció d’aquella rotació podia adquirir aquesta herba útil com una bona desinfectant. Quan de nen escoltes aquestes histories, et resulta difícil de poder saber, de poder comprendre aquestes tradicions ancestrals, perquè en l’àmbit de la discussió antropològica, aquesta si que pot considerar-se una tradició que malgrat la seva cristianització, es remunta als primers pobladors que veien en les herbes, en les plantes les possibilitats i propietats terapèutiques que nosaltres podem trobar en la indústria farmacèutica.

La combinació de les propietats naturals dels productes de la terra, lluny del parany que ens pugui portar a defugir el progrés, resulten acurades en determinades circumstàncies, i de fet la utilització complementaria resulta adient si tenim en compte que apleguen al seu entorn tot un seguit de paràmetres que potser ni en les nostres dietes diàries aconseguim d’acomplir, de fet la combinació per exemple dels efectes beneficiosos de la mel que ha estat emprada al llarg de la historia per les seves característiques vinculades a l’estimulació i la força, juntament amb la farigola pot acabar sent un bon tònic per a les malalties de l’època de l’any en que vivim.