Tot repensant Pessoa

Recordo el pujar lent del tramvia groc, vell, ple de gom a gom, de costat a costat pels estrets carrerons de Lisboa, remenant els pendents i serpentejant els turons que guaiten l’entrada “do teixo” al mar, en el que plàcidament es dóna com qui desdibuixa la seva essència; em sembla encara poder veure en el meu imaginari personal, aquell home prim de barret enorme i abric fosc, recreant-se en la lectura amarat sobre la taula d’un cafè, mentre l’olor del peix fregit a les voreres sobre el carbó, recreava l’ambient d’una metròpoli en decadència. No se, us ho ben juro, que m'ha portat avui a recordar Pessoa, Fernando Pessoa, potser per una cita seva que em sembla d’una intensitat evident:

"la funció darrera de la crítica és que satisfaci la funció natural de desdenyar, el que convé a la bona higiene de l’esperit..."[1]

[1] Pessoa, Fernando (1888-1935). Del “Llibre del desassossec”. Lisboa 1.982. Compendi d’apunts, aforismes, divagacions i fragments del diari que va deixar en morir.

Valors i principis

Fotografia "Lleida en guerra" (Ramon Rius)

Segurament aquesta anècdota, el model de pre-campanya que empra el Partit Popular, un model que com bé ha definint Juan Cal, del director executiu de Segre, en la seva columna diària: “La Peixera”, porta a assumir per part de la dreta espanyola, els tics clàssics del model comunicatiu del nacionalisme, també emprat pels nacionalismes perifèrics, en el culte, per exemple a la bandera com element dimensionador de la societat, pretén i ho pot aconseguir de marcar l'agenda política d'aquest cap de setmana.

És en aquest context, en aquest moment de la nostra evolutiva democràcia, on el complex entramat de l’Estat tot justa està configurant-se i es necessita de bona dosi d’entesa per part de la nova estructura que neix d’una voluntat federativa que imperava, malgré tout, en els pares de la Constitució, evolutiva que entenc ens ha de portar a caminar plegats als demòcrates als que ens amarem en els principis revolucionaris i republicans, en aquest camí que ens distingeix, impedint-ne, sobre tot, que l’anècdota acabi esdevenint categoria i fent un esforç suplementari en donar el millor de nosaltres mateixos per a cercar, dia rera dia l’avenç en les condicions de vida dels nostres conciutadans i conciutadanes, que és el que realment ens hauria d’importar.

Hores d’ara són més vius que mai aquells valors, aquells principis, que no dogmes, que ens porten de la mà de l’evolució de les societats avançades que han estat configurades com a democràtiques i de dret, sense les que l’aportació feta per part dels ítems ideològics del socialisme democràtic, no hauria estat distingida com una aposta d’una societat en la que es refermen els valors clàssics, que han de ser reconquerits per les organitzacions polítiques i civils, alhora que reformulats atenent als nous temps.

És present la convicció que hores d’ara som clarament el testimoni dels que ens van precedir en aquest treball, treball constant i permanent, quina memòria no hauríem ara mateix de decepcionar; no hauríem de decepcionar el treball de no pocs intel•lectuals i obrers que van donar anys i vides al servei d’aquesta nostra societat contemporània, també dels idearis potser mig oblidats en els estants de la nostra recent història o en els armaris de la memòria, en tot cas preservar aquesta nostra manera d’entendre el món, la dels que som conscients que encara queda societat a transformar, és una obligació que ens hem d’imposar, “malgré tout”.

Lleida, un nou model de gestió local

Un nou model gerencial determina el govern de la Paeria que, sorgit de les urnes del proppassat 27 de maig, va atorgar la majoria absoluta + 1 a la llista del Partit dels Socialistes de Catalunya. Potser el concepte, el nom, que com diu un bon amic del ram de l’urbanisme, no fa a la cosa, i no està al meu entendre ben triat, però respon a un model que pot semblar basar-se, com apunta Joan Cal en la seva editorial "la peixera" de Segre, en l’aplicació d’un model de gestió privada a la cosa pública. Crec que en aquesta qüestió el periodista lleidatà s’equivoca, dons malgrat l’addició de l’Alcalde Àngel Ros pels lleons d’ESADE, una fixació com una altra pels formats en les escoles de negocis, com ell mateix, MBA que és, respon més a un model que predetermina una nova forma de model municipal, d’aquí que jo no cregui encertat el nom de gerència en els nous càrrecs que determina el govern municipal; de fet al meu entendre intenta aplicar per endavant el que serà la nova delimitació de l’estructura municipal que l'avant-projecte de la futura "Llei del govern i de l’administració local", preveu, i aquesta preveu, llevat de possibles canvis en el tràmit parlamentari, l’existència d’un govern en ciutats de les característiques de Lleida, que hauria d’estar format per persones expertes en la matèria, al marge dels electes que configurarien el parlament local.

Aixa doncs, com ho veig jo, Ros, prefigura ja d’avançada aquest nou concepte i imagino que per no ferir suspicàcies dels electes, denomina gerents als nous “ministres” locals, gestors en definitiva de la cosa pública, executors de les polítiques que haurà definit la política sotmesa a la dialèctica de la qüestió parlamentària i de l’acció diària de contacte amb la ciutadania. Absolutament doncs encertat aquest intent, tot i la denominació de “gerents” dels nous càrrecs, que seran els qui « gerenciaran », aquí sí que el terme si escau, el dia a dia de la gestió municipal.