divendres, 12 d’octubre de 2007

Valors i principis


Fotografia "Lleida en guerra" (Ramon Rius)

Segurament aquesta anècdota, el model de pre-campanya que empra el Partit Popular, un model que com bé ha definint Juan Cal, del director executiu de Segre, en la seva columna diària: “La Peixera”, porta a assumir per part de la dreta espanyola, els tics clàssics del model comunicatiu del nacionalisme, també emprat pels nacionalismes perifèrics, en el culte, per exemple a la bandera com element dimensionador de la societat, pretén i ho pot aconseguir de marcar l'agenda política d'aquest cap de setmana.

És en aquest context, en aquest moment de la nostra evolutiva democràcia, on el complex entramat de l’Estat tot justa està configurant-se i es necessita de bona dosi d’entesa per part de la nova estructura que neix d’una voluntat federativa que imperava, malgré tout, en els pares de la Constitució, evolutiva que entenc ens ha de portar a caminar plegats als demòcrates als que ens amarem en els principis revolucionaris i republicans, en aquest camí que ens distingeix, impedint-ne, sobre tot, que l’anècdota acabi esdevenint categoria i fent un esforç suplementari en donar el millor de nosaltres mateixos per a cercar, dia rera dia l’avenç en les condicions de vida dels nostres conciutadans i conciutadanes, que és el que realment ens hauria d’importar.

Hores d’ara són més vius que mai aquells valors, aquells principis, que no dogmes, que ens porten de la mà de l’evolució de les societats avançades que han estat configurades com a democràtiques i de dret, sense les que l’aportació feta per part dels ítems ideològics del socialisme democràtic, no hauria estat distingida com una aposta d’una societat en la que es refermen els valors clàssics, que han de ser reconquerits per les organitzacions polítiques i civils, alhora que reformulats atenent als nous temps.

És present la convicció que hores d’ara som clarament el testimoni dels que ens van precedir en aquest treball, treball constant i permanent, quina memòria no hauríem ara mateix de decepcionar; no hauríem de decepcionar el treball de no pocs intel•lectuals i obrers que van donar anys i vides al servei d’aquesta nostra societat contemporània, també dels idearis potser mig oblidats en els estants de la nostra recent història o en els armaris de la memòria, en tot cas preservar aquesta nostra manera d’entendre el món, la dels que som conscients que encara queda societat a transformar, és una obligació que ens hem d’imposar, “malgré tout”.