Símbol de gran complexitat...

“Símbol de gran complexitat. El cigne estava consagrat a Apol·lo , com déu de la música, per la mítica creença  que, poc abans de morir, cantava dolçament. El cigne vermell és un símbol solar. La gairebé totalitat de sentits simbòlics concerneixen al cigne blanc, au de Venus, per la qual cosa diu Bachelard que, en poesia i literatura, és una imatge de la dona nua; la nuesa permesa,  la blancor immaculada i permesa. Però, el mateix autor, aprofundint més en el mite del cigne, reconeix en el ell el seu hermafroditisme, doncs és masculí en quant a la acció i pel seu llarg coll de caràcter fàl·lic sens dubte, i femení pel cos arrodonit i sedós. Per tot això la imatge del cigne es refereix sempre a la realització suprema d’un desig, a lo que al·ludeix el seu suposat cant (símbol del plaer que mor en sí mateix). Aquest mateix sentit ambivalent del cigne ha estat conegut pels alquimistes, per la qual cosa l’identificaven amb el “Mercuri filosòfic”,  el centre místic i la unió dels contraris, significat que correspon en absolut al seu valor com arquetip. Ara bé, segons Schneider, per la seva relació amb l’arpa i amb la serp sacrificada, el cigne apareix com a muntura mortuòria, donat que els símbols essencials del viatge místic a l’ultra món (a banda de la barca funerària) són el cigne i l’arpa. Això constituiria també una explicació del misteriós “cant del cigne” moribund. Presenta, a més, el cigne una semblança amb el paó, encara en situació inversa. El cigne-arpa corresponent a l’eix aigua-foc, expressa la malenconia i la passió, l’auto sacrifici, la via de l’art tràgic i del martiri. En canvi el paó- llaüt, situat entre terra i aire, si de cas representa el pensament lògic. Així com el cavall és l’animal solar diürn, el cigne era el que tirava de la barca del déu sol a través de les onades durant la nit, assenyala Jaime de Morgan a “La humanitat prehistòrica”. És evident que la llegenda de Lohengrin, es troba en relació amb aquest mite” [1]              

---

[1] Cirlot, J.E*. Diccionari de Símbols. Ed. Labor. Barcelona 1979. 3ª. Edició. Pag. 132-133

* Juan-Eduardo Cirlot Laporta (Barcelona 9 d'abril de 1916 - 11 de maig de 1973) fou un poeta, crític d'art, hermeneuta, mitòleg i músic català.

Ariadna

"...Com per explicar el mite sencer d’Ariadna, des de qui és el seu germà, l’enginy per vèncer al Minotaure, l’enamorament amb l’heroi solar, ser la parella d’un déu, I ser, finalment, una constel·lació." (1), vaja....

(1) Munné, Meritxell. Altres deesses i algus atzars. exposició itinerant

Ritmes

Obrir els ulls a noves perspectives des del silenci més absolut, només els sons de la vida que t’acompanyen dibuixen aquelles màgiques sensacions que, tapant absolutament tota essència vital, esdevenen un corredor en les energies que ens envolten com a paraigües existencials. Potser aquell silenci que ens diu, que ens parla de vegades, amb la seva sigilosa presència, ens porti a descobrir noves posicions, noves visions, arreglar aquelles ulleres desenfocades amb les que ho mirem tot plegat, com descobrint que els estris que ens han estat donats ens eren útils però ja no ho són, descobrir, com un silenci pot dir més, molt més que milers i milers de paraules juntes, imprudents, de vegades emprades a l’atzar de l’existència mateixa que ens fa necessària aquella comunicació intranscendent que ens hauria de fer diferents de la resta de sers que ens fan companyia en aquest viatge.

Tancar una porta al peregrinar en la descoberta de les il•lusions, i decidir que hom vol ser de gran, és la decisió més important que hom pot perdre en la vida, encara no és tard, mai és tard per aprendre-la, com qui raona per primera vegada amb el seu esperit i descobreix aquell missatge ocult entre les tovalles del migdia o amagat en un somrís, una altra vegada silenciós, o en el record d’un ésser estimat que va omplir algun moment la teva vida, sense culte, sense mite, només aquell record que es fa present en alguna cèl•lula del teu cervell, amatent a les emocions que ens alimenten també, les emocions que poden sorgir de les coses més simples, més senzilles d’aquest món que se’ns esgota.

Descobrir que vivim per preservar la vida, que vivim per fer del llegat dels somnis alguna cosa de real, saber-nos capaços de liderar aquest espai, aquest entorn, decidir, apostar per deixar de banda retòriques arcaiques i arcaïtzants, discursos idiotitzats i idiotitzants subjectes al dictat dels temps i del mercat, baixar els ritmes, saber-nos amb el deure i el deute amb el nostre món que cal pagar, tard o d’hora, més d’hora que tard, si pot ser.