Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris descoberta. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris descoberta. Mostrar tots els missatges

dimecres, 27 de novembre del 2013

Els moments...


Paret del convent de Jonqueres i campanar de l'Església de Sant Miquel de Barcelona

Els moments de calma i introspecció, de reflexió necessària, se’ns resulten imprescindibles en la complexitat de tot plegat.

És amarant els sentiments, que demanen tot just de ser gestionats en la descoberta de nous escenaris, de noves formes, de noves perspectives més enllà, com hom pot retrobar-se el jo, però també a l'altri en el camí de la vida i de la Llum, camí de recerca i aprenentatge...


© Albert Balada


27-11-2013

divendres, 20 de setembre del 2013

No es tracta d'una lluita senzilla...



No es tracta de la lluita senzilla contra el mal, encara que pugui semblar aquesta una fita absolutament lloable i enaltidora, el cert és que la nostra missió és assolir aital dimensió que aleshores el conflicte esdevé banal i fútil, doncs la essència del coneixement abandona la malsana i perversa relació, per esdevenir precisament Llum, a la que ha de retornar en el seu estadi natural el món, en algun moment de la seva llarga existència, omplint el buit, el res, per entrar en connexió amb la Llum de l’Univers.

És preferible, doncs, mentre ens trobem en aquest moment de creixement personal, si hem arribat a tenir consciencia que ho és, defugir tota batalla, allunyar-nos de tota vulgaritat i perversió, resistir-nos a formar part de la bordesa  en la que no pot ser present la Llum, si ho fem, haurem assolit una part de la nostra missió, i si a més som capaços d’abordar fites  que ens duguin a la Llum, aleshores haurem descobert el camí que mena a la transformació de tota foscor.  

© Albert Balada

20-09-2013

dimarts, 20 d’agost del 2013

El valor de la descoberta...





El valor de la descoberta del  cel en la terra, ens permet de testimoniar el sentit de la vida, el sentit de tota vivència vital, instituïda a partir de la presa de consciència de la nostra universalitat, de la nostra consciència total, establerta a partir de la connexió transcendent entre tots nosaltres, humans i no humans en aquest món, més enllà de les característiques de la supervivència que marquen els instints que ens defineixen, com de les regles establertes per a preservar aquella supervivència. El reconeixement, doncs, de la nostra correlació amb la transcendentalitat divina que suposa l’evolució de l’espècie humana, però també el sentit del bé i del mal com a elements interpretatius de la relació, no només entre els homes, sinó també respecte del valor ètic que aquesta sentència suposa, implica un canvi en la percepció del coneixement, del saber, de la transcendència mateixa que ens atribuïm, com un fet únic però alhora social i contextual, per esdevenir un element d’unió, de cohesió entre la nostra espècie, però també amb la resta de la creació, la visualització de principis ètics que es defineixen a partir de la igualtat, instrument alhora que ens permet d’identificar el valor de la essència humana i divina alhora que en la llibertat que es reconeix en el nostre esbrinament dels valors naturals que ens impregnen, com impregnen tota existència en el devenir que ens és donat en qualitats i formes, en relacions i estratègies, en vivències i experiències. Quin és però el  sentit de tot plegat sinó el d’aconseguir un sentiment, una sensació, una manera d’estar i ser com és la felicitat que es manifesta com aquella descoberta un cop hom pren consciència?   

© Albert Balada

20-08-2013   

diumenge, 9 de desembre del 2007

Ritmes


Obrir els ulls a noves perspectives des del silenci més absolut, només els sons de la vida que t’acompanyen dibuixen aquelles màgiques sensacions que, tapant absolutament tota essència vital, esdevenen un corredor en les energies que ens envolten com a paraigües existencials. Potser aquell silenci que ens diu, que ens parla de vegades, amb la seva sigilosa presència, ens porti a descobrir noves posicions, noves visions, arreglar aquelles ulleres desenfocades amb les que ho mirem tot plegat, com descobrint que els estris que ens han estat donats ens eren útils però ja no ho són, descobrir, com un silenci pot dir més, molt més que milers i milers de paraules juntes, imprudents, de vegades emprades a l’atzar de l’existència mateixa que ens fa necessària aquella comunicació intranscendent que ens hauria de fer diferents de la resta de sers que ens fan companyia en aquest viatge.

Tancar una porta al peregrinar en la descoberta de les il•lusions, i decidir que hom vol ser de gran, és la decisió més important que hom pot perdre en la vida, encara no és tard, mai és tard per aprendre-la, com qui raona per primera vegada amb el seu esperit i descobreix aquell missatge ocult entre les tovalles del migdia o amagat en un somrís, una altra vegada silenciós, o en el record d’un ésser estimat que va omplir algun moment la teva vida, sense culte, sense mite, només aquell record que es fa present en alguna cèl•lula del teu cervell, amatent a les emocions que ens alimenten també, les emocions que poden sorgir de les coses més simples, més senzilles d’aquest món que se’ns esgota.

Descobrir que vivim per preservar la vida, que vivim per fer del llegat dels somnis alguna cosa de real, saber-nos capaços de liderar aquest espai, aquest entorn, decidir, apostar per deixar de banda retòriques arcaiques i arcaïtzants, discursos idiotitzats i idiotitzants subjectes al dictat dels temps i del mercat, baixar els ritmes, saber-nos amb el deure i el deute amb el nostre món que cal pagar, tard o d’hora, més d’hora que tard, si pot ser.