diumenge, 8 de desembre de 2013

Símbol de gran complexitat...



“Símbol de gran complexitat. El cigne estava consagrat a Apol·lo , com déu de la música, per la mítica creença  que, poc abans de morir, cantava dolçament. El cigne vermell és un símbol solar. La gairebé totalitat de sentits simbòlics concerneixen al cigne blanc, au de Venus, per la qual cosa diu Bachelard que, en poesia i literatura, és una imatge de la dona nua; la nuesa permesa,  la blancor immaculada i permesa. Però, el mateix autor, aprofundint més en el mite del cigne, reconeix en el ell el seu hermafroditisme, doncs és masculí en quant a la acció i pel seu llarg coll de caràcter fàl·lic sens dubte, i femení pel cos arrodonit i sedós. Per tot això la imatge del cigne es refereix sempre a la realització suprema d’un desig, a lo que al·ludeix el seu suposat cant (símbol del plaer que mor en sí mateix). Aquest mateix sentit ambivalent del cigne ha estat conegut pels alquimistes, per la qual cosa l’identificaven amb el “Mercuri filosòfic”,  el centre místic i la unió dels contraris, significat que correspon en absolut al seu valor com arquetip. Ara bé, segons Schneider, per la seva relació amb l’arpa i amb la serp sacrificada, el cigne apareix com a muntura mortuòria, donat que els símbols essencials del viatge místic a l’ultra món (a banda de la barca funerària) són el cigne i l’arpa. Això constituiria també una explicació del misteriós “cant del cigne” moribund. Presenta, a més, el cigne una semblança amb el paó, encara en situació inversa. El cigne-arpa corresponent a l’eix aigua-foc, expressa la malenconia i la passió, l’auto sacrifici, la via de l’art tràgic i del martiri. En canvi el paó- llaüt, situat entre terra i aire, si de cas representa el pensament lògic. Així com el cavall és l’animal solar diürn, el cigne era el que tirava de la barca del déu sol a través de les onades durant la nit, assenyala Jaime de Morgan a “La humanitat prehistòrica”. És evident que la llegenda de Lohengrin, es troba en relació amb aquest mite” [1]              


[1] Cirlot, J.E*. Diccionari de Símbols. Ed. Labor. Barcelona 1979. 3ª. Edició. Pag. 132-133

* Juan-Eduardo Cirlot Laporta (Barcelona 9 d'abril de 1916 - 11 de maig de 1973) fou un poeta, crític d'art, hermeneuta, mitòleg i músic català.