Obrir els ulls a noves perspectives des del silenci més absolut, només els sons de la vida que t’acompanyen dibuixen aquelles màgiques sensacions que, tapant absolutament tota essència vital, esdevenen un corredor en les energies que ens envolten com a paraigües existencials. Potser aquell silenci que ens diu, que ens parla de vegades, amb la seva sigilosa presència, ens porti a descobrir noves posicions, noves visions, arreglar aquelles ulleres desenfocades amb les que ho mirem tot plegat, com descobrint que els estris que ens han estat donats ens eren útils però ja no ho són, descobrir, com un silenci pot dir més, molt més que milers i milers de paraules juntes, imprudents, de vegades emprades a l’atzar de l’existència mateixa que ens fa necessària aquella comunicació intranscendent que ens hauria de fer diferents de la resta de sers que ens fan companyia en aquest viatge.
Tancar una porta al peregrinar en la descoberta de les il•lusions, i decidir que hom vol ser de gran, és la decisió més important que hom pot perdre en la vida, encara no és tard, mai és tard per aprendre-la, com qui raona per primera vegada amb el seu esperit i descobreix aquell missatge ocult entre les tovalles del migdia o amagat en un somrís, una altra vegada silenciós, o en el record d’un ésser estimat que va omplir algun moment la teva vida, sense culte, sense mite, només aquell record que es fa present en alguna cèl•lula del teu cervell, amatent a les emocions que ens alimenten també, les emocions que poden sorgir de les coses més simples, més senzilles d’aquest món que se’ns esgota.
Descobrir que vivim per preservar la vida, que vivim per fer del llegat dels somnis alguna cosa de real, saber-nos capaços de liderar aquest espai, aquest entorn, decidir, apostar per deixar de banda retòriques arcaiques i arcaïtzants, discursos idiotitzats i idiotitzants subjectes al dictat dels temps i del mercat, baixar els ritmes, saber-nos amb el deure i el deute amb el nostre món que cal pagar, tard o d’hora, més d’hora que tard, si pot ser.
