“Als homes i les dones actual
o futures víctimes de l’oci, cal ensenyar-los com són inherents i
essencialíssims per al viure personal la
soledat i el silenci. Dues coses que porten càrrega negativa durant el dia, com
la folgança. Però és que es malentenen , i es consideren com ofensives contra
el proïsme –mentre ningú considera ofensiu contra el proïsme el capital propi–
. El silenci no va contra ningú: amaga la possible harmonia de l’home. I al
silenci arriba el ressò de l’Harmonia de Déu. La soledat és l’espai en el que
els homes poden cercar la petjada de Déu, o pot ser el cas que el buit per l’absència
de petjada no importi.”[1]
[1]
Castro de Zubiri, Carmen*.
Nosotras las mujeres. Rafael
Lazcano, 2001. ISBN 9788486898991. Pag 288
*(1913-1997) doctorada en Filosofia i lletres por la Universitat de Madrid
y su tesis doctoral tractà sobre Cervantes, casada amb Xavier Zubiri,
després de la secularització d’ell al 1936, perfeccionà estudis a París i Roma,
i amplià coneixents a Berlín i Princeton. Amiga
personal del jesuíta Ellacuría, un dels deixebles de Zubiri, fou una de les
últimes persones que el van veure amb vida abans de que tornés a El Salvador, on
fou assassinat el novembre de 1989.
