Als homes i les dones actuals o futures víctimes de l'oci...

“Als homes i les dones actual o futures víctimes de l’oci, cal ensenyar-los com són inherents i essencialíssims per al viure personal  la soledat i el silenci. Dues coses que porten càrrega negativa durant el dia, com la folgança. Però és que es malentenen , i es consideren com ofensives contra el proïsme –mentre ningú considera ofensiu contra el proïsme el capital propi– . El silenci no va contra ningú: amaga la possible harmonia de l’home. I al silenci arriba el ressò de l’Harmonia de Déu. La soledat és l’espai en el que els homes poden cercar la petjada de Déu, o pot ser el cas que el buit per l’absència de petjada no importi.”[1]      

---

[1] Castro de Zubiri, Carmen*. Nosotras las mujeres. Rafael Lazcano, 2001. ISBN 9788486898991. Pag 288

*(1913-1997) doctorada en Filosofia i lletres por la Universitat de Madrid y su tesis doctoral tractà sobre Cervantes, casada amb Xavier Zubiri, després de la secularització d’ell al 1936, perfeccionà estudis a París i Roma, i amplià coneixents a Berlín i Princeton. Amiga personal del jesuíta Ellacuría, un dels deixebles de Zubiri, fou una de les últimes persones que el van veure amb vida abans de que tornés a El Salvador, on fou assassinat el novembre de 1989. 

Una cita: Isabel Vargas Lizano (Chavela Vargas)

“Tots en la vida compartim el que tenim, l’amor, el diner, l’alegria, tot es comparteix en la vida, menys una sola cosa, que s’anomena la soledat”[1]

---

[1] Vargas, Chavela*, en la introducció del seu tema musical: Soledat

*Isabel Vargas Lizano (San Joaquín de Flores, Costa Rica, 17 d'abril de 1919 - Cuernavaca, Mèxic, 5 d'agostde 2012) va ser una cantant mexicana nascuda a Costa Rica. A Mèxic, país del què va obtenir la nacionalitat, va residir per més de set dècades, on va ser coneguda artísticament com Chavela Vargas.

Trossets d'història

Resulta estrany com la vida et porta de vegades a descobrir persones que tenen tant que contar;com davant d’un cafè, al que manté calent aquella flama escassa de l’espelma, poden anar desgranant trossets de la història que després descobreixes compartida en part, d’aquella història que s’amaga darrera del gris dels temps en els que es perdé la memòria. No hi ha millor tribut a la vida, que contar-la i en això, como qui acaricia aquells trets en els que un dia algú descobrís que el temps passa inexorablement i com la realitat quotidiana esdevé mite, radica la bondat de la memòria del detall aparentment insignificant, aquella sensació que recorre la mà quan llisca por la pedra o l’alè mateix del fred i la soledat.