Una cita: Rafael Rojas Gutierrez

“Semblaria que, a manca d’un substrat ideològic propi, aquestes esquerres (d’avui) prefereixin manipular la tradició republicana i liberal del segle XIX al seu favor, metamorfosant a pròcers decimonònics en líders socialistes”[1]

---

[1] Rojas Gutierrez , Rafael*. Simplificando a Bolivar. El País. 2-1-10

*(Santa Clara, Cuba, 1965). Historiador i assagista, Llicenciat en Filosofia i Doctor en Historia, és autor de més de quinze llibres sobre historia intel·lectual i política. Des de 1996 és professor i investigador del CIDE (Mèxic); ha estat professor visitant a les universitats de Princeton, Colombia i Austin.

Gregorio Samsa

Kafkiana la situació, la que avui, en la seva literalitat viu el meu país, el petit, com aquell que descrivia Brel dels seus països baixos, o el que tant bé va saber descriure Llach en la petitesa del trànsit solar, perquè com cita l’austríac avui ens podem despertar com Gregorio Samsa[1], el personatge de un dels seus contes i “després d’un somni intranquil, despertar un matí al llit, convertit (s) en un monstruós insecte”, clar que això va ser escrit fa tant i tant de temps, que sembla que res no hagi canviat en la ment dels homes que s’entesten una i altra vegada en decidir per tu que és el que millor et convé o el que millor convé al teu país, perquè com ell ens deia “hi ha venedors viatgers que es donen una vida de reis”, i és clar, això no fa sinó donar perspectives distintes, després de l’aclariment que tot i patir “indisposicions lleugeres cal posar davant de tot els negocis”, una cruel afirmació que després de 1915 es repeteix de nou, entestats com estem en discutir nicieses des de les taules dels negocis, sense pensar que la ciutadania anònima té cabòries que ningú no sap, hores d’ara identificar. Independentisme, federalisme, unionisme, socialisme, radicalitat, centralitat, liberalisme, nacionalisme, polaritat, són termes que han esdevingut buits, paraules que s’usen com un mocador de paper llençat a les escombraries, com qui diu. Hopenhayn[2], estudiant Kafka n’extreu la conclusió que “la estabilitat és una il·lusió divulgada per la propaganda i la única certesa que hi ha és el propi cos” I és aleshores quan ens adonem de la solució: “tornar el cos cap endins, desterritorialitzar-lo, posar-lo darrera les reixes de la repressió interioritzada”, perquè “sense llibertat de moviments, el cos comença a desplaçar-se en ell mateix”, i és aleshores quan la consciència i els valors esdevenen importants, perquè ja sabem que han desaparegut del discurs escènic, d’aquest “collage” de paraules a l’ús metòdic del màrqueting electoral, aleshores com per art de màgia, sota les rialles estèrils d’uns actors o la seriositat malsana dels altres membres de l’escena, apareix doncs, la mala consciència, vestida amb unes gales festívoles, inaugurant un espai nogensmenys que la “consciència de límits, una consciència límit i un límit per a la consciència”. Aprofito per a continuar dormint tot escoltant Brel, que em parla del mar del nord......

---

[1] Kafka, Frank. Die Verwandlung. La Metamorfosis. Ediciones de la banda oriental. Universidad de Texas. 1975

[2] Hopenhayn, Martin. Por qué Kafka?: poder, mala consciencia y literatura. Ed. Paidós. Barcelona. 1983.

The last debate.

Els senadors Obama i McCain s’enfronten ja al darrer dels seus debats presidencials, el que pot tenir una transcendència fonamental quan la campanya els ve marcada per un element nou i distint que ha obligat a ambdós candidatures a establir noves dinàmiques electorals, nous paradigmes: la gestió d’una crisi que s’escau mundial.

El cert és que el segon i darrer dels cara a cara dels candidats es planteja sobre una hipòtesi de treball que em dóna perspectives a tenir en compte en l’anàlisi prèvia: La primera, exògena però absolutament rellevant, com son les darreres enquestes fetes publiques tant per The Washington Post, The New York Times, la CBS o la CNN, que atorguen un important avantatge del candidat demòcrata, superant amb escreix el marge d’error estadístic previsible en aquestes estimacions quantitatives, el que d’alguna manera dóna credibilitat a la solidesa de les possibilitats demòcrates per davant de les possibilitats republicanes. La segona endògena, fruit evident de la pròpia dinàmica de campanya, com és la del tensionament necessari, però aquest cop amb les acusacions de socialista que comencen a sortir des de les files republicanes cap al candidat demòcrata, ja de manera irrefrenable, acusacions que ben be volen recuperar el maccarthisme en el sentit de la “caça” del comunista, refermant un identitari més propi de la primera dècada de la “guerra freda” però en clara consonància amb un ideari conservador que és el que propugnen des del partit de l’elefant en front del model i els esquemes liberals en l’aposta dels demòcrates sobre la necessària intervenció estatal, si aquesta és necessària com requereix aquesta ocasió i no en un altre supòsit, en clara “liaison”, per altra banda, amb l’ identitari, el principi liberal que va fundar, de fet, el model nord-americà: la felicitat del ciutadà.

Governar un escenari que ve donat, amb una capacitat d’anàlisi adequada al valor i al lideratge que requereix el moment, amb una evidència: que “la no regulació” vinculada al paradigma de la auto regulació del mercat ha fet fallida des d’un punt de vista ideològic, posiciona al candidat demòcrata en millor lloc de sortida, però aquest debat viurà la tensió que no va viure el primer i si que va començar a vislumbrar-se en el “face to face, de manera que és previsible un enduriment de les posicions de McCain, amb el risc, també, que una excessiva duresa l’allunyi de la necessitat de convenciment d’un electorat ja molt distant del garantisme que suposava per als republicans actuar amb el “consentiment” de la “sobirania” dels ciutadans, una garantía poc més que allunyada ara, del que Obama anomena: el sentiment de la classe mitjana. Aquell que avui sigui capaç de fer una millor gestió dels sentiments i de les emocions, ferides, i fins i tot anihilades per aquesta “bancarrota” que no van saber preveure ni les empreses qualificadores de les pròpies entitats, que han quedat també posades en qüestió, serà aquell qui acabi consolidant, en aquest debat, la seva posició final en la carrera cap a la “White house”.

Ortodòxia

Quan hom veu on s’arriba, arriba també el moment de la reflexió i de veure que ha quedat pel camí, qui s’ha quedat pel camí i si havia valgut la pena de fer aquest llarg camí de ferro, com algunes vegades he descrit, assumir quina és la teva posició en la vida, i el que és més important, assumir la teva edat adulta amb el convenciment que encara hi ha quelcom a fer.

De fet, quan llegeixes coses com ara: “De que parlem quan parlem de nou socialisme? Naturalment no tenim la més mínima intenció d’inventar doctrines ni encara menys, de fer de “guardians del missatge” d’una ortodòxia inexistent. Parlem de tendències, previsions i esperances per al segle XXI”[1] , te n’adones com el pensament n’és d’important en la determinació del llenguatge polític i com aquest, a la vegada, representa tot un món on la semiologia ens dirà com aquells signes, aquells codis que interactuen en la vida social com també en la vida política, determinen abastament una societat com la nostra, a cavall de diferents realitats, les heretades del segles anteriors XIX i XX i conformant una nova realitat, la del present segle, amarada en la nova revolució tecnològica i les tendències globalitzants.

La globalització ètica, aquestes son les paraules clau que comencen a pesar, entenent que aquesta hauria d’albirar tots els contextos de relació personal i social i per tanta amb un efecte centrípet que de vegades no és clarament present, abastant alguna cosa més que les lectures purament economicistes que se’ns donen aquests díes, com afirmava el filòsof Sosa Treviño[2] ja a l’any 2006: “Para que hablar de ética ante una situación sorda en donde lo único considerado como bueno es la productividad y las consecuentes ganancias”.

Els diccionaris de Ciència Política no ens descobreixen el terme ètica com lligat a la determinació i l’acció de la política, però el concepte ètic, en confluència amb els seus orígens grecs que ens assimilen Ethikos a caràcter, ens defineix per ell mateix el model, és a dir, com s’afronta el viure en societat, en la gestió, en la creació i en la implementació positiva. Probablement aquell tractat de ètica que va ser La República de Plató, ens descriu millor que ningú la ètica en la política, no ho oblidem en la globalització mateixa, eufemisme amb el que de vegades volem definir el fet polític, on aquell imperatiu categòric que ens descriu Kant és ineludiblement aquella emprempta dels clàssics en la descripció de la filosofia política. Hauria de ser doncs l’únic principi l’ètic aquell que hauria de moure tota definició política, tota acció, tota lectura, tota interpretació, tota creació en l’àmbit de les idees, més enllà d’interpretacions aristotèliques o escolàstiques, com de tota fenomenologia de valors, com a element substantiu i inalienable, sense proclamar-ho d’una manera retòrica i reiterada que acabés convertint-se en indecent, perquè, com ens diu Zabrebelsky[3] i com recullen Obiols i Comín en el seu llibre :”Mai es parla tant de valors com en els temps del cinisme”.


[1] Comín, Antoni i Obiols, Raimon. Les paraules del socialisme. Un diccionari obert per a l’esquerra de demà. Pagès editors. Lleida. 2008. pg 191
[2] http://www.formacionxxi.com/porqualMagazine/do/get/magazineArticle/2006/07/text/xml/Globalizacion_y_etica_en_el_s__XXI.xml.html
[3] Zabrebelsky, Gustavo. El derecho dúctil, ley, derechos, justicia; Editorial Trotta, Madrid, 2005