Gregorio Samsa

Kafkiana la situació, la que avui, en la seva literalitat viu el meu país, el petit, com aquell que descrivia Brel dels seus països baixos, o el que tant bé va saber descriure Llach en la petitesa del trànsit solar, perquè com cita l’austríac avui ens podem despertar com Gregorio Samsa[1], el personatge de un dels seus contes i “després d’un somni intranquil, despertar un matí al llit, convertit (s) en un monstruós insecte”, clar que això va ser escrit fa tant i tant de temps, que sembla que res no hagi canviat en la ment dels homes que s’entesten una i altra vegada en decidir per tu que és el que millor et convé o el que millor convé al teu país, perquè com ell ens deia “hi ha venedors viatgers que es donen una vida de reis”, i és clar, això no fa sinó donar perspectives distintes, després de l’aclariment que tot i patir “indisposicions lleugeres cal posar davant de tot els negocis”, una cruel afirmació que després de 1915 es repeteix de nou, entestats com estem en discutir nicieses des de les taules dels negocis, sense pensar que la ciutadania anònima té cabòries que ningú no sap, hores d’ara identificar. Independentisme, federalisme, unionisme, socialisme, radicalitat, centralitat, liberalisme, nacionalisme, polaritat, són termes que han esdevingut buits, paraules que s’usen com un mocador de paper llençat a les escombraries, com qui diu. Hopenhayn[2], estudiant Kafka n’extreu la conclusió que “la estabilitat és una il·lusió divulgada per la propaganda i la única certesa que hi ha és el propi cos” I és aleshores quan ens adonem de la solució: “tornar el cos cap endins, desterritorialitzar-lo, posar-lo darrera les reixes de la repressió interioritzada”, perquè “sense llibertat de moviments, el cos comença a desplaçar-se en ell mateix”, i és aleshores quan la consciència i els valors esdevenen importants, perquè ja sabem que han desaparegut del discurs escènic, d’aquest “collage” de paraules a l’ús metòdic del màrqueting electoral, aleshores com per art de màgia, sota les rialles estèrils d’uns actors o la seriositat malsana dels altres membres de l’escena, apareix doncs, la mala consciència, vestida amb unes gales festívoles, inaugurant un espai nogensmenys que la “consciència de límits, una consciència límit i un límit per a la consciència”. Aprofito per a continuar dormint tot escoltant Brel, que em parla del mar del nord......

---

[1] Kafka, Frank. Die Verwandlung. La Metamorfosis. Ediciones de la banda oriental. Universidad de Texas. 1975

[2] Hopenhayn, Martin. Por qué Kafka?: poder, mala consciencia y literatura. Ed. Paidós. Barcelona. 1983.

Jenny

Els comptadors  d’històries, en la mitologia de tots els pobles, han estat sempre persones de saber que han recorregut camins i llocs, replegant aquelles històries que la cultura oral transmetia i que de vegades es perdien en la nit del temps, una energia que les societat modernes trobem en els artistes, en els escriptors, en els creadors en general, però aquella intensitat viscuda, aquelles realitat màgiques que transcrivien els comptadors  d’històries, ja mai més les trobem…. o potser sí?

 La realitat és tota una altra en un món on el saber antic ha estat substituït per la immediatesa i  l’ eliminació de tot allò que pugui representar l’esforça intel·lectual, aquell que és l’autèntica revolució en el món de les idees, on caldria arribar per esdevenir una societat complexa i madura, on els lideratges s’haurien d’establissin, si més no,  a partir de l’experiència i el consens com a base sòlida. Que hem après de les antigues civilitzacions? Que ens han ensenyat doncs? Si preguntéssim avui a qualsevol creador d’opinió, a qualsevol líder qui era "Jenny", segurament com molta gent d’ordinari ens remetrien a alguna novel·la, alguna pel·lícula o fins i tot a la mateix ignorància i és clar, mentre la “Jenny” no perdura en la memòria de les generacions del present s’esquartera  el saber, també el mític saber en la construcció de la nostra darrera etapa de civilització i difícilment es poden aportar solucions, sense entendre o sense comprendre el nostre trànsit en la creació complexa de l’entramat social del liberalisme clàssic, però clar, aquest terme s’usa com una moneda de canvi, sense contingut, buit de les essències que conformen la nostra pròpia realitat....  

 

 

 

Complexitat democràtica, les claus d'un nou lideratge

Deia John Stuart Mill que calia concebre la política democràtica com un mecanisme fonamental per l’ autodesenvolupament moral, no seria agosarat de dir que ens convidava ja a les darreries del segle XIX a exercir aquest principi amb totes les seves conseqüències, és a dir moralitzant la política i la democràcia alhora, com? doncs a partir d’una curada gestió dels recursos públics, entenent al ciutadà com a accionista únic de l’Estat, sobre el que ha de pivotat tota sobirania.

Hores d’ara l’evidència de l’actual situació financera, que abasta una crisi de dimensions encara no adequadament avaluables, ja no és qüestionada per gairebé ningú i fins i tot el govern espanyol que dóna la informació en funció de les seves pròpies estratègies tacticistes, també ho admet quan l’evidència és irrefutable. Això ens fa pensar que, més enllà del concepte de lideratge en clau clàssica, en èpoques de bonança resulta fàcil per a qualsevol gestor mitjanament dúctil recorrent al disseny discursiu de tal manera que acaba essent d’aplicació la “teoria del quadre”: “això també ho se pensar jo”, clar que, quan el quadre està ja fet i comercialitzat. El lideratge en una etapa de canvi de cicle, des d’una perspectiva democràtica s’entén, requereix unes postures actitudinals que resulten difícils d’albirar: comprendre la complexitat de l’entorn, inquietud i amplitud de mires, actitud positiva i creativa i esperit obert essencialment al procés de canvi.

No resulta difícil d’imaginar, doncs, la cara de sorpresa de més d’un dirigent polític, després d’entendre el seu perfil com assimilable al del nou mandatari nord americà, quan aquest, el president dels Estats Units de nord-americà, adverteix a la cimera de Londres que ell no pot resoldre els problemes dels demés, en apuntar com no pot gestionar sol el lideratge mundial d’aquesta crisi. Té, de fet, una certa lògica la dinàmica excursiva del posicionament de Barack H. Obama en una cimera d’aquest tipus, i la digressió significa quelcom de essencial en termes de ciència de l’administració: cada país ha de resoldre la seva problemàtica i ha de gestionar les polítiques públiques d’acord amb la seva pròpia responsabilitat i en funció de la seva pròpia realitat, assolint lideratges complementaris, només en la mesura de les possibilitats evidents.

La política nord americana post Busch, hereta i admet d’entrada una situació de conflicte, d’esvoranc, negada o maquillada per l’anterior administració, i l’actitud hores d’ara de la nova administració és coherent en els referents observats en els dos mesos que porten de mandat. Acceptar tota situació és el primer pas, com en una malaltia, per a poder intervenir el malalt, en aquest cas el sistema, el model, amb un raonament existencial l’acceptació de la necessitat, des d’una perspectiva filosòfica del reconeixement d’un nou principi, d’un nou punt zero en la nostra civilització; potser per això els principis liberals que inspiren les polítiques del nou mandatari dels Estats Units, fan que aquestes vagin molt més enllà de tot model d’espectacle com les aliances de civilitzacions, fins i tot posats a acceptar un cert marge d’error en els plantejaments de Hantintong; les aliances, de produir-se, es verifiquen a partir de la tasca dels experts, sobre el terreny o, en tot cas, d’una manera teòrica, perquè hores d’ara ja no serveixen de res els discursos ben intencionats, que poden ser, en definitiva, un efecte distorsionador en la implementació de polítiques actives, quan el temps és una variable que cal tenir present quan és imprescindible de ser altament eficients en dos àmbits preferents: la gestió econòmica i les relacions internacionals, amb una perspectiva a llarg termini. El rigor ara és més transcendent que mai, més del que hauria estat exigible per a la gestió de les crisi conjunturals dels anys 70, 80, o 90 del segle passat, perquè ara han d’esser avaluades amb exactitud les raons estructurals sense deixar de banda les responsabilitats i el seu origen.

Hom podria veure en les declaracions fetes pel president francès, a les que se sumen les de la canceller d’alemanya, una nota discordant, potser en les discrepàncies del model i aspectes com l’ intervenció i el nivell de dèficit de l’Estat, però des del meu punt de vista és quelcom més, si ho analitzem i va enllà de la curtedat de mires de determinades polítiques, perquè Europa s’hi juga hores d’ara nogensmenys que el seu lideratge mundial, si no sap afrontar adequadament la gestió de la seva crisi sistèmica i això no vol dir pas que Nicolàs Sarkozy o Àngela Merkel ho facin més o menys bé en els seus respectius països, vol dir que ara no és hora només de fotografies, és un moment d’acció, de valentia, per a afrontar allò que resulta inevitable: dir a les coses pel seu nom. Potser manquen assessors qualificats, ves a saber, el cert és que el dia demà, haurem de ser capaços d’explicar als nostres fills i als nostres nets com hem sabut gestionar el resultat d’allò que nosaltres mateixos hem creat, per inoperància, incompetència o per mal control. La veritat és que, la crisi, la cosa, com se l’anomena col·loquialment, posa en evidència males praxis, mals models, molta mediocritat i avarícia, no ens queda altra que salvar ara a la política i podria ser que fins i tot a la democràcia mateixa.

The New Deal Energy-Environment USA

Les polítiques d’energia i medi ambient en el segle XXI no son meres il·lusions retòriques, representen una autèntica revolució, la tercera en la perspectiva de les revolucions industrials després de la neolítica, la de la màquina del vapor i ara la tecnològica, que representa sens dubte, alguna cosa que portarà en un període que no hauria de superar l’any 2020 a importants canvis socials.

Si tenim en compte que els hidrocarburs són un material escàs o en tot cas de baixa qualitat ja per l’esgotament dels jaciments i amb importants greuges mediambientals, és segur que cal fer una aposta per les energies renovables, però això representa també una important incidència en els models industrials que hauran de veure afectades les seves produccions a partir de la utilització d’energies distintes i la fabricació de productes distints als que fins ara ho havien estat.

Resulta obvi pensar, que a partir d’aquest plantejament es fa necessari d’establir uns principis de prioritat en la mesura en que afecten les polítiques que se’n deriven a tot l’entramat econòmic i empresarial. Cert és doncs que aquest canvi que s’aventura serà un projecte compartit i gens traumàtic, perquè el paradigma mediambiental resulta una conseqüència ineludible de les polítiques energètiques, de manera que la preservació del medi ambient hauria de passar a considerar-se una política primordial, en la mesura en la que la degradació del planeta suposa principis involutius en el nostre desenvolupament humà.

És evident que això suposa també importants canvis a tots nivells i per tant cal una conscienciació a gran escala, passar de ser actors secundaris a liderar, també en aquest sentit l’aposta global, prenent consciència que res pot ser fet en quatre dies, però que responent a un impuls nou suposa avançar també en un nou modelatge econòmic i industrial, sense deixar el marc de les polítiques liberals. Les energies renovables en aquest període de transició ajudaran a consolidar també una nova perspectiva econòmica i l’esperit de consciència apostant pels avenços tecnològics i la recerca.

Inf. NDEEUSA 20-11-08 a EEPTT

Tot és possible....

John Trumbull's (June 6, 1756 – November 10, 1843) famous painting is usually incorrectly identified as a depiction of the signing of the Declaration. What the painting actually depicts is the five-man drafting committee presenting their work to the Congress. Trumbull's painting can also be found on the back of the U.S

Viure aquest moment és un dels privilegis que ens ha atorgat la vida, sí, esser present en aquest moment històric, difícil, no hi ha dubte, emociona, il·lusiona, però a la vegada obliga a analitzar cada paraula que es diu, cada detall, cada gest, cada mirada, és sens dubte el recurs al sentiment i les emocions aquell que en circumstàncies com les presents aboca al món a embadalir-se en escoltar, de nou, el missatge senzill, però eloqüent, que justifica la màxima liberal del “tot és possible”, amb esforç, tenacitat, audàcia, enginy, treball, esforç i també, estima.

S’atribueix al canceller alemany Otto von Bismark una frase lapidària: “els polítics pensen en les properes eleccions, els estadistes en les properes generacions”; de fet no he pogut trobar on i quan ho va dir, però el cas és que aquesta senzilla frase, sigui o no del polític prussià, recull el model del sentiment perdut que ens aboca a construir un nou món sobre les bases del model liberal democràtic en el que vivim, mancat del valor i la essència dels estadistes. Algú també en algun moment havia parlat de lideratge, de la seva manca, potser aquesta és la clau: el lideratge dels humils.

És també cert que és fàcil fer un discurs, construir frases, adobar les orelles amb allò que la gent espera sentir, necessita escoltar, però no resulta tant fàcil crear líders, crear la empatia necessària per a aconseguir que la sang bombegi de nou en els cors de la gent, això no neix de la nit al dia, fruit de l’atzar, fruit de cinc minuts d’inspiració, d’improvisació o d’empatia momentània, és quelcom més. És cert que en el silenci del treball rigorós apareixen noms més anònims que d’altres: David Plouffe, David Axelrod, Emmet S. Beliveau, Valery Jarret, John D. Podesta, i tants d’altres; també és cert que tot plegat ara serà objecte d’estudi, però el valor més important, el valor transcendent en realitat és aquell que va una mica més enllà del que està fet o del que està per fer, és aquell que distingeix el abans i l’ara del després, és la senzillesa mateixa de tot plegat, és la pròpia humanitat del valor de reconèixer en tots i cadascun de nosaltres un valor inexcusable com a element constitutiu dels principis revolucionaris de la declaració d’independència nord-americana, recordar el valor que s’estableix en el preàmbul que van signar aquells “54 representants” el 4 de juliol de 1776, principis encara vàlids, hores d’ara: “...Sostenim com a evidents per elles mateixes aquestes veritats, que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests estan la Vida, la Llibertat i la cerca de la Felicitat. Que per a garantir aquests drets s’institueixen entre els homes els governs que deriven els seus poders legítims del consentiment dels governats; que quan vulgui que una forma de govern es faci destructora d’aquests principis, el poble té el dret a reformar-la o abolir-la, i a instituir un nou govern que es fonamenti en aquells principis....” .

Va deixar escrit John Locke[1] : “no val la pena interessar-se en el que diu o pensa qui només diu o pensa el que l’altre mana” i certament aquest aforema, aquest principi de codi natural, ens aboca a la relectura del nostre món, a la cerca, de nou, de les essències mateixes que els clàssics ja ens van descriure i que tant fàcilment han estat oblidades. En recuperar els valors, no només d’aquell que diuen va inspirar aquella declaració revolucionària, rau, doncs la rauxa de l’evolució humana, perquè, com ens diu de nou el filòsof: “les idees més amples i més abstractes procedeixen de la sensació o de la reflexió, ja que no són sinó lo que la ment, per l’ús comú de les seves pròpies facultats ocupades en les idees rebudes dels objectes sensibles o de les operacions que prop d’elles s’observa en si mateixa, pot albirar i de fet albira”.

La memòria d’aquells que ens han precedit ens mira i ens observa i ens demanda a la vegada passes enèrgiques, actives proclames que deixin clar quin món estem obligats per imperatiu natural a deixar a les generacions futures, que no s’avergonyeixin dels que serem els seus avantpassats i acabin honorant, com ho fem ara nosaltres, per les decisions encertades que en el seu dia prenguem.

[1] John Locke, Samuel Eliot Morison. “Ensayo sobre el entendimiento humano”. Traducció de Edmundo O'Gorman. Fondo de Cultura Economica. Méxic D.F. . 1999. pag. 6

Globalització i crisi

(Globalització i crisi* article publicat al nro. 40, pag. 8-10 de la revista Àmbits del Col.legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya, va ser escrit el 30 de juliol de 2008)

• ISSN 1136-8225, Nº. 40 (40), 2008 pags. 8-10

L’avaluació dels models econòmics parteixen adequadament de valoracions que quantitativitzen aquelles posicions que se’n deriven de les evolucions del creixement o decreixement de les economies, de manera que en determinen aquells perfils que incideixen en el reconeixement del valor d’una concreta situació de l’economia d’un país en el context mundial. Certament aquest esquema resultaria vàlid, tot i que no té en compte aquelles aportacions que poden ser fetes des d’altres disciplines acadèmiques en les avaluacions d’aspectes exògens als estrictament econòmics, el que ens permetria contemplar el procés globalitzador des de perspectives distintes.

Durant molt de temps s’havia contemplat el concepte “globalització” com un concepte en clau de neutralitat, sense una suposada perspectiva ideològica; certament des d’un punt de vista teòric aquest plantejament resulta possible, però podem arribar a una altra conclusió diferent? és també possible?. De fet ens trobem amb uns fenòmens que realment corresponen més adequadament al que podríem definir com a nivells d’integració regional directament vinculats a principis propis del liberalisme econòmic, de manera que la integració econòmica, la globalització en definitiva, sembla derivar substancialment dels principis de la liberalització comercial i financera[i]; però aquests mateixos principis haurien de pretendre la reducció de la pobresa, tot i que la seva aplicació en els mateixos processos d’integracions regional només aconsegueixen un increment dels nivells de la desigualtat i de precarietat laboral, per altra banda.

És en aquest sentit que la globalització, segons alguns teòrics, més que un model, acaba essent la culminació d’un procés endegat i protagonitzat pel mercat, pel capital[ii]; de fet aquella neutralitat i innocència inicialment reconeguda que podia establir el propi concepte, resulta hores d’ara poc més que fora de lloc; és en opinió d’una part del món acadèmic, que observa com la globalització no és més que una manera d’entendre les relacions socials, molt més enllà de les perspectives econòmiques i directament relacionat amb un element que neix vinculat als principis del liberalisme econòmic: la pobresa[iii].

En aquest context resulta pertinent de recuperar les referències prèvies als processos migratoris, com a la delimitació dels salaris dels exèrcits laborals menys qualificats, de manera que podríem concloure inicialment que aquests clústers no acabaran beneficiant-se de l’ordre global, en principi perquè són grups altament vulnerables, en la mesura en que es produeixi un ajustament de les rendes, això ens hauria de dur a un augment de la desigualtat, un problema sens dubte global, sinó és que s’arriba a una veritable harmonització dels estàndards laborals i socials, de manera que, potser sense adonar-nos, estaríem globalitzant la tensió treball-igualtat, aspectes directament relacionats amb els processos migratoris d’aquest segle XXI[iv].

Però la configuració dels àmbits que resulten implicats per aquell concepte utòpic inicial del model globalitzador, no ens impedeix de comprendre que cal entendre-ho des d’una perspectiva en la que la integració de factors diversos, de variables distintes, ens duen a la comprensió de nous esquemes en la interpretació del món contemporani, d’aspectes tanmateix globals en definitiva com ara el canvi climàtic[v]; de fet la declaració sindical a la COP13, ja ens adverteix que no entrem només“en l’àmbit de lo hipotètic, sinó que s’ha convertit en una realitat patent i alarmant”.

Pot resultar evident, doncs, que el sistema econòmic i social del món desenvolupat, aquell que en principi hauria de ser l’axioma del concepte global, no pot ser considerat sostenible si les consideracions a l’entorn del concepte “globalització” no signifiquen també les concrecions d’un model que hagi d’afectar en positiu a tota la humanitat; i si aquest, per tant, no té o no abasta a tots els ser humans, a tots els ciutadans i ciutadanes; la globalització en lo teòric no tindria cap sentit, perquè com ens indica la científica Irene Bustos[vi], haurem de convenir que els mots global i social són “dos conceptes intrínsecs”.

Altres elements semblen planar sobre els termes que donen títol al present article, conceptes que en si mateixos defineixen, tota l’organització mundial: el sistema financer -bancari - i el sistema mundial d’alimentació –la producció d’aliments- . Si atenem a les consideracions que ens fa el Fons Monetari Internacional, en el seu informe de 28 de juliol de 2008[vii], “els mercats financers mundials continuen essent fràgils i els indicadors de risc sistèmic es troben encara a nivells alts”, riscos sistèmics que, per altra banda, semblen haver-se contingut d’alguna manera, segons indica el mateix informe, a partir de les mesures adoptades pels bancs centrals, tot i que també avança l’informe que encara hi pot haver entitats financeres que es vegin obligades a captar encara més capital, abordant el FMI obertament el concepte “crisi”, en acceptar que “en aquesta etapa de crisi les característiques de les estratègies de resolució i assoliment del suport estatal desperten una major atenció”; s’admet doncs, en certa manera, que”el model del mercat ja resoldrà”, no sembla ser un principi òptim.

L’Informe sobre la estabilitat financera mundial de 2007 del FMI[viii], ja referia un seguit d’aspectes a corregir en el sistema econòmic global. Aquest estudi especialitzat feia esment a la relació entre la incertesa i la manca d’informació, com a elements significatius de la situació de crisi latent; ens deia també que cal comprendre com la innovació financera podria haver contribuït a la situació que ja s’apuntava en 2007; que no cal menystenir el paper que les qualificadores de risc tenen, com la necessitat de prestar atenció a la valoració de productes complexes, i com el perímetre de reunificació del risc ha de tenir un espectre més ample. De fet doncs l’informe GFSR a que fem referència indicava com el sistema financer mundial, és a dir global, es considerava al 2007 ja sotmès a una “pesada prova” [ix]

El president del Banc Mundial, Robert Zoellick, anunciava l’abril de 2008[x] la possibilitat que al menys 33 països del món afrontessin la possibilitat de malestar social i polític degut a l’elevat preu dels aliments i de l’energia; paral·lelament els fluxos mundials de finançament per al desenvolupament 2008 preveu una disminució en el creixement del PIB mundial, que passarà del 3,7% en el 2007 al 2,7% en el 2008, segons recull el comunicat emès per aquest organisme que situa les causes en la resistència al creixement en els països en vies de desenvolupament per la seva resistència a les turbulències financeres i a l’alça dels preus de l’energia i dels aliments[xi]; un informe que també estableix com en aquest context global, són els “pobres del món”, doncs, els més afectats pels creixents preus dels aliments i de la inestabilitat dels mercats petroliers; globalitzem la crisi.

La pregunta doncs que potser ens caldria fer és, si tot plegat no respon al que ens diu Luís de Sebastián[xii], sobre el que ell entén com a Globalització: “El procés d’integració dels mercats de mercaderies, financers, de coneixement i el d’expansió de les cultures dominants (notablement la nord-americana) per tot el món”?; però també el professor, ens fa una reflexió igualment interessant en afirmar que: “existeixen índexs senzills i complexes per a mesurar la globalització, o més precisament quan globalitzat està un país. Doncs bé, segons tots aquests índexs Àfrica és la part del món menys globalitzada”. Hores d’ara, segurament, ja no és problema de disquisicions terminològiques, sinó de reflexions científiques a l’entorn del perfil ideològic del model global, de la recerca de respostes adients a fenòmens globals, allunyats del narcisisme propi de les descobertes primigènies. El tot global, els seus equilibris i desequilibris, evidencien la intrínseca relació entre les civilitzacions, potser?.


[i] Borrell, Josep Are there any alternatives to the liberal globalisation? Grupo de Ginebra. Febrero 2008-.
[ii] Altvater, Elmar. Globalización, la euforia llegó a su fin. Abya Yala. Quito. 2004. pag. 11
[iii] Hunter R. Is globalization reducing po verty and inequality? A Navarro eds Neoliberalismm globalization and inequalities. Consequences for Healt and Quality of life. Baywood. Publishing company, Amitiville. New York. 2007.
[iv] Martin, S. Global Migration, Trends and Asylum. Working Paper num. 41. Institute for Study of international Migration. 2001.
[v] http://www,.global-unions.org(pdf.ohsewpp_12bc.sp.pdf/
[vi] Bustos, Irene. Respuestas a la crisis alimentaria desde el colectivo de la Ciencia. Global Progressive Forum. Barcelona. 2008.
[vii] FMI. Informe sobre la estabilidad financiera mundial. Actualización sobre el mercado. 28-07-2008. http://www.imf.org/external/spanish/pubs/ft/fmu/2008/02/0708s.pdf
[viii] FMI. Informe sobre la estabilidad financiera mundial de 2007. http://www.imf.org/external/spanish/pubs/ft/gfsr/2007/02/sums.pdf
[ix] Extret del comunicat de premsa del FMI: Avaluació de riscos per a l’estabilitat financera mundial. Informe sobre l’estabilitat financera mundial (Informe GFSR). Setembre de 2007
[x] BBC Mundo. De data 02-04-2004. http://news.bbc.co.uk/hi/spanish/business/newsid_7327000/7327635.stm
[xi] Informe del Banc Mundial 2008. Globe Developement Finance. http://www.worldbank.org/gdf2008
[xii] De Sebastián, Luís, Professor Honorari de l’Escola Superior d’Administració i Direcció d’empreses (ESADE): “Nuevas Sorpresas de la Globalización” . G.P.F. Barcelona.2008

La voluntat humana

Fotografia original de Montse Esteba

Escrivia Alèxis de Tocqueville[1] l’any 1840: “Fins ara he examinat les institucions, he resseguit les lleis escrites, he descrit les formes actuals de la societat política als Estats Units, però per sota de totes les institucions, i al marge de totes les seves formes, resideix un poder sobirà, aquell del poble, que les destrueix o les modifica, segons el seu grat.” . Tocqueville, descobreix en la seva estància als Estats Units[2] el sistema polític nord-americà, ens aporta una reflexió gens interessada, una reflexió des de la perspectiva del naixent pensament liberal no col·lectivista, perspectiva amarada en la desconfiança del model revolucionari francès.

Cert és que liberalisme i democràcia són conceptes indestriables a partir de les revolucions burgeses en el desenvolupament del model d’Estat que coneixem ara mateix, amb les correccions que en el darrer segle s’han anat produint a partir de la introducció d’un seguit de principis que configuren els principis socials que amaren la majoria de les constitucions democràtiques elaborades a tot el llarg del segle XX, però Alèxis de Tocqueville, que viu en els principis ultra monàrquics d’inici, descobreix en els principis revolucionaris d’ultramar, contràriament a la seva experiència amb el terror revolucionari de la de França que coneixia, el valor de la sobirania: la sobirania popular, i és en aquest sentit que ens descriu com: “...S’arriba a unes èpoques en les que els canvis en les constitucions polítiques i els estats socials son talment lents i insensibles, que els homes pensen que ja s’ha arribat al seu estadi final; l’esperit humà es creu aleshores assistit de determinades bases que no el porten a mirar més enllà de l’horitzó...”, i afegeix: “és el temps de les intrigues i dels petits partits....”.

Reconeix el polític i advocat francès, en els seus estudis sobre la democràcia americana, aspectes del model anglosaxó, quan ens parla de l’arribada d’homes nous a la direcció dels assumptes, però que són seguits de pau i ordre, model més estable, ens reconeix, que no pocs països europeus, establint una diferència substancial, que “quan una idea ha pres possessió de l’esperit americà”, ens diu, “sigui justa o irracional, resulta difícil d’extirpar-la”. Podríem pensar, doncs, que la valoració de Tocqueville podria correspondre a un moment actual i vigent, el que ens demostra la validesa de la connexió liberal/democràtica amb les correccions històriques sofertes pel sistema, però potser caldria atendre l’advertiment que ens fa tot dient: “No hi ha com la voluntat humana, que deixa d’estat atenta per l’acció lliure del creixement col·lectiu dels individus...”

[1] De Tocqueville, Alexis. De la démocratie en Amérique. Calmann Lévy. Paris. 1888. pag. 1
[2] De Tocqueville, Alexis. Del sistema penitenciario en Estados Unidos y su aplicación en Francia. Tecnos. Madrid. 2005

Camí

Recordo temps enrere com n’era de difícil de plantejar que potser ensalçàvem el que per a mi, com per a d’altre gent, no era més que la versió postmoderna del liberalisme polític de la mà d’un terme nogensmenys estudiat: la globalització i que hi podien haver altres perspectives globalitzadores diferents al concepte genèric de globalització, entès com a mercat molt particularment, ens havien arribat a fer creure que el mercat ho solucionaria tot, no patiu, se’ns deia, allà on no arribi l’Estat ja hi arribarà el mercat o tot el que pugui fer el mercat no cal que ho faci l’Estat, de manera que en les darreres dues dècades, hem estat abonant el que ara ens trobem: una “crisi” entesa des de altres criteris que no pas els econòmics, dons aleshores el terme és incorrecte perquè no s’ha donat encara el decreixement que anuncien els manuals, però que ens trobem en un moment en el que bens com ara el petroli i els aliments que haurien de quedar sota el control de l’Estat estan sotmesos a criteris de mercat i així hi ha aquestes dues crisis la del petroli per una banda i la que se sent menys però que no deixa de ser més greus la de la manca d’aliments –en aquest cas resulta cínic que s’especuli en futurs als mercats internacionals quan hi ha gent que mort de gana-.

De tota manera com ens recordava recentment el Catedràtic d’Economia Luís de Sebastián[1], el concepte, el terme crisi deriva de la seva rel grega κρίσις ,una realitat subjecta a evolució que significa doncs: evolució i revolució al mateix temps; en concret de Sebastián ens deia que significa al seu entendre, també: “oportunitat, entesa com a camí a seguir” , tot un món nou que se’ns obre als nostres ulls, potser encara sense determinar, però amb dinàmiques noves, errors a corregir, mancances a satisfer. En tot cas aquesta situació en la que pràcticament tanquem la primera dècada d’aquest segle XXI no deixa exempts de responsabilitats aquells que han estat abanderats del liberalisme a ultrança i per tant del mercat com a ajudant o meritori d’aquest creixements, potser aquella fragilitat extrema de tot plegat amarat d’inconsciències fútils que només veiem en el curt termini el camí per a l’obtenció de beneficis, sense tenir en compte si es donaven o no beneficis socials, ens duu, com ha estat sempre a aquesta cruïlla en la que no podem fer, per altra banda ulls clucs al canvi climàtic, producte, també d’aquest creixement a qualsevol cos que es produeix a partir de la configuració mundial que surt de la II Segona Guerra.

No puc per menys, doncs que estar d’acord amb Raimon Obiols[2], quan plantejava quelcom de transcendent a aquesta alçada de la pel·lícula, com diria algú; ell ens recorda com hores d’ara els sistemes jeràrquics, aquells que mantenen una certa simbiosi leninista, per entendre’ns, ja no funcionen, però l’horitzontalitat que és el model a emprar i que sorgeix del nou paradigma postmodern només li cal determinar lideratges, això sí: com a element imprescindible. Obiols plantejava tres receptes clàssiques per a resoldre les necessitats actuals, des d’un perspectiva eminentment sociològica diria jo, amb l’advertiment que ens feia, que no podien ser vistes o preses en consideració amb la mentalitat del segle XIX, sinó amb la ment oberta al segle XXI perquè els models i formats antics ja no servien, havien caducat; en deia que cal emprar un nou desenvolupament teòric i narratiu, en primer lloc, que cal emprar noves formes de deliberació i d’identitat i en darrer terme i no menys important que cal estudiar de nou els conceptes de política i mobilització social, amb uns altres ulls i unes altres perspectives. En realitat a la meva manera de veure ens planteja que l’esquema teòric antic, aquell que va definir el paradigma del nostre concepte de democràcia moderna, l’esquema, la rel, l’esquelet és encara vàlid, però la musculatura cal adaptar-la més des de una perspectiva quirúrgica que altra cosa, en la concepció de noves maneres de concebre l’encaix polític en la societat civil dels preceptes ideològics per una banda, però també dels lideratges polítics per una altra.

No és casual, i per tant resulta paradigmàtic, l’aparició en escena del fenomen Obama als Estats Units, una societat que assimila els canvis a una velocitat vertiginosa. El model del candidat demòcrata respon a aquell principi d’horitzontalitat al que ha contribuït destacadament el model que crea la pròpia xarxa, Internet, a la que es dota d’un lideratge no pas incontestable, per tant el model canvia d’entrada. Aquest fenomen neix en resposta a un model sacralitzat sobre les pautes i els esquemes heretats de les dinàmiques post industrials, però el canvi, la revolució tecnològica, genera noves dinàmiques, nous rols, ruptures i crisis que ens desenvolupen una nova manera d’entendre aquest món en el que vivim, encara amb massa deute moral, per dir-ho d’alguna manera, amb la configuració mundial sorgida dels pactes de la postguerra de finals del 40 i principis del 50 del segle passat.



[1] Anotacions personals de la Reunió del Global Progressives Fòrum. Barcelona 11-07-08.
[2] Íd. Íd.

Reflexions sobre la felicitat

Créixer? Cercar la felicitat? són termes i formes que s’utilitzen abastament en seminaris normatius, o en la distorsió vital del context fonamentalment urbà que s’aconsegueix a través dels cursos de màrqueting a l'ús. Créixer, però, significa perfeccionar-se, com també significa saber-se posseïdor de la possibilitat d’entendre i interpretar les petites coses de la vida, des de la més insignificant a la més potent; és aleshores quan el concepte felicitat cobra vida, quan aquest concepte, utilitzat abastament pel liberalisme el polític i l’econòmic com si els fos de propietat, cobra la seva veritable essència, definint un context de l’existència mateixa que ens porta a observar-nos com a sers en relació permanent amb el cosmos, amb l’univers, en definitiva amb el nostre propi ser, amb el nostre ser en un diàleg permanent amb el tot, el que Plató en va definir com a Filosofia.