Emocions

Era un goig de poder gaudir d’aquesta experiència, l’11è Congrés del PSC, on aquell clima càlid que ens descriuen no pocs bloggers, us puc assegurar que a partir d’aquella catifa blanca amb les sagetes vermelles, que simbolitzen l’eslògan escollit: La Catalunya que sap on va, que era a l’entrada del Palau de Congressos de Barcelona aquesta cap de setmana passat, augurava, el que en aquelles hores intenses de divendres, de dissabte i de diumenge, dels debats dels delegats, sobre la ponència marc, sobre les esmenes, sobre les resolucions, sobre aquella proposta de Comissió Executiva, delataven aquella voluntat, aquell valor que ens descriu el president del partit, Isidre Molas, en les seves primeres declaracions: “impulsar un partit que sigui internament mol plural i molt unit al voltant dels grans valors que el defineixen com a partit socialista i catalanista”.

Moments intensos que es cloïen amb els cants de la Internacional i aquells “segadors” a capella de tot el Palau de Congressos, moments després d’haver escoltat al primer secretari, José Montilla, frases que fan historia en aquest trentè aniversari, quan ens diu:”hem renovat el nostre projecte polític i ho fem mirant cap enfora, ho fem, pensant en el país i en la seva gent, molt més que en propi partit”; o quan ens diu: “lliçons de català les que calguin..., lliçons de catalanisme, cap ni una!” o quan dirigint-se al president del govern d’Espanya, afirma: “...La música del nuevo sistema de financiación que nos ha llegado hasta hoy no nos gusta. Esperaremos las siguientes notas y el acuerdo. Y que para nosotros no hay otra partitura... que el Estatut. El Estatut fue nuestro acuerdo. Y hoy es nuestra ley. La mia, la tuya y la de todos....”.

El Congrés que havíem somniat! Parafrasejant el que ens diu Miquel Iceta, viceprimer secretari en el seu blog; un Congrés, aquest 11è que, parafrasejant a Obiols, va mostrar el valor de parlar, el valor d’escoltar; un Congrés emocionant, sens dubte.

De manual

“...perquè és que ni llegint –diu Felip Puig- pot tenir una mínima dicció i pronunciació correcta i crec que això és un dels temes lamentables (es refereix la intervenció del President Montilla al Parlament de Catalunya el 16 de juliol de 2008) ....”, potser resulta inadmissible i lamentable si aquest és l'únic argument polític, fora de lloc o de to, com diu Zaragoza o li és recomanable al Sr. Puig una mica de respecte i lectura, com li proposa Obiols, però en tot cas, tot està escrit i si el que pretenia és insultar, com ja ho havia fet abans una primera dama, veiem que ens diu la psicologia al respecte: “L’insult[1] és també un d’aquells actes que expressen un estat psicològic del que parla, causat per un canvi en el món que li concerneix a l’interlocutor a ell mateix, en aquest cas, d’un estat psicològic negatiu”.[2] De manual, doncs, de manual!

[1] Milián José Antonio: “Y yo en la tuya... El insulto y el genio de las lenguas” en Revista de Libros No 25. España, 1999.
[2] Haverkate, Henk: “Acerca de los actos de habla expresivos y comisivos en español” en Haverkate, Henk et al: Aproximaciones pragmalinguísticas al español. Editorial Rodopi, Amsterdan, 1993.

Contenció i respecte: repensar

El 19 d’agost de 2007 escrivia un post titulat “Repensar el catalanisme polític”, certament convençut que haviem d’emprar nous ítems en la determinació del catalanisme del segle XXI, distint i distant del catalanisme folklòric, aquell que veu de les fons del modernisme.

Avui, amb aquell mateix convenciment, he volgut recuperar aquell text, que transcric a continuació a partir de la atenta lectures de les savies paraules escrites en el blog d'un amic, paraules que m’han omplert d’emoció i que condensen en aquestes que transcric l'essència del que aleshores, com ara, volia dir: “....contenció i respecte en les paraules; fermesa i unitat en les reivindicacions; excel·lència de les institucions; iniciativa i empenta en una societat unida i amb projectes de futur...”.

Deia jo aquell mes d’agost de 2007:

“Podria ser considerat el catalanisme polític com una atròfia social en la mesura en que desenvolupa o pretén de desenvolupar una consciència col·lectiva suposadament preexistent, però on les estadístiques ens demostren que la adscripció social d’aquesta consciència té determinades limitacions si tenim en compte el suport socials de les organitzacions que en preconitzen la seva existència.

El context sociològic en el que prenen perspectiva els contextos dels “ítems” nacionals, amb Estat o sense, parteixen d’una arrel històrica o cultural, com ens ho demostren els estudis més moderns sobre la matèria, de manera que la lectura que cal fer-ne de la seva contextualització ens hauria de portar necessàriament com ens diu l’historiador britànic Eric Hobsbauwm a establir com a perímetre inicial de les consideracions del concepte, el propi element de la “natio”, com a substrat de la base comuna de la racionalització dels elements que conflueixen en la definició nacional des d’una perspectiva personal, individual, que després ha de configurar l’entrellat social que defineixi aquells ítems.

És evident el reconeixement individual de la seva relació local, de la seva relació amb el context en el que neix i es desenvolupa la persona, és aquell que esdevé a partir dels primers component de sociabilització de l’individu, fins i tot abans de la socialització mateixa, però que hauríem de convindre en establir a partir de l’escola bressol. Aquesta incipient socialització on també poden desenvolupar-se les primeres habilitats socials de la persona, ens venen definides tard o d’hora en les arrels que dimensionen la nostra adscripció a un referent social derivat del context “natio”, és a dir d’aquell on hem nascut a la vida social i que no necessàriament ha de correspondre exactament amb el lloc físic i geogràfic en el que ens desenvolupem en els primers moments de la nostra vida, correspondrà de fet amb el lloc i el context en el que prenguem consciència de la nostra existència com individu i com a element del nostre desenvolupament social.

Tot això ens porta a reconduir aquella hipòtesi inicial que ens permetia definir com atròfic el catalanisme polític que no s’hauria d’allunyar, hom però, de les disposicions socials que fan admissibles altres istmes, que no defineixo ni delimito per a no fer-ne un greuge comparatiu. De fet, la configuració d’una societat ètnicament homogènia com la nostra, al menys en part, - donat que ens caldrà d’ara endavant començar a tenir com a referent la participació dels nous individus en la recreació del patrimoni ètnic -, ens ha de dur, si més no, a la recerca d’aquell aspecte sociabilitzador que ens acompanyi no ja un procés homogeneïtzador inviable en les societats modernes, però si a detectar aquelles realitats primigènies que en constitueixen elements essencials que tothom compartim.

Un cop establerta la nostra dimensió a partir dels lligams locals que ens defineixen una adscripció territorial que abasta de vegades la pròpia voluntat, però on la majoria de vegades la casualitat o la coincidència, fa que aquell aspecte primer de la natio ens defineix com a elements amb sensacions i sensibilitats compartides, i així ens podem adentrar en l’element que realment configura aquella dimensió diversa i distinta cap a altres “lands” - per utilitzar-se la terminologia saxona dels estudiosos de la matèria -, aquest element no és altra que la llengua, de manera que aquesta sí que ens delimita com a individus pertanyents a una determinada comunitat, la lingüística, però a l’hora aquesta en defineix també en un determinat context territorial, si bé que cal tenir molt de compte a l’hora d’utilitzar aquesta variable en un model en el que pot donar-se una adscripció voluntària o no a partir de la confluència d’una diversitat de llengües, com és el cas del bilingüisme legislat que és dona en determinats països i la relació de conflicte que, per part de la població pot donar-se entre una o varies de les llengües emprables.

De fet, doncs, el catalanisme polític veu de dues variables essencials que el defineixen i el construeixen: la natio i la llengua, de manera que tota altre variable afegida sustentada en realitats historiogràfiques amb més o menys fonamentació científica, res tenen a veure amb la actual delimitació de l’istme que ens afecta a Catalunya en aquest sentit. Segurament hi pot haver determinades realitats holístiques no folklòriques que també puguin confluir d’alguna manera en la definició d’una realitat concreta, potser configurant-ne el caràcter i les mateixes relacions socials a partir d’unes realitats industrials o agràries i fins i tot meteorològiques diverses, hom però resulta evident que aquestes mateixes realitats holístiques poden afectar altres territoris, altres istmes de la mateixa o similar manera.

El criteri de pertinença a un istme a partir d’una determinada realitat cultural i política, ens hauria de portar, doncs, a una certa racionalitat, abandonant els criteris del romanticisme que han impregnat la conceptualització contemporània del catalanisme polític, per acudir a la recerca d’un marc de desenvolupament d’ordre global que permeti de protegir els dos elements substancials que el defineixen, per una banda, per arbitrant-ne també. per l’altra tot un seguit de mesures que en l’ordre de la interpretació del context social ens permetin de renéixer com a element integrador d’una cultura europea emergent consolidada amb les corresponents variables diferencials que no per això haurien de ser excloents ni menys racionalitzadores.”

Camí

Recordo temps enrere com n’era de difícil de plantejar que potser ensalçàvem el que per a mi, com per a d’altre gent, no era més que la versió postmoderna del liberalisme polític de la mà d’un terme nogensmenys estudiat: la globalització i que hi podien haver altres perspectives globalitzadores diferents al concepte genèric de globalització, entès com a mercat molt particularment, ens havien arribat a fer creure que el mercat ho solucionaria tot, no patiu, se’ns deia, allà on no arribi l’Estat ja hi arribarà el mercat o tot el que pugui fer el mercat no cal que ho faci l’Estat, de manera que en les darreres dues dècades, hem estat abonant el que ara ens trobem: una “crisi” entesa des de altres criteris que no pas els econòmics, dons aleshores el terme és incorrecte perquè no s’ha donat encara el decreixement que anuncien els manuals, però que ens trobem en un moment en el que bens com ara el petroli i els aliments que haurien de quedar sota el control de l’Estat estan sotmesos a criteris de mercat i així hi ha aquestes dues crisis la del petroli per una banda i la que se sent menys però que no deixa de ser més greus la de la manca d’aliments –en aquest cas resulta cínic que s’especuli en futurs als mercats internacionals quan hi ha gent que mort de gana-.

De tota manera com ens recordava recentment el Catedràtic d’Economia Luís de Sebastián[1], el concepte, el terme crisi deriva de la seva rel grega κρίσις ,una realitat subjecta a evolució que significa doncs: evolució i revolució al mateix temps; en concret de Sebastián ens deia que significa al seu entendre, també: “oportunitat, entesa com a camí a seguir” , tot un món nou que se’ns obre als nostres ulls, potser encara sense determinar, però amb dinàmiques noves, errors a corregir, mancances a satisfer. En tot cas aquesta situació en la que pràcticament tanquem la primera dècada d’aquest segle XXI no deixa exempts de responsabilitats aquells que han estat abanderats del liberalisme a ultrança i per tant del mercat com a ajudant o meritori d’aquest creixements, potser aquella fragilitat extrema de tot plegat amarat d’inconsciències fútils que només veiem en el curt termini el camí per a l’obtenció de beneficis, sense tenir en compte si es donaven o no beneficis socials, ens duu, com ha estat sempre a aquesta cruïlla en la que no podem fer, per altra banda ulls clucs al canvi climàtic, producte, també d’aquest creixement a qualsevol cos que es produeix a partir de la configuració mundial que surt de la II Segona Guerra.

No puc per menys, doncs que estar d’acord amb Raimon Obiols[2], quan plantejava quelcom de transcendent a aquesta alçada de la pel·lícula, com diria algú; ell ens recorda com hores d’ara els sistemes jeràrquics, aquells que mantenen una certa simbiosi leninista, per entendre’ns, ja no funcionen, però l’horitzontalitat que és el model a emprar i que sorgeix del nou paradigma postmodern només li cal determinar lideratges, això sí: com a element imprescindible. Obiols plantejava tres receptes clàssiques per a resoldre les necessitats actuals, des d’un perspectiva eminentment sociològica diria jo, amb l’advertiment que ens feia, que no podien ser vistes o preses en consideració amb la mentalitat del segle XIX, sinó amb la ment oberta al segle XXI perquè els models i formats antics ja no servien, havien caducat; en deia que cal emprar un nou desenvolupament teòric i narratiu, en primer lloc, que cal emprar noves formes de deliberació i d’identitat i en darrer terme i no menys important que cal estudiar de nou els conceptes de política i mobilització social, amb uns altres ulls i unes altres perspectives. En realitat a la meva manera de veure ens planteja que l’esquema teòric antic, aquell que va definir el paradigma del nostre concepte de democràcia moderna, l’esquema, la rel, l’esquelet és encara vàlid, però la musculatura cal adaptar-la més des de una perspectiva quirúrgica que altra cosa, en la concepció de noves maneres de concebre l’encaix polític en la societat civil dels preceptes ideològics per una banda, però també dels lideratges polítics per una altra.

No és casual, i per tant resulta paradigmàtic, l’aparició en escena del fenomen Obama als Estats Units, una societat que assimila els canvis a una velocitat vertiginosa. El model del candidat demòcrata respon a aquell principi d’horitzontalitat al que ha contribuït destacadament el model que crea la pròpia xarxa, Internet, a la que es dota d’un lideratge no pas incontestable, per tant el model canvia d’entrada. Aquest fenomen neix en resposta a un model sacralitzat sobre les pautes i els esquemes heretats de les dinàmiques post industrials, però el canvi, la revolució tecnològica, genera noves dinàmiques, nous rols, ruptures i crisis que ens desenvolupen una nova manera d’entendre aquest món en el que vivim, encara amb massa deute moral, per dir-ho d’alguna manera, amb la configuració mundial sorgida dels pactes de la postguerra de finals del 40 i principis del 50 del segle passat.



[1] Anotacions personals de la Reunió del Global Progressives Fòrum. Barcelona 11-07-08.
[2] Íd. Íd.

Ortodòxia

Quan hom veu on s’arriba, arriba també el moment de la reflexió i de veure que ha quedat pel camí, qui s’ha quedat pel camí i si havia valgut la pena de fer aquest llarg camí de ferro, com algunes vegades he descrit, assumir quina és la teva posició en la vida, i el que és més important, assumir la teva edat adulta amb el convenciment que encara hi ha quelcom a fer.

De fet, quan llegeixes coses com ara: “De que parlem quan parlem de nou socialisme? Naturalment no tenim la més mínima intenció d’inventar doctrines ni encara menys, de fer de “guardians del missatge” d’una ortodòxia inexistent. Parlem de tendències, previsions i esperances per al segle XXI”[1] , te n’adones com el pensament n’és d’important en la determinació del llenguatge polític i com aquest, a la vegada, representa tot un món on la semiologia ens dirà com aquells signes, aquells codis que interactuen en la vida social com també en la vida política, determinen abastament una societat com la nostra, a cavall de diferents realitats, les heretades del segles anteriors XIX i XX i conformant una nova realitat, la del present segle, amarada en la nova revolució tecnològica i les tendències globalitzants.

La globalització ètica, aquestes son les paraules clau que comencen a pesar, entenent que aquesta hauria d’albirar tots els contextos de relació personal i social i per tanta amb un efecte centrípet que de vegades no és clarament present, abastant alguna cosa més que les lectures purament economicistes que se’ns donen aquests díes, com afirmava el filòsof Sosa Treviño[2] ja a l’any 2006: “Para que hablar de ética ante una situación sorda en donde lo único considerado como bueno es la productividad y las consecuentes ganancias”.

Els diccionaris de Ciència Política no ens descobreixen el terme ètica com lligat a la determinació i l’acció de la política, però el concepte ètic, en confluència amb els seus orígens grecs que ens assimilen Ethikos a caràcter, ens defineix per ell mateix el model, és a dir, com s’afronta el viure en societat, en la gestió, en la creació i en la implementació positiva. Probablement aquell tractat de ètica que va ser La República de Plató, ens descriu millor que ningú la ètica en la política, no ho oblidem en la globalització mateixa, eufemisme amb el que de vegades volem definir el fet polític, on aquell imperatiu categòric que ens descriu Kant és ineludiblement aquella emprempta dels clàssics en la descripció de la filosofia política. Hauria de ser doncs l’únic principi l’ètic aquell que hauria de moure tota definició política, tota acció, tota lectura, tota interpretació, tota creació en l’àmbit de les idees, més enllà d’interpretacions aristotèliques o escolàstiques, com de tota fenomenologia de valors, com a element substantiu i inalienable, sense proclamar-ho d’una manera retòrica i reiterada que acabés convertint-se en indecent, perquè, com ens diu Zabrebelsky[3] i com recullen Obiols i Comín en el seu llibre :”Mai es parla tant de valors com en els temps del cinisme”.


[1] Comín, Antoni i Obiols, Raimon. Les paraules del socialisme. Un diccionari obert per a l’esquerra de demà. Pagès editors. Lleida. 2008. pg 191
[2] http://www.formacionxxi.com/porqualMagazine/do/get/magazineArticle/2006/07/text/xml/Globalizacion_y_etica_en_el_s__XXI.xml.html
[3] Zabrebelsky, Gustavo. El derecho dúctil, ley, derechos, justicia; Editorial Trotta, Madrid, 2005

Valors europeus

La fotografia és de Igor Smel

Comentàvem els vitralls de la Sala víctor Siurana de la UdL, després d’escoltar les passes en silenci sobre la fusta del terra; potser el valor de la paraula tot reconeixent el treball de l’Àngel Jové i sentir Raimon Obiols reflexionant a partir del Tractat de Lisboa, em descobrien aquella nova dimensió de l’anàlisi política en sinceritat, feta realitat, acceptant que “malgré tout” tot avança, perquè tot aporta valor, fins i tot els fracassos. Escoltar-li aquella anècdota d'Àngela Merckel mirant esmaperduda al mar atlàntic des de la desembocadura del Teixo, i el comentari dels funcionaris: “ha llençat la constitució al mar. No, l’ha enviada camí de Filadèlfia”.

Quin privilegi, escoltar Julio Añoveros, Bernat Joan i Raimon Obiols, experiència, intel·ligència, formació, valors inexcusables en tot polític que ens apropen, paraula a paraula, anècdota a anècdota, als principis substancials del moviment europeista "ex novo" de finals del segle XX i principis del segle XXI, recordar el "no" francès com l’holandès i sentir-me transportat als elements substancials, a la memòria dels pares fundadors, al valor del constitucionalisme europeu, aquest cop des d’una perspectiva distinta, però aproximada, a la de les relacions internacionals com la del dret europeu, amb aquell valor afegit que ens aporta la pròpia experiència, quin privilegi!

...A diferència

Allunyar-te de l’estrès diari, amb algun que altre missatge de “carinyo” a la butxaca i la feina feta, ben feta, que també satisfà, per emprendre la ruta, travessar Catalunya per poder a estar entre amics, entre col·legues, entre companys, saludar, parlar durant molta estona, amb tots aquells i aquelles als que fa temps que no veus; en Jaume Bartumeu del PSA, el líder de l’oposició andorrana que algun dia fara que Andorra deixi d’estar en mans dels liberals de nom, millor dits conservadors; saludar també els amics Antoni Castells i Marina Geli, o el president José Montilla que va mostrar una puntualitat exquisida; el petó de rigor a Manuela de Madre, encantadora com sempre, amb el permís del company Oscar G. Saldanya; saludar Raimon Obiols , l'ex-president Pasqual Maragall i tants d’altres.

Parlaments i converses d’alt nivell polític a l’entorn dels conceptes: “política”, "politiques", “identitat”, “catalanisme”, “partits”, "gestió", "ambició", "competències", "eficàcia i eficiència" i el repte final la "Convenció pel futur", etc., fonamentalment, deixant clar que l’invent maragallià del PDE, millor “no meneallo” , tot redescobrint i repensant, com ja havia proposat recentment a “Repensar el catalanisme polític” i a “Consciència col·lectiva”, conceptes que han anat sortint literalment en el transcurs del berenar-sopar a Vilopriu (Girona), d’allò que, us ho ben asseguro, me’n sento ben orgullós i satisfet: de la referència i el treball Intel·lectual en el que ens troben ara mateix immensos, com algú va dir, a diferència del que els succeix als socialistes francesos o alemanys, nosaltres en un moment de victòria i no aprofitant la derrota, on el debat, aleshores, es fa inevitable, però potser també estèril, com algú també havia referit.

Coincideixo absoluta i plenament amb el discurs del President, el company Montilla, en el sentit en que se’ns expressava tot dient que: ““Hem de reconèixer que ara paguem massa anys de governs passats, més obsessionats pel debat sobre la identitat que no pas pel debat sobre el país real”

Text íntegre de la intervenció del President de la Generalitat a Vilopriu

Enllaç amb la notícia de la trobada a:

El Periòdico de Catalunya

ABC

El País

La Vanguardia

Avui

La Mañana

Segre