Vigila...

Vigila el que desitges, perquè tal vegada acabis acomplint els teus desitjos. L’esperança és com un viatge en un temps i un espai distint al que hom coneix i conrea, doncs hi ha un silenci més enllà del món que coneixem, que arreplega els nostres sentiments, que multiplica amb escreix un simple i senzill acte d’amabilitat...

© Albert Balada

28-12-2013  

Viure aquí, un poema de Paul Elouard

Viure aquí[1]

Quan la he vist, la he perdut,

La petjada d’un ermini entre vidres gebrats,

Un estel, a penes un estel, la llum,

Les seves ungles en el despert marbre de la nit.

No parlo ja per a ningú,

El dia i la nit es barregen tan bé en la cabellera,

Sota la meva mirada, sota els seus cabells ella es marceix,

Ser virtuós, és estar en solitud.

Desconeguda, era ella la meva forma preferida,

Jo no tenia la preocupació de ser un home,

I en va, em sorprenc d’haver-me vist obligat a patir

El meu desig com una mica de sol en aigua fred.

   

---

[1] Elouard, Paul. La Révolution Surréaliste nro. 6 mars 1926. Citat a Elouard Paul, El poeta i la seva ombra. Ed.Icaria. Barcelona. 1981. pag 14. Traducció del Castellà d'Albert Balada

Una cita: Benet XVI

“...La pau no és només un pacte o un tractat que afavoreix una vida tranquil·la, i la seva definició no es pot reduir a la simple absència de guerra. Segons la seva etimologia hebrea, la pau comporta: ser completa, estar intacta, acabar alguna cosa per a restablir la integritat. És l’estat de l’home que viu en harmonia amb Déu, amb ell mateix, amb el seu proïsme i amb la natura. Abans de ser alguna cosa exterior, la pau és interior. És una benedicció. És el desig d’una realitat. (...) El fruit de la justícia es sembra en la pau per aquells que treballen per la pau”[1]

---

[1] Benet XVI. Exhortació apostòlica postsinodal “Ecclesia in medio Oriente”. Libreria Editrice Vaticana. Ciutat del Vaticà. 2012.Pag 12

De raons i sospirs....

Quan en la nit replegues, els somnis els reculls i els guardes en aquella caixa de caudals feta expressament per a resguardar-hi de manera precisa les utopies, entre els llençols quan la teva ment les llença al vent; com els records, cada dia diferents, com un desig, cada cop en aquella foscor que t’acarona en la nit, com allò més estimat, allò que mai es va perdre, encara que calgui cercar noves llunes que albirar, com descobrir que tot és tant eteri, tant fugaç que la saviesa de vell et fa saber que potser, demà, quan ens neix un altre dia, brollaran noves sensacions, noves imatges que emmagatzemar sense deixar que es gastin. Deia el poeta que caminant per la sorra tova, vas creant un sender que arriba fins a l’escuma i que les angoixes i els dolors vells, s’esgoten, en els udols dels cargols del mar, marxant com en somnis vestit de mar, sense esquivar els fantasmes que fan del final una raó i un sospir...

La felicitat

“Penso que la felicitat terrena, la única de la qual no és donat de parlar, és probablement el sentiment que ens manté en una espera indefinida de la perfecció, de la plena satisfacció. És la idea divina que Adam s’endugué precipitadament del paradís en el moment de la expulsió. Famosa idea, que a més, ha portat no poques complicacions. La felicitat seria, doncs, en darrera instància, l’enyorança, i el desig que l’home té del bé absolut. Pura quimera, res més. Per sort, la nostra capacitat d’il·lusió no coneix fallides i es transmet intacta al llarg de generacions. La desesperança no existeix. Però l’home treballat per les idees, l’home que tracta d’aprofitar i manipular l’herència espiritual que ha arribat a les seves mans, no està en condicions de ser feliç ni de sentir-se satisfet, si no és per gràcia sobrenatural.” [1]

[1] Jonàs. Jocs d’atzar. Destino n. 952.(5-11-1955) pag. 31.