La lluna creix...

La lluna creix o minva, com un joc al que l’univers convida, i en el seu trànsit, esdevé curosa, molt curosa, manlleva l’aigua recreant paisatges, per després deixar-la fluir, els seus mesos són els de la vida, també els de la terra, mentre resta enllà impassible: ara nova, ara vella, tot fent com una mica de mare de tots nosaltres des de la seva solitud infinita, des del seu silent estar, camí de llum...

© Albert Balada

12-02-2014

Hi ha paisatges...

Hi ha paisatges impressionats que s’assimilen a una relativa llibertat d’agradable complaença, remeis d’antic, amulets potser que esdevenen del record, en el temps, probablement perquè l’extensió de la saviesa es dóna precisament a partir del cúmul d’experiències que s’hi aglutinen, quina grandesa no acostuma a revelar-se gairebé mai, perquè hi ha històries que queden aixoplugades en una altra dimensió de la memòria.

La fortalesa, tanmateix, radica en el respecte a aquella dimensió oculta, no menys humana, per la que hom ha transitat, honorant la senzillesa de les coses que alimenta l’esperança, malgrat el desig de preservació de les elits, però el respecte, fins i tot en l’adversitat, esdevé cadena difícil de trencar, si la desesperança no la rovella, convertint la reputació en una sort de miracle que projecta una profunda i transcendent lliçó que emana  del poderós efecte de la paraula.

Tot i així, el silenci, ubicat també en el temps com en l’espai, atorga com a pausa eloqüent la divina complaença del deure allunyant del soroll que amara la calma, en el que nia la perspectiva amb la que cal mirar i emmirallar-se,  per a poder aconseguir  d’alimentar l’esperit en projecció, abastant noves carenes des de les que contemplar la vida, des de la benedicció que ens és atorgada.

© Albert Balada

05-12-2013    

Els paisatges

La fotografia és original de Jibstudios.

Els paisatges de la vida se’ns dibuixen pas a pas, tot fent descripcions de sensacions que ens omplen, cridant l’atenció de detalls que potser mai són tinguts en compte, una perspectiva complerta que oculta tota una experiència que se’ns articula al llarg del temps; ens cal doncs saber gaudir de l’experiència, sense ingenuïtats ni fent aflorar problemes que, de fet, no existeixen més que en les nostres convencions mundanes.

Algú va dir que la “humilitat, avui en dia, ha quedat orfe” , ben encertada afirmació, car ens hem transferit de les confidències íntimes, la calma i la introspecció, a les consignes, com si aquesta transformació cultural tingues la consistència necessària que ens ha de permetre avançar, també, en el nostre propi reconeixement; aquí hi descobrim un dels errors de la modernitat, doncs és en la exercici de les formes preestablertes, com recreem el paisatge, com dibuixem una via que difícilment ens ajuda a créixer, ans al contrari, ens encadena, lluny d’alliberar-nos i gaudir.

©Albert Balada
02-12-2013 

Una cita: Marcel Proust

"El viatge únic i veritable, l'únic bany de joventut, no seria anar a nous paisatges, sinó a tenir nous ulls per veure el món a través d’altres ulls, de cent d’altres per veure els cent universos que cada un d'ells veu, que cada un d'ells és."[1]

---

[1] Proust, Marcel. A la recherche du temps perdú. La prisonnière, 1923 Cap. II

Corpus...

Fotografia original de Joanna Martin

L’estiu apunta ja, alguns diuen que el corpus, realment, és el solstici d’estiu, per això el calor ens aclapara les hores, quan els cels apunten encara aquesta “calima” que ens adorna els aires, fent d’aquesta primavera estiuada un record andalusí banyat per les aigües calmes de les reserves estorades que ens amanyaguen els camps i les vinyes que ens atresoren l’ imaginació dels que ens han precedit en la gestió de la terra. No seria difícil de veure’ns en calça curta, recorrent aquells carrers fets de terra i fang, la ciutat en creixement, moderadament accelerat, en el silenci dels carrerons, dels que es sentien les vaques a la vaqueria que encara es resistia a deixar de ser. L’olor de fems, el mugir del bestiar ens desdibuixava les tardes quan baixàvem per la “costa”, ara arrenglerada de llambordes i plantes perennes que dibuixen l’escenari que es divisa dels balcons de casa bé. Els genolls rossegats, els mitjons estripats i aquelles sabates “goril·la” definien una infantessa que alguns creuen robada i d’altres re- imaginem hores d’ara com un bé preuat que adorna el nostre testament vital. Aquells paisatges que ens descriuen les troballes de la nostra pròpia identitat, aquella que es crea i es recrea en les tardes fresques que amb el cigarret penjant dels llavis en duia a observar aquell riu feréstec, encara no domat en la gelosia dels tresors preuats que només les nostres ànimes guarden en els plànols sota l’antic plataner que ja ha estat tallat pel progrés, lluny dels crits de la mainada que enjogassada dibuixa els seus clams en aquell cel estiuat, incapaços de saber que ens depara el futur si ni tan sols entenem el present que ens es donat de gaudir. M’encanta rebuscar en la memòria i trobar-me a mi mateix i una essència insubstituïble que ningú podrà prendre’m, mentre la calorada del corpus ens recorda el pas del temps i els paisatges que d’antuvi omplien els ulls dels nens que èrem.

Sensacions, sentiments, emocions....

Beus dels paisatges i de l’escuma que vola damunt dels caps recollint-ne els pensaments de qui se sap viu. El misteri de la llum esgota el dia fins al darrer dels minuts, esmicolant el valor de l’espurna, tant bon punt la foscor, com una venjança s’abandona sobre les coses i llença el seu tel negre per interrompre el que ens diu el cel.

Et sents abraonat per un món que camina a un ritme forçat, per unes circumstàncies que giravolten al teu entorn en una ventada huracanada. Tens la mirada perduda en l’horitzó, a la recerca d’aquella imatge que vesteixi els ocres i els verds que s’acomboien sota el vermell de la posta de sol magnífica que t’allibera els sentits; mentre, aquella tos de primavera no es retira encara i no et vol deixar respirar calmadament, olorar d’humiditat l’aire i endevinar aquelles gotes de pluja que ens arriben lentament quan les llums del carrers lluentegen diferents, com anunciant-les.

Crees paisatges urbans en la teva ment, de vegades distints als propis i reals que ens envolten, i comparant, descobreixes que de vegades potser ens cal fer una aturada, mirar de front i dir el que pensem, si cal que sigui dit; en tot cas saber que no hi ha revolucions gratuïtes, res pot fer-se a canvi de res, tot vol un resultat i un perquè, tot necessita de l’espessor de la sang, del silenci, de la calma, de la força, del crit, del clam, de la passió.... i en tot de creure, creure fermament en la humanitat mateixa, tot i sabent que res se’ns dibuixa així com fresc o un oli en permanència, que tot s’embolica en la dinàmica dels colors i les formes per paisatges nous i distints, ni els reals, ni els pensats, distints, creats a partir de diferents aportacions, sensacions, sentiments, emocions....