Contra l'estrés

Ahir inauguràvem una exposició al CCCP molt, però molt intressant, d'una alta qualitat artística, però allò que se'n desprèn, al marge de les valoracions crítiques que se'n poguin fer, és la capacitat anti-estrés que provoca la contemplació de les obres que presenta l'artista sudafricana afincada a Barcelona: Anet Duncan.

Us la recomano, un recorregut per la proposta que ens fa l'autora us permetra descobrir un món interior a través de l'acuarel.la i endinsar-vos en les vostres pròpies reflexions mitjançant els diferents matissos que ens propossa.

La mostra s'emmarca dins de la Capitalitat de la Cultura Catalana que ostenta Lleida l'any 2007, capitalitat de la que en formo part del comitè organitzador com a membre del Consell Rector de l'IMAC que en sóc. Una excusa per a fer contrapès cultural cap a les terres de l'interior, mal anomenades de ponent (com no es diu llevant de la línica litoral barcelonino-gironina)

Crònica electoral VI

Una setmana més en la carrera electoral, marcada per una realitat sociològica que afecta per igual a totes les societats post-industrials, les realitats dels bussines, dels shows mediàtics que Gestmúsic a Espanta i Endemol a Holanda van saber aprofitar tant bé amb experiment scom “Gran Hermano” o com l’experiment musical “O.T.” que alguna cosa té a veure amb els experiments de la televisió franquista, que en sabia molt de manipular les masses per a que no pensessin i portar persones d’adscripció social baixa a una fama efímera amb programes de un suposat nivell pseudocultural, o musical, etc.

Les coses han canviat, diríem, estem al segle XXI, i a més en una permanent campanya electoral que no fa sinó portar a un esgotament general respecte de la gran festa de la democràcia, les eleccions, sigui quin sigui el seu perfil i a cinc mesos vista tot el que passa a l’entorn de les administracions té ja una clara component electoral que desvirtua el discurs diari del que hauria de ser un desenvolupament normal de la gestió pública.

Com no podia ser d’altra manera la setmana veu els intents de la dreta, la nacionalista a Lleida a la recerca d’aquell electorat que al 1987 va fer costat al “missing” Manel Oronich” i la espayolista en la política d'Estat, que han mostrat la seva cara més radical, la de l’extrema dreta que controla l’aparell del partit contra la política anti-terrorista de Rodríguez Zapatero i la del lerrouxisme a l'enfrontament personal i crítica destructiva contra Ros. Diferents fronts i estratègies, de manual, en definitiva que ens haurien de portar a veure clarament que la seva acció política porta a distraccions innecessàries en el quefer diari i la preparació de les polítiques actuals i futures, cadascú des de les pròpies responsabilitats, malgrat puguin acabar utilitzant instruments indesitjables, tergiversacions, i cercar la política de l’enfrontament.

Algú em deia fa pocs díes, volent-me donar lliçons: en les pre-campanyes i en les campanyes no calen filosofies! I tant que en calen, son la base de tota acció política. Si la política ha de ser espectacle és clar que no calen, aleshores només ens cal copiar l’Amèrica del festival, però si encara alguns creiem que les polítiques continentals tenen alguna cosa diferencial al model anglosaxó, malgrat la crisi dels partits com a model de masses del segle XIX, aleshores l’honradesa, la voluntat de servei i els principis han de ser quelcom inalienable de la carrera electoral.

Crònica electoral V

Potser una de les notes televisives de la setmana hagi estat l'aparició a mira quien baila de l'amic Xavi Deltell, que ha vindicat el seu lleidatanisme en asignar els seus guanys (fets a pols) a l'AECC de Lleida, però a mi, que no vaig veure al Xavi, m'interessa més el que va succeïr dimarts al matí als estudis de TV3, davant d'un incisiu i quasi diaria jo que de vegades impertinent Josep Cuní, un mestre de la comunicació amb un alcalde de Lleida seré i seriòs com ho és Àngel Ros.

Dos motius sembla que inspiraven al presentador: la capitalitat cultural de Lleida, una referència tòpica, com sempre des de la perspectiva barcelonina, tot i reconeixer el presentador, perquè aquest és dels que és estrella i per tant pregunta i s'ho contesta ell mateix, l'altre la pujada de l'AVE que va permetre que l'alcalde de Lleida pogués dir la seva, és a dir que no és de rebut la pujada que dobla l'IPC i que ja tenia concertada entrevista amb ADIF per a negociar l'aplicació d'abonaments; ara si que es demanen Lobbys, curiòs, o reunir cimeres institucionals que a res serveixen, oi? Tard, sempre tard!

Però encara hi havia una tercera, de quan va invitar al President de la Diputació de Lleida i era la del Diocesà. Quina resposta esperava el Cuní, una de conflicte, doncs no, l'alcalde va respondre, com cal: és un conflicte canònic i per tant l'han de resoldre els tribunals canònics. Resulta complicada una entrevista d'aquest tipus i curteix, deu ni do si curteix. Cal felicitar doncs a l'alcalde de Lleida per la serenor i aquella rialla maliciosa..

Negociar abonaments

Avui la tertúlia de Ràdio Popular, on inevitablement s'ha fet referència als "privats" dels diaris, que he hagut d'aclarir, sobre la visita al local electoral de la federació nacionalista. Inevitable també la referència al debat en el Congrés, on ha estat molt hàbil el moderador, Sergi Tor, qui, per evitar un debat esteril ens ha fet una pregunta igual a Paco Piniés, representant del PP i a mi: Quin ha estat el punt fort del vostre líder i quin el feble.

Jo he destacat el reconeixement de l'error d'eufòria, la recuperació del model de debat que no exclou la resta de partits i la voluntat de cercar solucions. Evidentment no hi he trobat cap punt feble. Piniés ha destacat l'agresivitat del seu líder, Rajoy, i la manca d'aquesta en les dúpliques.

Després la qüestió de l'AVE, la puja del 8%, que ja ha estat contestada per l'alcalde Ros a TV3, en anunciar contactes amb ADIF per negociar abonaments i reprobar, com també ho he fet jo que l'augment de velocitat que no representa necesàriament augment de costos s'hagi de repercutir directament sobre els preus del bitllets.

He tret el tema de les llençadores que es preveuen de Lleida a Barcelona, com una novetat pendent perq quan alguns dels combois passin de llarg i l'altra que seria bo que operadors nacionals i estrangers comencin a treballar en les línies ja liberalitzades per la Unió Europea com ho fan per exemple a la Gran Bretanya o a França i el Benelux. Com sempre se m'ha fet curta aquesta tertúlia que apenes dura mitja hora.

Gràcies José Luís

La seva actitud l’honora, ha sabut estar el que s’espera d’ell, el President del govern de tots i cadascú dels ciutadans i ciutadanes d’aquest país, reconeixent que no havia valorat en la seva justa mesura les paraules engrescadores que havia pronunciat dies abans de l’atemptat Etarra a Barajas, i ho feia amb la dignitat que el caracteritza, sense gota de deshonor, amb la mirada posada en els interessos generals, perquè pocs dies després de la seva aposta de futur, la treva es trencava.

Segurament reconèixer un error és l’acte que fa d’ell un polític de volada, un home que sap estar a l’alçada de les circumstàncies, amb una oposició que pensa només en el poder perdut i mai en allò que se’n diu el bé comú.

Gràcies José Luís Rodríguez Zapatero, perquè ens has donat una lliçó de senzillesa, una lliçó moral, una lliçó de noblesa

Gràcies Pep, formes part de la nostra història

El meu amic Josep Borrell acaba la seva etapa com a president del Parlament Europeu, perquè deixa demà el càrrec de President del Parlament, que a partir d'ara ostentarà el conservador alemany Hans-Gert Pöttering.

Borrell ha estat el primer a usar el català en el Parlament Europeu. Durant la seva presidència s´ha aconseguit també que els ciutadans catalans puguin adreçar-se al Parlament Europeu en català i rebre resposta en la mateixa llengua.

Gràcies Pep, potser no t'hem agraït prou la teva tasca, històrica, el teu paper en defensa d'aquest país enllà les nostres fronteres.

Crònica electoral IV.

El que no hi doni suport no sortirà a la foto, semblen haver ordenat els assessors dels nacionalistes, al degoteig d’alcaldes que formen part de l’establishment de la federació nacionalista contra el pàrquing d l’Hospital Arnau de Vilanova de la ciutat de Lleida, , un pàrquing reivindicat d’antuvi pels lleidatans i que ara la nova administració de l’Entesa Nacional i de Progrés i en concret la de la Consellera socialista Marina Geli vol fer; i perquè de tant enrenou?, doncs perquè el pàrquing, com tots els pàrquings, i no sols els dels hospitals, serà de pagament. De fet una excusa barata per fer la contra, cada cop s’assemblen més als estrategues de la dreta espanyola i és que les dretes es toquen.

És veu clar que volen obrir diversos fronts, dispersar, de manual diria jo, en definitiva la utilització del populisme demagògic que denuncio en el meu article d’avui a La Mañana, en parlar de les dues E (que algun escriptor m'ha parafrasejat, potser per manca d'arguments). És el model que han decidit utilitzar, potser intenten despistar la “boutade” de la visita a la Caserna de la Guàrdia Urbana del candidat i la regidora?

Lleida ciutat capital

Acte d’alt nivell protocol·lari, amb la presència del Conseller de Cultura, declarava la ciutat de Lleida capital de la cultura catalana 2007, al palau de la Paeria, compartint discurs amb el Tinent d’Alcalde Perpinyà, ciutat que ho serà al 2008 i amb la que compartim encara alguna cosa més, el privilegi de ser els primers burgs que van obtenir els privilegis del Consolat l’any 1.197, ambules agermanades doncs per la data en que es creen ambdós governs municipals, tot i que les cartes de poblament són anteriors evidentment, m’ho recordava l’amic Joan Busqueta, medievalista, recentment nomenat director de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs.

El discurs amb càrrega de profunditat de l’Alcalde, Àngel Ros, que ha recordat tot i cadascun dels regidors de cultura de diferent signe polític que ha tingut la ciutat i com el fer cultura és alguna cosa més i abasta tot un seguit de signes i valors. Després un espectacle de carrer, i per cloure la jornada un record a la revolució francesa la sarsuela “Cançó d’amor i de guerra”, un recorregut pel conflicte social i l’aportació de la tríada republicana, a mi m’ha significat el record del meu avi, “chansonier” quan va ser un dels molts exiliats republicans, que em cantava alguns passatges quan era jo era molt petit.

Cròniques electorals III

Avui, un matí intens, a Barcelona, on ha tingut lloc una trobada de càrrecs electes i orgànics del PSC, per presentar l’esborrany del document marc que haurà de servir a la ponència de la que serà la convenció municipalista, un matí molt interessant. Compartint estona amb col•legues i amics, amb els que ens veiem de tant en tant i amb tota la gent que, de les comarques de Lleida, ens hi hem aplegat. Un discurs intens, sentit de Marina Geli, Consellera de Salut, que allà hi era com a primera secretària de les comarques gironines, d’alguns alcaldes, de Celestino Corbacho, bon amic que ha fet una reflexió interessant sobre les lleis que afecten al municipalisme i la intervenció final de Pepe Zaragoza que ens ha invitat a no caure en els paranys tant de PP com de CiU que no voldran parlar d’allò que afecta als ajuntaments.

He caigut ràpid en el compte en saber dels “privats” dels dos diaris locals de la ciutat de Lleida, Segre i La Mañana, als que va recórrer ràpid el col•lega que gestiona l’estratègia del candidat de la federació nacionalista a Lleida, en veure’ns passejant ahir al vespre en acabar les nostres reunions respectives, per l’avinguda de blondel, una avinguda remodelada i peatonalitzada, on s’hi poden veure força ciutadans i just on ara l’oposició nacionalista ha instal•lat una mena de botiga electoral, perquè és l'eix on es troba l'edifici del PSC, els locals d'UDC i el mateix ajuntament. Els membres del Gabinet que eren amb nosaltres van voler entrar a saludar, com a mostra de cortesia: joves ells, ai que ingenus!, i ja veus un “privat” de “mira com m’ espien”; continua el victimisme ja anunciat!.

De veritat, si tota la campanya ha de ser pura anècdota.....?! De fet ara no podrem passejar per segons on, no podrem saludar, haurem de perdre les bones costums, apa vinga!

Cròniques electorals II

Avui un amic em recordava, i no estem pas en el mateix vaixell ideològic, que el factor “persona” prima per sobre de l’ideològic, i ho feia lamentant determinats posats d’algun líder aficionat a la fotografia, tot i que els assajos recomanats pels seus assessors volen donar-li un aire de familiaritat que sense corbata pot assumir.

Certament 20 anys després tornarem a repetir un model de campanya que va tensionar sobremanera la vida política local, just ara fa anys d'una ambició desmesurada i potser una mala planificació de l’adversari que van trasbalsar aquesta ciutat, de la mà, diguem-ho també de l’aquiescència de les elits econòmiques de la època.

Ni l’escenari és el mateix ni el model és igual, repetir experiències resulta agosarat per qualsevol que vulgui seguir un manual de màrqueting polític a peu de la lletra, però a mi m’és ben bé igual, hi ha molts opinòlegs, alguns amb titulació d’altres sense i això si algun que altre actor o actriu en aquest combat que comenta molt, però que molt aviat.

Crec que cal mantenir una línia de serenitat, de gestió sustentada en l’eficàcia i l’eficiència que "per se" no aporten vots, però donen garantia i dignitat política i cal saber explicar, en el seu moment, cal fer recordar i valorar. Ho dèia avui el President de la Diputació de Guadalajara en la presentació de l’exposició verd sobre negre, que ha tingut lloc als baixos de la Plaça de Sant Joan: “Que ciudad más bonita tienes Àngel (referint-se a l'Alcalde Ros)”.

Dona bo de sentir això. És cert, calen millores, hem de pensar una ciutat a 10 o 20 anys vista, cal aportar, innovar i ser capaços d’aplicar els principis de l’I+D+i+s i això no és la dreta qui ho pot fer, penso jo, només aquells que defensem els ideals i els principis del socialisme democràtic ho podem dur a la pràctica i ens cal aconseguir un suport majoritari de la població, entusiasmar, no fer una festa, una berbena, parlar clar i dir a les coses pel seu nom (amb el risc que algú copií els missatges.)

.

Les dues "E"s

Hi ha dos vocables, eficàcia i eficiència, abastament utilitzats, no ja en els àmbits de la Ciència Política, com en els de les accions polítiques concretes, és a dir quan en lloc de parlar de política, parlem de les polítiques aplicades, referint-nos en definitiva a la gestió de les administracions públiques, de l’àmbit que siguin, d’acord amb els paràmetres que ens descriu la Ciència de l’Administració, que resulten segurament banals en el moment en el que s’obre un període electoralment actiu, a banda de la tendència actual, que arrosseguem des de les darreres dècades, de la electoralitat perpètua de les administracions en l’esfera espacial del nostre país.

En concret podríem afirmar que començat el nou any, s’inicia una etapa que fins i tot pot no concloure amb les eleccions locals del proper mes de maig i continuï aquesta dinàmica d’electoralitat fins a les properes eleccions generals que, en principi, haurien de tenir lloc l’any vinent. És evident que els mèdia tenen en aquesta dinàmica una brollador inesgotable de fonts informatives diverses que, en allò que afecta a l’electoralitat del moment, difícilment abasten analítiques apropiades en el que seria exigible a qualsevol empresa de l’àmbit que fos, en una lectura de mercat.

És cert, també, que hi ha una diferència substancial de l’administració pública respecte del mercat, com és la cerca d’un benefici no quantificable econòmicament, del benefici en allò que representa l’acció de servei a la ciutadania i per tant, d’un benefici que podríem definir-ne com a social, en una perspectiva que encara beu d’aquelles formulacions post keynesianes en l’àmbit de la política, que ens defineixen el model d’estat del benestar, o com bé definit en el vigent estatut d’autonomia de Catalunya de la promoció dels valors de la llibertat, la democràcia, la igualtat, el pluralisme, la pau, la justícia, la solidaritat, la cohesió social, l'equitat de gènere i el desenvolupament sostenible, facilitant-ne la participació de totes les persones en la vida política, econòmica, cultural i social; aquest és el model contemporani del new deal tradicional, quina avaluació s’ha de fer, inevitablement a partir de la determinació de paràmetres d’eficàcia i eficiència, les dues “E”s, en definitiva fer el que cal –el que demanden els titular de la sobirania política: els ciutadans amb les lleis i reglaments de que ens dotem- i a més fer-ho bé, si ens atenem a un llenguatge col·loquial.

Evidentment estarem simplificant si deixem de banda aspectes de les diferents teories que analitzen tots aquests seguits de factors i que abasten tant aspectes de l’ordre organitzacional, com tecnològic, motivacional, decisional, etc., que porten a crear variables en molts dels casos interdependents, subjectes als dos principis fonamentals que determinen la seva avaluació, les dues “E”s de tota acció o implementació política. Sota aquesta premissa, la teatralització de la permanent electoralitat de tot període de gestió política, en fa distorsió amb la complicitat inintencionada o no dels mèdia, per posar de relleu anècdotes, o situacions intranscendents i que en res afecten no ja a la gestió d’una administració pública com si a la “venda”, per utilitzar terminologies del màrqueting, d’un determinat producte o element polític, o d’un determinat candidat, que porten ineludiblement a la banalització de l’acció de les administracions, a partir del model de “crònica rosa” imperant en el context comunicatiu.

Caldria dons un procés de reeducació en els formats, models i principis actuals utilitzables en l’àmbit de la política, no tant per evitar-ne l’electoralitat permanent, com per exigir, si cal a la classe política que se centri en allò que cal, en la recerca dels valors d’avaluació de l’acció en l’esfera concreta de que es tracti defugint-ne l’espectacle i la teatralització, malgrat els rèdits que se’n puguin derivar, menors que el perjudici que es fa afavorint una futura no-participació derivada de la fatal pèrdua de credibilitat que els estudis d’opinió atribueixen a “la política”.

Per il.lustrar aquest post utilitzo la imatge de Les Dues Torres ("Due Torri") que és el lloc més famós de Bolonya. La més alta és coneguda com la dels Asinelli, mentre que la més xica és la dels Garisenda.

Cròniques electorals I. la pre-campanya que ens espera

El candidat de CiU a l'alcaldia de Lleida ha iniciat la seva pre-campanya amb una intervenció vergonyant en el sí de la caserna de la Guardia Urbana. Avui m'he hagut d'enfrontar amb la qüestió en la tertúlia "el despertador" de Segre ràdio que condueix Mariví Chacón, una excel•lent professional de los ones hertzianes amb qui compartim micròfon un cop al mes.

La Regidora i contertuliana Marta Alòs defensava la posició de la federació nacionalista, a la que, segons em consta, es va invitar a visitar la caserna quan l'intendent (que era de permís hi fos) o el responsable polític, el regidor Alonso que tampoco hi era. A bodes m'aconvides, com un elefant en una ferreteria i fins i tot entrant al despatx del cap de la urbana, un fet insòlit, per forçar una foto de "mira que ens estan fent", tota una teatralització ben orquestrada.

Quina pre-campanya que ens espera!, mentres Alòs ha reconegut que aquesta legislatura no havien anat a visitar cap vegada abans la Caserna, doncs quina preocupació, quin seguiment.... !Segurament algú em recriminarà poca contundència, però és que situacions com aquestes, pures anècdotes, em resisteixo a que siguin objecte de comentaris polítics de volada.

Pur provincianisme. Senyor!

El silenci i la reflexió

Han estat dies intensos, encara d’una certa festivitat, però a l’hora dies d’alta tensió política on es millor restar en silenci, reflexionar i no emetre opinions que, de vegades poden ser poc fonamentades.

Ahir vaig reiniciar les tertúlies, amb la de Ràdio popular de Lleida, que dirigeix el periodista Sergi Tor, una nota simpàtica en referir-se als meus cabells i la meva barba, que he deixat créixer, no per cap desig estètic, perquè sí, i apa a explicar perquè et deixes créixer el cabell, es comprensible, durant alguns anys he portat el cabell ben curt i la barba ben retallada i ara em dona una altra imatge; Ramon Alturo, el representant de CiU va fer la referència a la meva barba revolucionaria chavista, res de mes lluny, vaig deixar clar que estava a les antípodes ideològiques d’aquest veneçolà que fa una relectura del socialisme real imitant el model cubà.

Després de la broma un tema complicat, dens com és l’anàlisi de la situació creada amb l’atemptat de Barajas de 30-12-06 y la seva reivindicació per part d'E.T.A., certament tots els tertulians de províncies estem mancats de la informació necessària per a fer-ne una acurada valoració, llevat de portar-la al terreny de la política ficció o de defensar posicions dogmàtiques. Jo, com també ho va fer en Jaume Fernández d’ERC, vaig optar per fer una comparació històrica amb el procés d’Irlanda del Nord i en concret dels fets de 1.996 que potser s’hi assemblen, i recordar, a tall d’exemple la situació al 1.998, amb les declaracions i posicions de l’aleshores President Aznar i les accions sagnants de la banda terrorista. Cal esperar que les declaracions de l’entorn abertzale acabin fent pes en les decisions de la banda, quelcom de difícil, si tenim en compte el darrer comunicat.

La darrera pregunta, les eleccions municipals, ja a la cantonada, on caldrà veure quin paper hi hem de jugar tots plegats i cadascú en particular i esperar a veure quina serà la tendència final de l’electorat a la ciutat capital i a la província. En tot cas la meva aposta està clara, encara que no estigui oficialment nomenat: Àngel Ros.

Més enllà de la Homeless act

L’article 47 de la Constitució espanyola de 1.978 estableix que “Tots els espanyols tenen el dret de gaudir d’una vivenda digna i adequada. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes per a fer efectiu aquest dret, regulant la utilització del sol d’acord amb l’interès general per a impedir l’especulació. La comunitat participarà en les plusvàlues que generi l’acció urbanística dels ens públics”. L'article 26 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006, estableix que: “Les persones que no disposen dels recursos suficients tenen dret a accedir a un habitatge digne, per a la qual cosa els poders públics han d'establir per llei un sistema de mesures que garanteixi aquest dret, amb les condicions que determinen les lleis. “

Ara França, que no reconeix constitucionalment aquest dret és planteja una iniciativa legislativa a l’efecte, com en el seu moment al 2003 ho va fer Escòcia amb la Homeless act, per tant els portem certa avantatja en la determinació jurídica d’un dret que, al menys pel que fa al text constitucional era certament novedós i del que no se n’ha pres prou consciència fins ara, en el moment en el que la borsa immobiliària ha fet que ja no estigui a l’abast de tothom l’accés a la vivenda, moment en el que una part de la ciutadania, i no m’estic referint al moviment okupa, ha considerat que s’estava vulnerant els seus drets.

Certament, mentre hi havia una consciència clara de la necessitat d’una autèntica regulació oficial del dret al treball també reconegut constitucionalment i ningú, al menys no en veu alta, s’havia plantejat mai deixar en mans del mercat la autoregulació del sistema, exigint-ne una intervenció i regulació absoluta per part de l’Estat, el dret a la vivenda no ha seguit aquesta regulació de desenvolupament constitucional, malgrat, això si se n’ha fet amb millor o pitjor fortuna una legislació sobre el sòl i una interpretació que en alguns casos ens ha portat, per portar exemples límits als models de Marbella o Andratx, amb el ben entès que n’hi pot haver d’altres.

Certament és arribada l’hora no tant de satisfer les necessitats com de sacsejar, la república, diuen els francesos, nosaltres haurem de dir el regne i regular els instruments normatius que ens calen a tots plegat. En tot cas, estem un pas més enllà del que estan hores d’ara francesos i escocesos, per posar un exemple, però podem donar-hi algunes passes més?

La patada a l'estufa

Segurament a molts els agradaria que aquest nefanda situació, aquest nauseabund atemptat del pàrking de la T-4 de Barajas, fos el final d’un procés de pau que duria a la finalització de 46 anys de fer de la política violència. Resulta també vomitiu com s’intenta culpabilitzar des de les files de la intransigència un govern que ha intentat obrir un procés que dugés a la fi d’aquella situació.

El fet innegable i reprovable que s’ha cobrat dues víctimes més, previsiblement que sumaran un 936 morts i molts, molts ferits i mutilats, ha assestat un cop important a la política de diàleg oberta pel president José Luís Rodríguez Zapatero; un desig inatacable el del president del govern espanyol, que apostava per la pau en el diàleg, un procés que ningú preveia fàcil, com tampoc ho va ser, com tampoc ho és, el procés d’Irlanda de Nord, cert que salvant les distàncies d’ambdues situacions, però amb unes connotacions similars i del que molts teníem clar que no hi va haver una forma expeditiva, perquè els radicals de les faccions integrants de la lluita armada nord-irlandesa van contribuir durant tot el procés a obstaculitzar-lo i deteriorar-ho greument, portant-lo a situacions límits, malgrat en aquella situació hi hagués una declaració d’”aturada del foc permanent”, quelcom de similar fet per la organització terrorista basca.

Que els extrems es toquen és innegable, quan bona part de la societat basca i espanyola eren a favor del diàleg per aconseguir una pau durable, els dos extrems de la corda, per una banda el Partit Popular i com no la AVT amb els seus atacs a la seu del PSOE i els atacs verbals a la figura del President del Govern, quelcom d’inadmissible en democràcia, i per altra banda la radicalitat de qui porta la seva veu en forma de bomba mortífera amb autoria amb firma d'autor, l'organització terrorista ETA , s’ajuden per esmicolar els avenços que s’haguessin pogut produir.

Algun opinòleg es pregunta a qui beneficia aquesta situació i no erra en fer-se aquesta dramàtica pregunta.