Després d’una jornada la d’ahir de les d’oblidar, amb una tertúlia de les més serioses, no per manca de seriositat de les altres, si més no pel tema central, el tema de la ruptura de la treva terrorista, d’oblidar per la tensió en l’ambient, la ràbia i la impotència davant de la incomprensió a banda i banda de l’espectre polític, avui ha estat un dia fantàstic, dinant en companyia d’un excel·lent amic, amb el que hem parlat del que ens agrada, de la nostra inefable voluntat d’escriure, jo ho reconec he fet una mica el “ronso”, perquè ho vaig fent, allò de descriure els pensaments a través del blog, però de tant en tant convé fer una reflexió més en veu alta, tot i que déu ni do d’aquesta plataforma.
La trobada amb una amiga, a la que feia alguns dies que no veia, no gaires, lo suficients per tenir coses de que parlar i gaudir de la seva companyia una estona encara que hagi estat petita i comentar, com es diu la jugada i riure també una mica de les preses, d’algunes preses i de tot plegat.
I la música, retrobar-me amb els sons centre europeus, després de vint anys, quan Bulgària encara estava en l’òrbita comunista, però la seva cultura era apreciada, com tota la música que es feia als Balcans, des de l’antiga Yugoeslàvia fins a Romania, l’oferta cultural de La Caixa em portava per sorpresa, al mig de l’avinguda peatonalitzada de Blondel ( un marqués i militar francès que va iniciar obres d’infrastructura a Lleida) on presentava un concert dins del programa “música per a la integració”. Excel·lent, el só del violí combinat amb el clarinet, amb sons inconfusibles i les seves relacions amb Grècia, Turquia o Israel, fruit d’una rel comuna.
La ciutat s’ha omplert de sons diversos, de perfums diria jo aliens, però que omplien l’aire de fragàncies mediterrànies i europees, de la vella Europa, aquella que ens recorda d’on som, però també d’on venim i el que és més important, on anem; Sí, darrera de la caixa de mescles, escoltant i veien a la líder del grup com movia el cos al ritme i la cadència d’aquestes músiques m’evocava la meva joventut, i hauria volat, però la tarda havia d’acabar-la a la nova seu provisional del Museu Morera, el que per mi és ja Museu d’art Modern i Contemporani de Lleida a l'espera de la seva definitiva seu, en Jesús Navarro el seu director i amic, ho sap bé com ho penso.
Una presentació de l’obra gràfica de Guinovart, que, resident definitivament a Agramunt, i Medalla Morera de la ciutat de Lleida, ens oferia com a mostra de la seva creativitat, una aportació a la capitalitat cultural de la ciutat de Lleida. Parlar, després dels parlaments de rigor, amb retrobats amics i amigues, i com no també amb un amic l’Àngel Ros, que havia presidit l’acte.
Un dia, com us deia, amarat de cultura entesa en el marc del concepte del que és i representa una civilització, però també de les relacions amb les persones, de la paraula com a transmissora de sentiments i sensacions, una manera de fer poesia amb la vida, com diria una bona amiga.
Fotografia original de Toni Ibañez
