Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Capital de la Cultura Catalana. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Capital de la Cultura Catalana. Mostrar tots els missatges

dimecres, 25 de novembre del 2009

Privilegis

Fotografia original de Toni Ibañez

Commou, tanmateix mirar les arcades del romànic de transició que ens revelen la història d’aquell vell hospital que els germans Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem havien aixecat en aquell lloc de la Catalunya nova anomenat Lleida. La veritat és que badar en el reflex de la pedra bella suposa, nogensmenys, que traslladar-te en el temps i albirar en el seu transcurs aquells ensenyaments que blasmen en l’aire el valor i els símbols que esdevenen transcendents en la conformació de la nostra identitària història. Escoltar relats, visions i transcendències en el marc dels sostres de fusta, entre les heràldiques suposades emmarcant un espai donat a la cultura i les arts, la ciència i les lletres, resulta poc menys que un privilegi amarat de vell, mentre es recorren els viatges i es relaten, es rapsoden els espais que ens transfereix l’escriptora de la seva nova criatura, pàgines que ens descriuen com en fa fantasia, del dia a dia, l’autora*, amarada de sinceritat i ironia.


*Alòs Lòpez, Marta. "HIstòries de l'AVE" Edit. DeParis. Lleida. 2009

dissabte, 15 de març del 2008

Les mels de malta


Perdre la tarda llegint i rellegint, escoltant de tant en tant algú explicant la seva particular història, subhastant-se sentiments de vegades, però deixant tanmateix que el silenci t’embargui escoltant aquells sorolls que alimenten tot l’espai immens que t’envolta. Un cop has descobert el sabor de les diferentes mels de malta, et pots endinsar en els colors del pensament, allò tant estrany i que ens és transmès com un missatge universal que comparteix cultures i civilitzacions. Recordava avui algú les transferències que es produeixen en els processos colonitzadors, i és cert, ningú pot negar aquella interrelació cultural, lamentable és però que com a molt el model hagi estat de tolerància, quina arrogància!, com si una cultura, si algú, tingues el paradigma de la veritat.

El significat tot de tot plegat ens hauria de portar de fet a fer propostes al nostre proïsme, propostes agosarades i valents i potser la millor proposta que hom podria fer a l’altri hauria de ser, aquella proposta que ens dues a la recerca de la felicitat suprema, la felicitat que om albira en l’activitat constant que de tant en tant ens és permesa, aquella que ens ha de permetre de viure en harmonia absoluta amb la natura, és el que els antics anomenaven i definien com a virtut; perquè aquesta és la llei de l’univers, la que ens compenetra amb ell, amb l’univers mateix, la que ens disposa a tot ésser humà a participar inexorablement en l’evolució del logos, a acceptar-ne lliure i espontàniament els aconteixements de la seva vida, aquella vida que se’ns convida a perfeccionar dia a dia per a no contrarestar el ritme de la nostra mateixa universalitat.

dissabte, 1 de desembre del 2007

Una Cita: José Montilla


"Un govern que no inverteixi de manera preferent en les persones i les famílies, en la reducció de la pobresa, en l’extensió dels serveis públics universals i en la seva cultura per igualar l’estructura d’oportunitats, és un govern que s’allunya de l’objectiu principal: garantir la dignitat, els nivells bàsics de benestar, l’autonomia i la llibertat dels ciutadans als quals ha de servir." (1)


(1) Fragment del discurs del President de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, en el primer aniversari del govern d'Entesa de la vigent legislatura, fet al Palau de la Generalitat el 26 de novembre de 2007

José Montilla, en una fotografia de Joan Sanchez publicada a El País.es

dijous, 7 de juny del 2007

Volar


Després d’una jornada la d’ahir de les d’oblidar, amb una tertúlia de les més serioses, no per manca de seriositat de les altres, si més no pel tema central, el tema de la ruptura de la treva terrorista, d’oblidar per la tensió en l’ambient, la ràbia i la impotència davant de la incomprensió a banda i banda de l’espectre polític, avui ha estat un dia fantàstic, dinant en companyia d’un excel·lent amic, amb el que hem parlat del que ens agrada, de la nostra inefable voluntat d’escriure, jo ho reconec he fet una mica el “ronso”, perquè ho vaig fent, allò de descriure els pensaments a través del blog, però de tant en tant convé fer una reflexió més en veu alta, tot i que déu ni do d’aquesta plataforma.

La trobada amb una amiga, a la que feia alguns dies que no veia, no gaires, lo suficients per tenir coses de que parlar i gaudir de la seva companyia una estona encara que hagi estat petita i comentar, com es diu la jugada i riure també una mica de les preses, d’algunes preses i de tot plegat.

I la música, retrobar-me amb els sons centre europeus, després de vint anys, quan Bulgària encara estava en l’òrbita comunista, però la seva cultura era apreciada, com tota la música que es feia als Balcans, des de l’antiga Yugoeslàvia fins a Romania, l’oferta cultural de La Caixa em portava per sorpresa, al mig de l’avinguda peatonalitzada de Blondel ( un marqués i militar francès que va iniciar obres d’infrastructura a Lleida) on presentava un concert dins del programa “música per a la integració”. Excel·lent, el só del violí combinat amb el clarinet, amb sons inconfusibles i les seves relacions amb Grècia, Turquia o Israel, fruit d’una rel comuna.

La ciutat s’ha omplert de sons diversos, de perfums diria jo aliens, però que omplien l’aire de fragàncies mediterrànies i europees, de la vella Europa, aquella que ens recorda d’on som, però també d’on venim i el que és més important, on anem; Sí, darrera de la caixa de mescles, escoltant i veien a la líder del grup com movia el cos al ritme i la cadència d’aquestes músiques m’evocava la meva joventut, i hauria volat, però la tarda havia d’acabar-la a la nova seu provisional del Museu Morera, el que per mi és ja Museu d’art Modern i Contemporani de Lleida a l'espera de la seva definitiva seu, en Jesús Navarro el seu director i amic, ho sap bé com ho penso.

Una presentació de l’obra gràfica de Guinovart, que, resident definitivament a Agramunt, i Medalla Morera de la ciutat de Lleida, ens oferia com a mostra de la seva creativitat, una aportació a la capitalitat cultural de la ciutat de Lleida. Parlar, després dels parlaments de rigor, amb retrobats amics i amigues, i com no també amb un amic l’Àngel Ros, que havia presidit l’acte.

Un dia, com us deia, amarat de cultura entesa en el marc del concepte del que és i representa una civilització, però també de les relacions amb les persones, de la paraula com a transmissora de sentiments i sensacions, una manera de fer poesia amb la vida, com diria una bona amiga.

dissabte, 20 de gener del 2007

Contra l'estrés

Ahir inauguràvem una exposició al CCCP molt, però molt intressant, d'una alta qualitat artística, però allò que se'n desprèn, al marge de les valoracions crítiques que se'n poguin fer, és la capacitat anti-estrés que provoca la contemplació de les obres que presenta l'artista sudafricana afincada a Barcelona: Anet Duncan.

Us la recomano, un recorregut per la proposta que ens fa l'autora us permetra descobrir un món interior a través de l'acuarel.la i endinsar-vos en les vostres pròpies reflexions mitjançant els diferents matissos que ens propossa.

La mostra s'emmarca dins de la Capitalitat de la Cultura Catalana que ostenta Lleida l'any 2007, capitalitat de la que en formo part del comitè organitzador com a membre del Consell Rector de l'IMAC que en sóc. Una excusa per a fer contrapès cultural cap a les terres de l'interior, mal anomenades de ponent (com no es diu llevant de la línica litoral barcelonino-gironina)

diumenge, 14 de gener del 2007

Lleida ciutat capital

Acte d’alt nivell protocol·lari, amb la presència del Conseller de Cultura, declarava la ciutat de Lleida capital de la cultura catalana 2007, al palau de la Paeria, compartint discurs amb el Tinent d’Alcalde Perpinyà, ciutat que ho serà al 2008 i amb la que compartim encara alguna cosa més, el privilegi de ser els primers burgs que van obtenir els privilegis del Consolat l’any 1.197, ambules agermanades doncs per la data en que es creen ambdós governs municipals, tot i que les cartes de poblament són anteriors evidentment, m’ho recordava l’amic Joan Busqueta, medievalista, recentment nomenat director de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs.

El discurs amb càrrega de profunditat de l’Alcalde, Àngel Ros, que ha recordat tot i cadascun dels regidors de cultura de diferent signe polític que ha tingut la ciutat i com el fer cultura és alguna cosa més i abasta tot un seguit de signes i valors. Després un espectacle de carrer, i per cloure la jornada un record a la revolució francesa la sarsuela “Cançó d’amor i de guerra”, un recorregut pel conflicte social i l’aportació de la tríada republicana, a mi m’ha significat el record del meu avi, “chansonier” quan va ser un dels molts exiliats republicans, que em cantava alguns passatges quan era jo era molt petit.