Aquesta és la meva reflexió sobre el que representa el procés refrendatari, cal apel.lar als sentiments, cal ser un patriota i pensar en les generacions futures, com ho van fer els nostres avis al 1932 i durant la lluita anti-franquista i perquè coincideixo plenament que el No és donar la raó als qui van contra Catalunya, encara que es facin els ofessos.
"Temps de pre-campanya i campanya. L’establiment per llei de la limitació dels llargs períodes que inicialment es donaven en la jove democràcia espanyola als quinze dies actuals de tota campanya electoral, que estableix la llei orgànica de règim electoral general, ha fet que ara no hi hagi una limitació formal del que es defineix com a pre-campanya, i així, molt abans de la publicació en aquest cas del decret 170/2006 que estableix els requisits del referèndum sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, data d’inici, durada de la campanya electoral, text a refrendar i pregunta, les forces polítiques, tant a Catalunya com a l’Estat, han anat definint posicions, apuntant missatges i establint els criteris que després en la legalitat de la campanya electoral hauran de defensar davant de l’electorat.
Els escenaris generals ens situen davant d’uns espais dominats per la mercadotècnia i els mitjans de comunicació, on en situacions com l’actual, els electors com a elements passius del procés electoral, donat que no hi ha elector actiu, en no produir-se la renovació de representants sinó una afecció o desafecció cap a un text normatiu, es veuen altament motivats pels continguts emocionals derivats tant de la pròpia norma, com pels arguments pre-electorals dels grans actors polítics, les organitzacions polítiques per una banda i les organitzacions i agents socials per una altra.
Segons alguns estudis l’efecte de la mercadotècnia i dels mitjans en la campanya en la participació electoral , traduint els missatges o prenent posició activa d’una o altra manera en els mateixos, acabaria fent que la ciutadania exigís als polítics que adoptessin tal o qual postura i preocupacions per allò que s’acaba establint com a rellevant, i l’efecte de retorn seria l’adopció de determinades actituds davant processos refrendataris com l’iniciat a Catalunya respecte de l’EAC, en un procés que podríem qualificar de mimètic, on en la modernització o universalització de les campanyes els models de l’emoció jugarien aquest cop, per raons òbvies, un rol transcendental.
Hi ha sens dubte una exigència educativa en tot procés electoral i en particular en els que es refereixen a processos de referèndum, elements pro positius que unes i altres forces polítiques, i en aquest cas actors diversos, han anat desenvolupant i desenvoluparan al llarg de tot el procés, que anirà de la mà de suposades viabilitats de les propostes, aquest cop limitades al procés decisori: Si, NO, Abs.
La tendència a confondre els debats de les elits amb el de l’univers polític que conforma la ciutadania, en l’adopció d’un espai mediàtic com a espai públic de la controvèrsia, estableix un nou escenari dialèctic en el que les fórmules democràtiques venen establertes per alguna cosa més que els indicadors de valors i per tant aquesta situació es converteix en determinant de la forma i el contingut dels missatges, amb voluntats amagades darrera de cada ítem del protocol de la relació electoral.
Alguns autors de la investigació electoral defineixen a l’elector com un individu hiper-relacionat amb informació quasi-perfecta que dona poc marge a la persuasió política si s’entenen les campanyes a partir del model clàssic de les tècniques del màrqueting, el que ens hauria de portar a deduir necessàriament a que la concentració d’informació fa que els electors estableixin límits a la que volen disposar, el que per altra banda no impedeix que puguin prendre una decisió raonada, potser lluny de les consideracions tècniques, perquè només les persones més implicades políticament són les que reben més missatges des d’una perspectiva cognitiva de la dimensió de la informació.
En un moment com aquest, com ja apuntava al principi l’element simbòlic serà sens dubte l’instrument que porti als imputs de la persuasió dins d’un univers específic on els electors no poden ser vistos per les forces polítiques com uns consumidors de propostes que dispersarien el contingut i el valor instrumental d’aquest vot que el dia 18 de juny se’ns demanarà hauria de representar, com proposen alguns autors, una decisió de vot individual superior a altres variables explicatives típiques, com ara la classe social o l’adscripció ideològica a determinat grup, per a crear la consciència de la conformació d’un capital social que afecta a generacions futures, com en el seu moment també va afectar l’EAC de 1979. "
Els escenaris generals ens situen davant d’uns espais dominats per la mercadotècnia i els mitjans de comunicació, on en situacions com l’actual, els electors com a elements passius del procés electoral, donat que no hi ha elector actiu, en no produir-se la renovació de representants sinó una afecció o desafecció cap a un text normatiu, es veuen altament motivats pels continguts emocionals derivats tant de la pròpia norma, com pels arguments pre-electorals dels grans actors polítics, les organitzacions polítiques per una banda i les organitzacions i agents socials per una altra.
Segons alguns estudis l’efecte de la mercadotècnia i dels mitjans en la campanya en la participació electoral , traduint els missatges o prenent posició activa d’una o altra manera en els mateixos, acabaria fent que la ciutadania exigís als polítics que adoptessin tal o qual postura i preocupacions per allò que s’acaba establint com a rellevant, i l’efecte de retorn seria l’adopció de determinades actituds davant processos refrendataris com l’iniciat a Catalunya respecte de l’EAC, en un procés que podríem qualificar de mimètic, on en la modernització o universalització de les campanyes els models de l’emoció jugarien aquest cop, per raons òbvies, un rol transcendental.
Hi ha sens dubte una exigència educativa en tot procés electoral i en particular en els que es refereixen a processos de referèndum, elements pro positius que unes i altres forces polítiques, i en aquest cas actors diversos, han anat desenvolupant i desenvoluparan al llarg de tot el procés, que anirà de la mà de suposades viabilitats de les propostes, aquest cop limitades al procés decisori: Si, NO, Abs.
La tendència a confondre els debats de les elits amb el de l’univers polític que conforma la ciutadania, en l’adopció d’un espai mediàtic com a espai públic de la controvèrsia, estableix un nou escenari dialèctic en el que les fórmules democràtiques venen establertes per alguna cosa més que els indicadors de valors i per tant aquesta situació es converteix en determinant de la forma i el contingut dels missatges, amb voluntats amagades darrera de cada ítem del protocol de la relació electoral.
Alguns autors de la investigació electoral defineixen a l’elector com un individu hiper-relacionat amb informació quasi-perfecta que dona poc marge a la persuasió política si s’entenen les campanyes a partir del model clàssic de les tècniques del màrqueting, el que ens hauria de portar a deduir necessàriament a que la concentració d’informació fa que els electors estableixin límits a la que volen disposar, el que per altra banda no impedeix que puguin prendre una decisió raonada, potser lluny de les consideracions tècniques, perquè només les persones més implicades políticament són les que reben més missatges des d’una perspectiva cognitiva de la dimensió de la informació.
En un moment com aquest, com ja apuntava al principi l’element simbòlic serà sens dubte l’instrument que porti als imputs de la persuasió dins d’un univers específic on els electors no poden ser vistos per les forces polítiques com uns consumidors de propostes que dispersarien el contingut i el valor instrumental d’aquest vot que el dia 18 de juny se’ns demanarà hauria de representar, com proposen alguns autors, una decisió de vot individual superior a altres variables explicatives típiques, com ara la classe social o l’adscripció ideològica a determinat grup, per a crear la consciència de la conformació d’un capital social que afecta a generacions futures, com en el seu moment també va afectar l’EAC de 1979. "
