Un que, de fet, ja és un "bitxo raro", fonamentalment per unes suposades elits envejoses i casposes, s'hi reconeix en aquesta definició: "bitxo raro" quan veu que el Barça ho condiciona tot, perquè no m'agrada el futbol com expressió esportiva, que hi farem!.
Tot i així he reconèixer que ahir el país es va aturar, la final de la Chàmpions n'era el responsable, com dic al titular i aquest fet posa de relleu la importància dels elements simbòlics en el discurs dels pobles, una cosa que els polítics tenen après i fins i tot en fan un ús abusiu. En aquest sentit us recomano la pàgina 9 de La Mañana i en particular la foto d'obertura de mitja pàgina, que posen de relleu aquesta utilització mesquina dels fets de masses.
Malgrat no agradar-me el futbol, com deia, no me'n vaig poder estar de veure una miqueta de la segona part i ailàs!, just quan el Barça feia els seus dos gols i l'eufòria es desbordava per la ciutat: clàxons, petards, etc. És maco tot plegat, aquesta sensació de país i sentir a les notícies com l'amic Lòpez Garrido, actual portaveu del PSOE a Madrid, reconegut madridista, digui per la tele que estaria amb el Barça, em vaig sentir orgullós tot i no agradar-me el futbol.
Felicitacions als seguidors que van tenir una nit de glòria desprès de la darrera de Wembley i per la cohesió de país que això representa, com deia abans com un dels elements simbòlics. Seria bo que a Lleida tant el bàsquet com el futbol ens donessin alegries pròximes i fessin una contribució a la cohesió de ciutat.
En tot cas subscric el crit que se sentia: Visca el Barça i Visca Catalunya!
