El parlament, on Esquerra com convergència i com no els populars, estan actuant a model de maquis o quintacolumnistes, ha aprovat una nova resolució sobre el diocesà (Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal) , que se centra absolutament sobre la propietat de les obres, que una i mil vegades es refereix com a propietat dels lleidatans i per inclusió, dels catalans, carro al que evidentment els socialistes i els eco-socialistes s'han vist obligats a pujar.
Mai aquestes obres han estat propietat dels lleidatans o dels aragonesos, aquestes obres eren propietat de l'església catòlica i ho continuaran essent després de la o les sentències vaticanes, que només fan política en allò que els concerneix, és a dir en la lluita interna d'aquest organització social, que alguns polítics volen confondre amb la totalitat de la societat.
Per això mai més ben vinguda la cita que s’atribueix a Abraham Lincoln, quan diu: "Pots enganyar tothom algun temps. Pots enganyar alguns tot el temps. Però no pots enganyar tothom tot el temps".
Estan enganyant els ciutadans, que per altra banda mostren poc interès per un conflicte eteri i ectoplàsmic com el del diocesà, donant informació que no s'ajusta a la veritat, perquè fins ara, que jo sàpiga, ningú no ha apostat per la desamortització dels bens eclesiàstics sobre els que s'edifica amb diners públics un museu, aquesta si que seria una solució i administrativa, no pas civil, perquè el desconeixement dels processos, fa que els nostres polítics acabin fent bona una altra cita atribuïda a Camilo José Cela: La història té ja el nombre de pàgines suficient per ensenyar-nos dues coses: que mai els poderosos han coincidit amb els millors, i que mai la política (contra totes les aparences) ha estat teixida pels polítics, simples catalitzadors de la inèrcia.
