Esbadiar

Obrir la ment a noves perspectives, deixar que l’espai abasti els seus propis elements i instruments com les onades que deixen damunt la sorra de la platja preuats tresors que poden no ser res per algú o tot un món, ben mirat. A ben segur que el vaixell encorat a port, necessita fer calafats per poder sortir a la mar i cavalcar damunt de les onades braves que l’envesteixen un i altre cop removent-ne el velar com un albatros que aguanta el vent, els ulls tancats navegant pels cels baixos i llampants de l’oceà que se li ofereix immens.

La lluentor marina arreplega els bancs que rodolen i rodolen recercant l’aliment que puja ara baixa de les profunditats, mentre les onades s’encabriten trencant la placidesa calma. El fred del nord deixa sentir les seves mans sobre les aigües càlides, mentre a la costa guaiten les gavines tot esperant, romanceres. Potser si que aquests ocellots ensinistrats semblen més rapinyaires, de la creativitat i els recursos dels pescadors, ja han descobert hores d’ara que no cal riscar si d’altres ho fan per tu, és més fàcil robar.

Interferó

És fa llarg el camí, el passeig a redós de la calma gèlida ens acompanya , trenca els matisos de la llum quasi imperceptible del sol de desembre. El silenci del carrer l’amortien les passes ràpides, acompassades, traquetejos sobre les rajoles límpides reflecteixen aquells vapors invernals; les orelles s’endoloreixen de la baixa i cerques tenir tapat el coll que dol la fredorada.

Refàs el cos malparat amb un beuratge gens eteri, el color de la sang que cultiva vacus, t’omple d’esperit de vida l’ànima i recuperes la salutació esmorteïda; et recrees en la troballa de la lletra que vol ser llibre, el llibre que vol ser llei, la llei que vol ser llibre i el llibre que només vol ser lletra i estimat alhora. La carícia i el somriure com a penyores permanents abasten el teu univers i s’estenen com un termini que inexorable omple el cel dels incerts convidat a beure de nou un glop d’almívar dels déus; mentre, el somrís t’acarona, com un retorn, de reüll.

Guinovart

En el record, al darrer Medalla Morera

L’aire ens relata de vegades hexàgons de colors sobre línies d’acrílic resseguides i perseguides; pigments maldestres que empastifen o desfan els fangs del sentiment i l’angoixa quan de l’aura invisible dels infinits presents es desdibuixa la vida de qui ha estimat sempre de dir el que sent, a interpretar a partir de tot allò abstracte, amagat i convuls que pot semblar una ziga-zaga.

La petitesa del món es transmuta en un símbol repenjat damunt l’espora que cau una i altra vegada sobre un esmalt, sobre una fusta, sobre un metall que respira lentament el sentiment de qui el mima amb la punta dels dits, amb la suavitat de qui té cura d'un animal ferit, com protegint-se de tot el que l’envolta fins a fer-se refugi on el repic de les campanes ressonen una i altra vegada transmutant els temps imperfectes per la perfecció sonora que llança el só contra les parets murmùries, contra els seus segles enfosquits per pors atàviques i mil·lenàries.

Eixiverniu

Protegir el cor de la realitat evident, mirar cap a un altre cantó qui vol percebre realitats diferents a les evidents i continuar com si no passes res, com qui planteja lletanies i lectures que evoquen visions transcendents que ens deixen pensar en aquell cavallet de marbre que resideix en aquella bola nadalenca que ja no fa música però que conserves com un record impertorbable que redescobreixes any rera any i que nia en els atàvics sentiments que conformen alguns solsticis hivernals.

De vegades sentir enveja de no creure, de no voler, de no desitjar; sentir per a superar aquells cinc minuts de bogeria transitòria i descobrir-te de cop, davant d’un mirall tot dient-te que potser cal aturar-se, dir-se tanmateix alguna cosa, saludar-se; despertar dels somnis que ens duen als paradisos que mai hauríem volgut desperts, servents d’un determinat resultat estadístic, que acaba inevitablement amb cava català, quan a mi m’agrada potser el xampany francès a poder ser, o prenent quelcom que no faci moda, ni sentir l’humorista de moda, ni la cantant de moda, ni riure les gràcies de ningú, ni escoltar bajanades.

Poder-te descobrir en el silenci de la terra quan entra en el seu temps de repòs, de calma, d’harmonia; temps en la que es recupera en ella mateixa, com un somni latent lànguid quan s'inspira una cadència simfònica hom veu només aquella atent visió calmada, possible d’escoltar; mentre el vent del nord juga a refredar, l’ambient de tardor s’esgota, lenta, pausadament, gèlida nit va estenent el seu mantell blanc escarxat sobre els roures que ens queden, o les fagedes amortitzades o els camps de cereals erms per la sequera. Ara sí dius, perceps la plàcida vàlua del temps que dorm, del meteor que canvia, i dones les gràcies.

Epifonema

A la fotografia, màscara funerària Minoica atribuïda a Agamenon.

Volia…, ves a saber el que volia i aleshores, el temps que ho cura tot, desdibuixava el seu rostre, hi afegia mostres de saviesa i deixava de tibar aquella pell terça que un dia va ser. Volia…, en el record maldestre de les contrades d’antuvi cercar aquelles frases, aquelles paraules que van ser dites i que tant difícilment s'obliden, o no; perquè, certament, el temps tot ho cura i posa cada cosa al seu lloc, malgrat ens vulguem entestar en convertir-ho tot en racionalitat pura i mirar només al curt termini, com ho feien abans els avars, aquells que negociaven amb les vides alienes i posaven preu a les mateixes, un model encara estès i que practiquen algunes societats de les que en diuen sense ànima, per alguna cosa serà que tenen aquest apel·latiu. El cert és que volia, ja no ho recorda, probablement cercar l’impossible, allò que podria ser. Potser millor cultivar la rosa i dedicar el temps, només a tenir-ne cura. Ja sé que volia: va ser..., serà.

Ritmes

Obrir els ulls a noves perspectives des del silenci més absolut, només els sons de la vida que t’acompanyen dibuixen aquelles màgiques sensacions que, tapant absolutament tota essència vital, esdevenen un corredor en les energies que ens envolten com a paraigües existencials. Potser aquell silenci que ens diu, que ens parla de vegades, amb la seva sigilosa presència, ens porti a descobrir noves posicions, noves visions, arreglar aquelles ulleres desenfocades amb les que ho mirem tot plegat, com descobrint que els estris que ens han estat donats ens eren útils però ja no ho són, descobrir, com un silenci pot dir més, molt més que milers i milers de paraules juntes, imprudents, de vegades emprades a l’atzar de l’existència mateixa que ens fa necessària aquella comunicació intranscendent que ens hauria de fer diferents de la resta de sers que ens fan companyia en aquest viatge.

Tancar una porta al peregrinar en la descoberta de les il•lusions, i decidir que hom vol ser de gran, és la decisió més important que hom pot perdre en la vida, encara no és tard, mai és tard per aprendre-la, com qui raona per primera vegada amb el seu esperit i descobreix aquell missatge ocult entre les tovalles del migdia o amagat en un somrís, una altra vegada silenciós, o en el record d’un ésser estimat que va omplir algun moment la teva vida, sense culte, sense mite, només aquell record que es fa present en alguna cèl•lula del teu cervell, amatent a les emocions que ens alimenten també, les emocions que poden sorgir de les coses més simples, més senzilles d’aquest món que se’ns esgota.

Descobrir que vivim per preservar la vida, que vivim per fer del llegat dels somnis alguna cosa de real, saber-nos capaços de liderar aquest espai, aquest entorn, decidir, apostar per deixar de banda retòriques arcaiques i arcaïtzants, discursos idiotitzats i idiotitzants subjectes al dictat dels temps i del mercat, baixar els ritmes, saber-nos amb el deure i el deute amb el nostre món que cal pagar, tard o d’hora, més d’hora que tard, si pot ser.

El calendari de l'eternitat

Imatge extreta del fons http://www.nasa.gov/ mitjançant el cercador google.

Ensorrades a les entranyes de la terra, bastint la gran construcció dels humans, com una cosa indeleble, com un fet immutable en la historia present i futura, s’alça a nostres ulls la construcció d’un món que basteix noves civilitzacions, amb uns sons que s’assimilen a la permanència, ofenent els ulls de la vida que ha sobreviscut al llarg de mil·lenis en la terra. La llum ha deixat d’il·luminar el cel, mentre nosaltres esperem com si hi hagués quelcom més a fora, quelcom que salvés el món del seu declivi, del declivi que han viscut totes les civilitzacions que ens han precedit, que han estat poderoses i dominants com la nostra, entre baralles, entre potencies que somniaven en posseir algunes més que d’altres a les altres i que feien, algunes, només de la cultura la seva essència perdurable.

Agafar una mica del terra que ens és donat de tenir cura o de l’aigua que s’esgota com a bé preuat i decidir que fer quan és fa tant difícil entre l’angúnia de saber-nos distrets per interessos mundans i infinitament menys eterns que nosaltres mateixos. Potser el lideratge que s’espera, potser saber que ningú hores d’ara està en disposició d’assumir aquest lideratge global i qui, qui ho voldria d’assumir la vetlla també pel seu propi interès quan se’ns fa un món tant complicat, un món tant difícil, on cada dia que passa n’és un dia més i alhora un dia menys, malgrat el gran núvol fosc ens deixi veure de tant en tant alguna guspira de la llum que dona la vida, aquella que remou les entranyes de la terra a la recerca de la clau que ens doni el secret per a la preservació, que travessa aquelles muralles de pedra que hem construït en el nostre entorn, que travessa els ulls que miren i ens dibuixa un paisatge inhòspit, inhumà, més inhumà del que és ara mateix, quan les filigranes intel·lectuals ajuden si més no a amagar aquesta comèdia que és de fet la tragèdia de viure.

Arrels que ens duen a ves a saber on, que ens desdibuixen perquè no hem estat capaços de ser el que s’espera dels sers suposadament més intel·ligents de la terra, arrossegats a ser terra mateixa, per viure en plenitud amb l’univers que ens donà un dia la vida i aixecar una bastida més en la construcció celeste, en aquesta càpsula que compartim com un infern permanent al que estem condemnats, escrivint una pàgina que és en realitat segons en el calendari de l’eternitat, uns segons malbaratats que haurien de deixar pas a noves petjades, a noves llums inconegudes.

MOUSTAKI 1973 - Il y avait un jardin ~ Les enfants d'hier

Una Cita: Garcia Lorca

"Quiero ser un poeta por los cuatro costados, amanecido de poesía y muerto de poesía. Empiezo a ver claro. Una alta conciencia de mi obra futura se apodera de mí y un sentimiento casi dramático de mi responsabilidad me embarga" (1)

(1) fragment del text d'una carta de Garcia Lorca a Fernandez Almagro que va ser venuda en subasta a Londres, a la galeria Cristie's al juliol de 2007

Farigola i mel.

Deien les padrines que la bona farigola és aquella que es collia per dijous sant, no tant per la santedat que l’església podia atribuir a aquell dia que varia pr l’adscripció lunar, si més no per la coincidència amb una determinada proximitat allunyament dels solsticis, i molt probablement per la qualitat i les propietats que en funció d’aquella rotació podia adquirir aquesta herba útil com una bona desinfectant. Quan de nen escoltes aquestes histories, et resulta difícil de poder saber, de poder comprendre aquestes tradicions ancestrals, perquè en l’àmbit de la discussió antropològica, aquesta si que pot considerar-se una tradició que malgrat la seva cristianització, es remunta als primers pobladors que veien en les herbes, en les plantes les possibilitats i propietats terapèutiques que nosaltres podem trobar en la indústria farmacèutica.

La combinació de les propietats naturals dels productes de la terra, lluny del parany que ens pugui portar a defugir el progrés, resulten acurades en determinades circumstàncies, i de fet la utilització complementaria resulta adient si tenim en compte que apleguen al seu entorn tot un seguit de paràmetres que potser ni en les nostres dietes diàries aconseguim d’acomplir, de fet la combinació per exemple dels efectes beneficiosos de la mel que ha estat emprada al llarg de la historia per les seves característiques vinculades a l’estimulació i la força, juntament amb la farigola pot acabar sent un bon tònic per a les malalties de l’època de l’any en que vivim.

La nova cultura epistolar

T’asseus lentament davant del teu ordinador, amb aquella taula plena de papers i notes, acompanyat dels teus llibres, reflexions properes i llunyanes que resten sempre amatents a l’espera que les recuperis una i una altra vegada. Aquesta finestra al món que se’t presenta de vegades com una fusta de salvació en la que pots expressar els teus més profunds sentiments a modes de declaració epistolar, com aquelles cartes que en el segle XVIII van constituir també significatius llibres que ens descrivien situacions personals i socials, recordem si més no per a citar-ne dos “Les cartes perses” o “Las Cartas Marruecas”. Salvant les distàncies i els models de l’època, és probable que repetim aquells models amb els formats propis de l’etapa post moderna que ens ha tocat de viure, recuperant doncs antigues i bones costums que deixen de banda aquella intranscendent situació de l’individualisme globalitzant per esdevenir un corpus cohesionat a través de la literatura, de l’escriptura, on intentem de descriure passions i missions, deures i drets, visions i reflexions, i de tant en tant una mica de filosofia.

Aquesta senzilla i petita reflexió la faig quan la Maria Guardia, una bona amiga m’atorga des del seu blog el premi de blog solidari, descrivint aquest des del que llegiu aquestes línies amb un apressi que li agraeixo, no se si el meu blog predica precisament la solidaritat, en tot cas, potser si que darrera d’aquelles lletres, darrera d’aquells versos, darrera de totes i cadascuna de les reflexions que hi insereixo s’hi pot llegir un principi universal que descric en el zenit del blog mateix, com una estopa que descriu a modes dels antics les essències del que vol ser aquest conglomerat de paraules.

Ara em toca a mi d’atorgar aquest premi que vol ser com un esperó a continuar en el treball diari, en el treball a través de la xarxa, en descobrir-nos al món com una peça més el conglomerat social que pensa i té la sensibilitat de dir-ho, de parlar, d’escriure-ho, de mullar-se en definitiva; Els blogs als que vull guardonar amb aquest premi, perquè si, perquè em dona la gana, són:

El blog de la Joanna Martín, un blog nou, que encara té l’olor del forn calent, de pensar com el faria, on aquesta amiga analitza, recrea una notícia apareguda cada dia als mitjans i ens aporta la seva visió la seva perspectiva, una perspectiva nova al meu entendre on se’ns descriu ella mateixa buscant-hi la reflexió que ens proposa...

El blog de la Cristina Catarecha, una molt bona fotògrafa que també acaba de crear el seu blog, on a més podem descobrir que és una apassionada del dir i del saber dir, del veure i entendre al seu entorn el que passa i com passa.

Hi ha, però tant blog que podria rebre la consideració solidària, mireu els enllaços al lateral dret d'aquest meu blog, tants, desconeguts, amics i coneguts, de tot hi ha que em sabria greu, molt de greu, deixar-me’n algun. Per tant comprendreu que no en citi més, que doni per citats tots aquells blogs que d’una o altra manera em són referència, sabent que de vegades els blogs són en la ment de cadascú, els pensaments que poden o no transmetre’s en el decurs del nostre dia a dia, del nostre sinuós trànsit per la vida, on fem d’aquestes cartes a la xarxa el nostre valor com a persones.

Una cita: Joan Subirats

“Tot és igual i anodinament urgent. I tot allò que potser és veritablement important desapareix en una pluja constant de missatges i senyals”. (1)

(1) Joan Subirats, "Sobredosi de connexió", El País, 6-12-07

Estralls

És com un estrall que la vida et porta i qu t’acompanya al llarg d’ella, com un company de viatge que no et deixa ni a sol n i a ombra, de vegades saberut, de vegades descarat, de vegades, tantes vegades fins i tot pesat, que t’acarona el coll i et treu la veu, com qui et pren de vegades algun do, però ailàs, et deixa en silenci, aquell silenci preuat que tantes vegades mentes i que a més d’un caldria per escoltar-se ben be el que diu; en aquest silenci, però, ens queda la paraula, la paraula que ensenyoreix l’univers dels símbols i dels signes i que composa pensaments si la teva ment et deixa, mentre la resta dels mortals s’esveren per les coses més intranscendents en dialèctiques estranyes que només fan que enfrontar sentiments a sentiments per endurir encara més les malbaratades existències que com l’interbancari ens hem prestat a un dia, i poca cosa més.

Qui a le droit?

Quan la vida s’atura un instant, mentre et somriuen els faigs de la fageda, i aquells ocells escadussers que ronden les branques ermes, alces la vista i descobreixes que la llum del sol esdevé monòtona, si no fos perquè l’instant et pertany només a tu, o potser per a compartir amb l’amic que et dona una sorpresa, tot just en aturar-se aquell instant, suficient que et permet saber com n’és de bella la vida, si en sabem gaudir el moment precís en el que les coses senzilles esdevenen eternes, com la mirada pura d’un nen.

Le regard du ciel ou le regard de mon chat

A la foto la meva gata "dolça"

Viatjar per l’espai de les idees a la recerca de la veritat que ens ha de fer lliures, recrear-nos en els espais de filosofia, per aconseguir el progrés de la nostra humanitat, defugir quedar-se quiet, però tampoc adorar cap ser viu, perquè el nostre cos és temporal, les idees són eternes, així ens permet de significar-nos a nosaltres, peons d’aquesta gran partida d’escàs que és la nostra humanitat, en el pervindre de les generacions futures, en la conversa permanent amb nosaltres mateixos, amb els qui tenim al voltant, valorant absolutament el somriure i el silenci, com l’amor i el bé universal, en la clara i evident conseqüència que això ens pot reportar, que pot reportar al nostre entorn.

Viatjar també temporalment a la descoberta de la cultura ens pot por portar lluny a la recerca de la cultura universal que es recrea en la llarga i permanent construcció d’aquesta Europa tant nostrada, i podem aturar-nos en una plaça qualsevol per escoltar aquell violí que ens recrea la música i les melodies de Mozart. Envejant el privilegi de qui el té, com gaudir de l’amistat de les notes de delecten en l’aire gèlid de les tardes austríaques, però quina experiència ens serà representada en format fotogràfic, per poder gaudir-ne dels paisatges i les persones que hauran estat models de l’objectiu indiscret, fins i tot de vegades impertinent de qui recerca el missatge permanent, el discurs de la mirada o de l’objecte i que espero retrobar a través de la mirada serena de la Cristina Catarecha.

Però avui el dia m’ha sorprès amb una altra troballa, una d’aquelles que emociona, com saber d’un naixement, perquè també una altra mirada serena, intel·ligent i amiga s’ha atrevit a aventurar-se a la xarxa, descobrint-nos aquell secret de saber dir les coses, amb la dignitat absoluta de qui creu en els ideals clàssics, de qui creu, en definitiva en allò que significa saber-nos instruments de la llum i del bé; de vegades la vida et permet, encara d’emocionar-te per aquestes petites però transcendents aventures del intel·lecte que ens permet de saber-nos vius, al menys, un dia més en el camí de les nostres vides, potser per això Martín L. ens descobreix la seva visió del món i es llibera, com un ocell que alça el vol a la recerca del seu propi univers, a cop d’ala, mentre el sol no aconsegueix d’encegar-lo i s’enlaira cap als núvols finíssims que dibuixen figures etèries que ens deixen gaudir de l’espectacle més impressionant de la terra: gaudir del cel, amb la mirada serena d'un gat, o aquella dolça mirada d'un gos, o la del company o la de l'amic, tant se val, mentre poguem volar a les alçàries de la llibertat.

Aquella pedra tosca

Albira el somni profètic, aquell que et guia per una senda obscura i malvada, en la que segurament si n’extreus els tòpics que l’acomboien pots descobrir un paisatge magnífic en el que reposar i descobrir com el dia repenja el seu sol sobre les calmes i gegantines arbrades del bosc majestuós que s’alça davant teu, darrera aquell arbre que te’l tapa.

Angèlica presència que ens indica que el dia és en essència màgic, com tot plegat en la creació, si som capaços de trobar-li el just encant que li correspon, mentre s’enlairen els càntics litúrgics antics i els goigs invoquen virginitats immanents i hieràtiques que ens evoquen passats obscurs entre muralles i maresmes, entre almenars i dentals, obres de valents obrers que en ordre cenyien el martell per esculpir dia rera dia aquella pedra tosca que cal polir, com una ofrena als déus que ens contemplen, de vegades enlluernats per la nostra dèria, per les nostres males costums, mentre el bé malda per sobreviure, mal que bé entre els camps erms d’ordi i blat o entre les rutes grises dels gegants de teulades vermelles i saulons.