dimarts, 7 d’agost del 2007

..que no me la porta pas el vent

En la imatge un dibuix caligràfic xinès amb el meu nom.

Ha estat aquest un estiu estrany que sembla voler derivar cap a la seva normalitat, finalment, que no és altra, precisament, que la de poder retrobar-se un mateix, i iniciar aquella reflexió que les estacions i els meteors ens demanden; lluny de tot plegat, lluny d’aquella activitat professional que ens entusiasma, però també lluny de tot el teu entorn, per a valorar com han estat els darrers 365 dies o simplement els 100 darrers.

Amb tota probabilitat demà encara serà un dia intens, per la bondat i la transcendència del moment que no vull pas obviar ni menystenir, ans al contrari, em sembla prou assenyat per la meva part de recórrer la nit abans de tant transcendental dia, a la lectura i relectura en calma com em recomana una bona amiga, d’uns versos del poeta de la Dinastia de la cançó, un poeta de la Xina imperial: Yang Wanli, que va viure entre el 1.127 i el 1.206, escrit en mandarí: 楊萬里.

Va escriure aquest mestre, donat a enaltir mitjançant els seus poemes la bellesa i els misteris de la natura, de la flora i de la fauna, un bell poema titulat, Una nit d’estiu a la recerca de la frescor[1], que deia així:

Aquesta nit la calor
És tan aclaparadora
Com aquest migdia;
Obro la porta i rebo
La claror de la lluna.
D’un fons atapeït
De bambús
I frondosos arbres
M’arriba el ric-rac
Dels insectes.
Per moments sento
Una lleugera frescor
Que no me la porta pas el vent



[1] Estacions, poemes de les dinasties Tang i Song, traduït per Shi Bo. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona. 2005. pg. 54