dimarts, 28 d’agost de 2007

Patologies


Esculpir la pedra amb la pretensió d’embrocar els encantellaments és quelcom que presenta una certa dificultat i que ens afronta a una manera de veure la vida i el nostre entramat social i polític, que ens dibuixa el perfil de l’home o la dona bons, de manera que afronten els seus reptes amb l’afany de superació que ens és exigible, però a la vegada amb una aportació sincera al desenvolupament de la nostra esfera social.

Certament moltes vegades els designis no atorguen a determinades persones la qualitat individual necessària que els permeti la percepció d’aquella realitat en la que poden inferir, en la que poden desenvolupar-se i apostar pel desenvolupament del seu entorn. De vegades aquests individus, potser mancats d’escrúpols, potser no, centren la seva existència en el valor personal, en la recreació permanent de la seva persona, sense tenir en compte la col·lectivitat encara que pugui fer gal·la de la sociabilització i aportació a la consolidació de xarxes.

Aquests individus que, sense distinció de gènere, s’atreveixen a posar en perill treballs importants que delaten no poca complicitat en la seva realització, ens presenten un elements de la societats caracteritzats per unes patologies dignes d’estudi des de la perspectiva de la interacció social, caracteritzats per la manca d’esperit col·lectiu i només adduïts per la seva pròpia realitat, allunyats de la realitat mateixa que se’ns presenta com una evidència.

Amb tota probabilitat aquesta patologia social no és nova en la vida d’aquells éssers, ans al contrari, el més probable és que hagi estat una constant que hagi definit el seu caràcter social que, durant anys i anys, hagi estat percebut pel seu entorn, però no vist pas com una característica negativa de la configuració de la serva manera de ser. És evident que en som tots una mica responsables d’actituds com aquestes, que estan carregades, a banda, d’una manca de formació excepcionalment notòria per a tothom menys per a qui la practica aquesta forma d’intervenció social, una mena de totalitarisme social revestit d’una aurèola de santedat i rectitud que poden esgarrifar si no és veu el relat patètic que comporta la ruptura amb les idees genèriques i l’intent d’imposar el comportament individual com a bàsic i substancialment coherent.