dimarts, 28 d’agost de 2007

Ολυμπία


Continua la meva tristesa amarada de la meva Grècia estimada, perquè si bé dels déus, de l’art, de la política, de la filosofia, de la matemàtica, de les arts i de la ciència, en definitiva estarem en deute amb aquell context pre-cristià, bé que és cert que els rostres entristits per la catàstrofe bé que necessiten del nostre suport, de la nostra estima i de la nostra consideració. Podem veure en cada padrina la pena, la immensa pena de la pèrdua de les arrels, ho han perdut tot, absolutament tot, fins i tot els records d’aquella terra ancestral.

Li ho deia avui a un molt bon amic amb qui compartíem una certament agradable estona contemplant els camps fèrtils de la ciutat en expansió, com al primer post sobre la catàstrofe grega de l’agost de 2007 li faltava el contingut social que m’és exigible, la referència als que els déus els hi han arrabassat o be la vida, o be les seves propietats, i dic això mentre recordo el cap d’Afrodita al Museu d’Olimpia, els seus ulls inclinats en fora, quasi tristos, el seu nas gentil i la seva mirada penetrant, com la de Hermes. Sort de la seva existència, la de la simbòlica Olímpia que ha fet que per preservar l’important llegat d’aquesta ciutat es posessin els mitjans que abans no s’havien emprat.
Sort o pena diria jo.