diumenge, 5 d’agost de 2007

Quan de lluny de nou hom albira la seva presència...

Descobrir una altra manera de cantar, de lloar aquest testimoni monumental de la nostra historia, recreant-la precisament a partir d'una historia d’amor, personal, intransferible, de sentiments, on intento descobrir-la, mimetitzar-la, en un intent de voler transmetre aquells reflexos de sensacions que ens crea la seva presència a dalt del turò, la seva absència i el seu record quan en som lluny; la influència, en definitiva que exerceix sobre nosaltres la població que la contempla des dels seus peus, sobre les nostres vides. Tot això intento de reflectir-ho a partir de tot un seguit d'elements simbòlics que vaig dibuixant al llarg del poema; desitjo que us agradi.

Ella


Poder obrir els ulls, respirar profundament,
Com volent abastar La vida que ens envolta.
Somniar de nou en blau i sentir cada moment,
Com una nova experiència recreant-la a cada instant.

Plou, i mentre l’aire es torna gris
els núvols juguen a perseguir-se;
es deixa mullar per les gotes de cel
Que la xopen i dibuixen el seu cos nu d’encant

Recorro el seu cos amb la mirada,
i amb la punta dels dits referint-ne la seva silueta;
La rodejo amb els braços com volent-la fer meva,
Acaronant-la, tot sentint la fragància de mil roses.

Descobreixo en la seva mirada plaent i sincera
el pas dels anys com la mimen i s’esvaeixen
Cercant en l’aire el seu màgic encanteri;
Quan la nit cau en el silenci
obrint les llums de la ciutat.

De bat a bat les portes per deixar
que la seva absència m’embargui!,
Que s’omplin les estances
De la quietud i la malenconia,
Mentre en l’aire dibuixo el seu rostre perfecte.

El record en l’enyorança desplega el seu vel,
acomboiant aquest cor ferit
que malalt espera de la metzina guaridora,
Del remei que calmi la seva tristesa,
Aquella angoixa que li omple el cor...

Quan de lluny de nou hom albira la seva presència,
Dolça, permanent i inquietant,
D’aquell cos nu, perfecte, d’olor de mil roses,
Que es deixa pentinar pel sol...
Sents descobrir de nou l’harmonia,
Desapareixen el dolor i el plany.






Lleida, 2 d’agost de 2007.
© Albert Balada