No feia massa calor, fins i tot els diaris semblaven avui més buits de notícies que de costum; ho diuen, que a partir del 15 d’agost, les ciutats es buiden i semblava cert, costava avui de trobar en el meu passeig dels dissabtes al matí una cafeteria, quan normalment n'hi ha en el bullici propi d’una ciutat comercial. Avui però la majoria amb el tancat per vacances, això sí amb un "preguem disculpin les molèsties"/, per si de cas.
Per fi, en una plaça que recorda els antics oficis, a prop, ben a prop d’on unes restes fan fer un pàrking més petit en aquesta ciutat de l’interior que es diu Lleida, he pogut gaudir d’aquell gust retrobat, jo no havia begut mai cervesa, us ho prometo i no se massa bé perquè, potser algun coma etílic infantil, en tot cas puc dir que enguany, he descobert la bondat i cura d’allò que no sé ben bé perquè s’anomena xampú, perquè no s’hi assembla pas, però és una barreja de cervesa amb llimonada, una cura del calor, refrescant us ho ben juro. Com he pogut estar allunyat d’aquest plaer durant tants d’anys?.
És un bon invent aquest d’alguns diaris de contractar escriptors que escriguin dues planes amb contes propis o llogats, per omplir pàgines, distreuen al lector amb noves inquietuts, distintes de les habituals de qualsevol dia de l’any; de fet l’activitat s’atura fins a tal extrem que sembla com si alguna de les notícies fos inventada, vaja no vull dir pas les greus, les grosses, com el lamentable sisme del Perú no, i parlant d'aquest lamentable fet, val a dir que sembla com si la natura tingués predilecció pels països pobres o pels empobrits, una altra dimensió de la no- riquesa, quina llàstima, no? Per altra banda als diaris en aquestes dates hi podem trobar gent que refriteja textos i els signa com articles rimbombants, la transsubstanciació o alguna cosa per l’estil que ja va referir Lucia Etxeberria quan la van acusar de plagi…
Mentre quasi tothom del meu entorn gaudeix de les seves vacances, del trencar amb els contextos i pretextos de cada dia: els Estats Units, Mallorca, la Val d’Aran, Tarragona, l’Europa de l’Est…, descobreixo que la vida continua i que hi ha una activitat necessària que em necessita una urgència imperativa que et fa imprescindible, segurament ningú ho és d’imprescindible, ningú, ni un mateix, però de vegades les circumstàncies ens porten a creure’ns imprescindibles i assumim que no hem de marxar nosaltres de vacances i ens serveix, tanmateix, algun missatge de mòbil, algun missatge al messenger, algun record o alguna postal, mentre la vida continua i els que marxàvem tornen i tothom et pregunta: però no has marxat? No, enguany no he marxat de vacances, podia haver-me inventat un viatge al carib i restar amagat com algú fa, és una fórmula utilitzada com la de donar-se títols acadèmics que també s’empra i prou, però no, he volgut estar sincer amb mi mateix, i recrear-me en la ciutat tancada per vacances a preparar que la maquinària política estigui suficientment engreixada per a funcionar adequadament al setembre.
Per fi, en una plaça que recorda els antics oficis, a prop, ben a prop d’on unes restes fan fer un pàrking més petit en aquesta ciutat de l’interior que es diu Lleida, he pogut gaudir d’aquell gust retrobat, jo no havia begut mai cervesa, us ho prometo i no se massa bé perquè, potser algun coma etílic infantil, en tot cas puc dir que enguany, he descobert la bondat i cura d’allò que no sé ben bé perquè s’anomena xampú, perquè no s’hi assembla pas, però és una barreja de cervesa amb llimonada, una cura del calor, refrescant us ho ben juro. Com he pogut estar allunyat d’aquest plaer durant tants d’anys?.
És un bon invent aquest d’alguns diaris de contractar escriptors que escriguin dues planes amb contes propis o llogats, per omplir pàgines, distreuen al lector amb noves inquietuts, distintes de les habituals de qualsevol dia de l’any; de fet l’activitat s’atura fins a tal extrem que sembla com si alguna de les notícies fos inventada, vaja no vull dir pas les greus, les grosses, com el lamentable sisme del Perú no, i parlant d'aquest lamentable fet, val a dir que sembla com si la natura tingués predilecció pels països pobres o pels empobrits, una altra dimensió de la no- riquesa, quina llàstima, no? Per altra banda als diaris en aquestes dates hi podem trobar gent que refriteja textos i els signa com articles rimbombants, la transsubstanciació o alguna cosa per l’estil que ja va referir Lucia Etxeberria quan la van acusar de plagi…
Mentre quasi tothom del meu entorn gaudeix de les seves vacances, del trencar amb els contextos i pretextos de cada dia: els Estats Units, Mallorca, la Val d’Aran, Tarragona, l’Europa de l’Est…, descobreixo que la vida continua i que hi ha una activitat necessària que em necessita una urgència imperativa que et fa imprescindible, segurament ningú ho és d’imprescindible, ningú, ni un mateix, però de vegades les circumstàncies ens porten a creure’ns imprescindibles i assumim que no hem de marxar nosaltres de vacances i ens serveix, tanmateix, algun missatge de mòbil, algun missatge al messenger, algun record o alguna postal, mentre la vida continua i els que marxàvem tornen i tothom et pregunta: però no has marxat? No, enguany no he marxat de vacances, podia haver-me inventat un viatge al carib i restar amagat com algú fa, és una fórmula utilitzada com la de donar-se títols acadèmics que també s’empra i prou, però no, he volgut estar sincer amb mi mateix, i recrear-me en la ciutat tancada per vacances a preparar que la maquinària política estigui suficientment engreixada per a funcionar adequadament al setembre.
Això sí, alguna escapadeta si que m’he premés i alguna més que em permetré encara; per sort, si encarem tot plegat des d’una perspectiva positiva i gaudim de tots els petits moments que ens aporta la vida , que més podem desitjar? Com gaudir del final trist d’una pel·lícula però alhora al·legòric com ara “El diari de Noah”, una història entendridora, humana, com totes les històries d’amor i desamor, us la recomano. Gaudir també de moments com aquests és una de les coses millors en la vida, no creieu?, o perdre’t amb el carret de la compra per entre els prestatges dels magatzems, descobrint-hi nous ambients i si el temps ens acompanya com enguany, on la calor, tot val a dir-ho, s’ha comportat, doncs benvinguda sigui la vida que cada dia vivim de prestat i una fugida en AVE també val la pena de tant en tant, o no?.
