dimarts, 9 de setembre de 2008

Sant Keynes


Com podríem entendre i fer entendre, en un món complex com el que ha generat la guerra freda, que les polaritats es mouen, que són com organismes vius, mentre aquella tradicional relació centre perifèria ha esdevingut canviant.

Potser aquesta mirada peregrina fou la que va portar a la nissaga del Busch a les seves respectives guerres perses, potser amb els interessos ocults d’influir, també, en les expectatives de futurs sobre la producció petroliera, és cert, però en el desconcert de veure com augmentaven els interlocutors exponencialment, lluny d’aquell directori d’aliances i “FrontPage” que suposava el model bloc atlàntic vs bloc de Varsòvia.

La generació de líders resulta difícil en un marc de comprensió arriscat, amb zones inestables, amb una exasperant dèria mercantilista que ho abasta tot i on tot es permès en ares a la privatització dels guanys, fins que, això sí fins en el marc de les polítiques més liberals, reapareix Keynes (John Maynard), perquè, és clar, cal socialitzar les pèrdues, faltaria més! Aquesta és la crua realitat d’un món en expansió que contrasta amb un món, el de les antigues potències, en absoluta decadència perquè s’ha estancat.

Els apòstols de la desacceleració en les seves profecies resulten increïbles, de moment, en front d’aquesta globalització liberal que ens ha estat donada, aquella que necessita d’un ritme determinat, d’uns timings accelerats per a viure, o diria fins i tot que per a sobreviure; però no seria possible créixer a un ritme més baix, alimentar les nostres dèries a partir de menys expectatives o fer, si cal, una redistribució mundial, on creixin els que han de créixer, els que no ho han fet per mor d’una descolonització salvatge que només ha servit per a sembrar caos, misèria i por?