dijous, 18 de setembre de 2008

Esgotament


No seria difícil d’endevinar un cert esgotament cultural, diria jo, que potser es fa més palès quan hom arriba a situacions de crisi generalitzada, de valors, econòmica, social, si ens parem a escoltar la gent i hi descobrim, en essència, aquella necessitat de reprendre aquelles formes que definien ritmes diferents, simbiòtics, on, malgrat els mitjans ara intenten referir societats uniformitzades, obrien dimensions distintes. L’exigència “política” de donar seguretat i tranquil·litat, no té pas en compte que el mercat ha contribuït d’una manera, potser insospitada, al canvi de paradigma que s’està produint. La societat sorgida de la “revolució del mur” s’havia vist obligada a assumir ritmes diferents als que fins a la dècada dels vuitanta havien definit els escenaris, es clar que amarats en els climes de tensió i distensió de la guerra freda, és evident. Ningú no discuteix hores d’ara que comença ser creïble el principi de la insostenibilitat dels models industrials i econòmics, la insostenibilitat dels models socials que no neixen dels seus propis contexts sinó dels models teòrics, la qüestió és que, potser, es crida molt però no s’escriu lo suficient, tot i que recentment hi ha prou ideari que sustenta aquesta dimensió crítica de la fase final del paradigma preexistent.

Es probable que la inadequació dels models clàssics d’organització social, ancorats en formulacions anacròniques, no s’estiguin adequant, hores d’ara. en allò del model civilitzacional, als avenços tecnològics que s’estan produint, avenços que van més enllà, molt més, del que podrien suposar, només, avenços en matèria de les tecnologies de la informació i la comunicació. Potser els recursos teòrics als efectes dels factors científics i tecnològics en evolució permanent i els avenços que es produeixen, per exemple en l’àmbit de la salut humana, ofereixen esferes no computades en l’àmbit de l’esfera familiar i així en els diferents àmbits de l’evolució científica que la darrera dècada han anat definint, ens configuren una societat, la occidental, la altament industrialitzada i desenvolupada, que està trencant els seus ritmes per manca d’adequació o d’adaptació. De fet els canvis tecnològics són en el centre de les investigacions en el que s’anomena el canvi social emergent en la majoria d’estudis.

Escoltar Bigas Luna, demanant un retorn als orígens, sense deixar de tenir en compte l’interès dels avenços, ens posa de manifest com la reflexió comença a fer-se realitat també en altres àmbits distints als de la confrontació política, on les organitzacions no disposen d’arguments sòlids per afrontar els difícils moments que es dibuixen per als occidentals, i ni tant sols per a l’avaluació del canvi de paradigma. El model i el ritme de generació d’idea, de pensament, posaria de manifest en tota societat avançada,el seu alt nivell de deliberació a partir de les aportacions dels teòrics, acostament de posicions, abandonar certament el model de societat de conflicte que ens descriu Max Weber en la seva obra, la societat del segle XX, una societat distinta, si més no, de la del segle XXI, o no?