dissabte, 27 de setembre de 2008

Obama / McCain, el primer debat. Conservadorisme front a Liberalisme




La Universitat de Mississippi a Òxford, en el format clàssic dels debats dialèctics universitaris als Estats Units, ha obert la porta al debat entre els senadors Obama i McCain, planant tota l’estona sobre el debat i a preguntes directes del moderador els efectes del pla de reajustament financer. L’actual model nord americà ha estat posat en qüestió tant per un com per l’altra, obrint pas la diferencia substancial entre ambdós senadors a l’hora de valorar els principis que han de definir els retalls o les demores que haurien de suposar en les polítiques a aplicar, en funció de l’efecte que pot provocar aquest reajustament, reajustament que en opinió del Senador Obama no és més que degut a les polítiques de George W. Busch, en la mateixa tessitura de la candidatura del senador McCain.

McCain, que ha començat recordat al Senador Kennedy, en una clara i estratègica aclucada d’ull a un cert electorat demòcrata, ha reprovat el que ell anomenava usura i avarícia de determinades classes corporatives, però sorprenentment no ha acceptat que la manca de rigor de les polítiques republicanes hagi provocat aquest “Crack”, que a dir del Senador Obama suposa una situació pitjor que la de 1.929; amb molta seguretat, Obama ha plantejat un pla de suport fiscals a lo que ell anomena les classes mitjanes les butxaques de les classes treballadores, terme poc emprat, que es troben, com ell diu, “també en situació de quiebra”. “Jo ja ho vaig advertir” diu Obama i “estem en el principi del final de la crisi”, diu McCain

Quan s’introdueix el tema de la guerra d’Iraq sorgeixen clares divergències, el soldat McCain, aposta en clau conservadora per un retorn a partir d’una victòria, en un llenguatge patriòtic, mentre Obama, opositor a la guerra, recorda els costos que això representa quantificat econòmicament i ho diferencia sobre les intervencions necessàries. El plantejament de la sortida, però suposa un punt de connexió dels dos candidats, mentre que McCain justifica la intervenció Iraquiana, Obama no hi troba justificació i planteja que les intervencions militars han de tenir justificacions adequades, tot i que l’habilitat d’Obama en aquest tema el porta a enaltir a les reformes que hi ha hagut en els plantejaments de les forces que encara són a Iraq, però recorda les errades dels plantejaments inicials i com es necessiten plantejaments seriosos i analítics.

El recurs patriòtic apareix novament en el discurs conservador de McCain, els patriotes que es reallisten, la voluntat de no retorn derrotats, com una estratègia global, critiquen les retallades proposades pel senador Obama, que ho justifica no sobre la financiació, sinó a la diferència entre tàctica o estratègia, plantejant que no volia donar un xec en blanc a Busch i s’ha vist el que ha passat a Iraq, el que passa a Afganistan. “Cal acabar una guerra de manera responsable, per etapes i donar alleujament a les famílies de les tropes –a Iraq”, i es planteja perquè no es continua cercant a Bin Laden a Afganistan on si que calen més tropes, mentre que el senador McCain planteja com a escenari central i estratègic al mateix Iraq . El tema central, doncs, tenint en compte que el President dels Estats Units és comandant en cap de les forces armades, continua essent els procediments de guerra i la critica per part d’Obama de la manca de previsió en la detecció de la potencialitat agressiva de Al Quaeda, detecció que també hauria permès de delimitar que el lloc de conflicte no seria Iraq, sinó Afganistan i al control del tràfic d’opi. McCain reconeix però que es va abandonar als afgans en mans de les tropes soviètiques, però utilitza una possible teoria demòcrata que atribueix a Obama d’atacar si convé en territori de Paquistan, fa referència a “Alexandre Magne” (?!) per a definir el model d’organització tribal de la població local de qui caldria obtenir el suport i eludeix que la qüestió sigui Al Quaeda, apostant per no necessitar més gran nombre de tropes. Obama, directe, recupera el tema de l’estratègia errònia en accions de guerra com la d’Afganistan cal en opinió del senador demòcrata que Paquistan cooperi i el suport a Mussarraf, al model antidemocràtic, el nostre dictador, reconeix Obama, que, diu, no havia fet res contra una Al Quaeda que s’ha reforçat. Una i una altra vegada el concepte de derrota i victòria, el recurs patriòtic de McCain, en front del model liberal, racional, objectiu d’Obama recordant el calvari de les morts sense sentit dels soldats nord-americans, recordant la missió de la pressa de decisions incorrectes sobre el manteniment de la seguretat dels Estats Units, insistint en haver-se passat per alt als autèntics causants dels danys, oblidant al que passa a Afganistan perquè no hi ha hagut persecució a Bin Laden.

La política exterior centra absolutament aquest primer debat en analitzar el perill nuclear d’Iran, el que McCain planteja com un perill autèntic, no tan sols per la zona, sinó que ofereix de nou el model de “lliga de països democràtics”, en clara referència al model precedent en el cas de Iraq, per a neutralitzar el rearmament Iranià i la cobertura i esponsorització que, en opinió del senador republicà, fa del terrorisme internacional. Obama planteja la incoherència de la mesura del Congrés sobre el plantejament de dilació del mandat sobre Irak per atacar a Iran, de qui també coincideix en no acceptar el potencial nuclear, plantejant però una tipologia sancionadora demanant, gairebé exigint, la cooperació Rússia i la Xina, a les que no defineix com a autèntiques democràcies, però critica el model usat fins ara, la manca del model diplomàtic, del sistema de diàleg. Apareix el conflicte ideològic Iran/Israel, com a comportament verbal que propugna l’actual president iranià el que no pot ser legitimat. Obama, però planteja de nou la necessitat del diàleg previ en funció d’una garantia de seguretat també i fins i tot fa referència al conseller Kíssinguer i si el diàleg falla aleshores cal explorar altres formules, recordant l’enviament d’ambaixadors per part de Busch, el que ha recordat no és va fer amb Corea del Nord i això ha portat a que hagi quadruplicat el seu potencial nuclear.

La pregunta estratègica en aquest punt ha estat la crítica al desconeixement d’Espanya com a país aliat i membre de l’aliança atlàntica, i a no deixar clar si es reuniria McCain amb el president espanyol, aspecte que ha estat plantejat Obama, quan McCain defuig parlar-ne, quedant com una mera anècdota i retornant a la dialèctica Iran/Israel i no accepta cap punt de diàleg. Obama planteja el reforçament dels llaços amb els països de l’àrea de l’Otan, sense obrir de nou un procés de la guerra freda, però planteja la defensa dels interessos estratègics dels Estats Units, reprovant la posició davant del conflicte de Geòrgia. Mentre McCain critica la posició russa sense entrar a defensar el posicionament de la administració Busch. Obama planteja una nova estratègia de l’energia i recupera l’argument de l’increment de la producció nacional, potenciant les energies alternatives, fonamentalment renovables i netes, actuant i no parlant, aquí ataca els vots en contra de McCain, recuperant aspectes com la carestia de la benzina per les butxaques dels ciutadans, que intenta respondre amb l’explotació de nous jaciments de petroli.

La pregunta trampa als candidats per tancar el debat, de la possibilitat d’un nou atemptat, quelcom que figura en l’identitari col·lectiu dels nord-americans. McCain parla de la escassa possibilitat de que això es produeixi de nou, tot i que planteja que queda molt per fer per a afirmar que s’està en un país segur; Obama reconeix que s’està més segur, s’ha invertit molt, però descriu un panorama en el que en opinió del senador, no s’ha fet prou, per exemple en una maleta pot viatjar una arma nuclear, s’inverteix en escuts antimíssils i en la no proliferació nuclear, però hem oblidat Al Quaeda, diu, que opera en 80 països, manca la cooperació amb els aliats i parla de la percepció que es té dels Estats Units, al que ara no es respecta pels errors que s’han comès, per exemple la tortura que soscava la democràcia. El sistema antimíssils el defensa McCain i cita a Reagan per retornar a Irak, on diu que de fallar, això aniria contra tots els sacrificis realitzats i tot es perdria, reapareix el patriotisme sobre èxits que ell qualifica de fràgils.

Particularment m’agradaria destacar les frases finals que defineixen obertament el model de un i altre la pugna conservadora / liberal, en dos posicions marcades, amb un Obama distés, dominant l’escenari, mentre que la tensió era evident en la persona de McCain que alguna fins i tot s’ha referit al seu adversari com estar més a l’esquerra del liberalisme, un recurs d’alguna manera mccartià:

“Mai hi ha hagut un país en aquest món que hagi tingut aquest declivi econòmic i hagi mantingut la seva despesa militar” “Ara la situació i la imatge amb la que la gent mira als Estats Units no és la mateixa i cal donar un missatge de que invertirem en allò que representa l’ideal americà.” Barack Obama

“Jo se com curar les ferides de la guerra i com treballar amb els amics” “Tinc experiència i puc assumir ara mateix la presidència” John McCain