diumenge, 21 de setembre de 2008

Allen, poesia, història, tragèdia....




Allen és sempre Allen, descobrint-nos en aquesta darrera etapa marcs que enquadren històries, ho va fer amb "Match Point", que era un film essencialment britànic i ho ha fet amb "Vicki Cristina Barcelona", que és un film absolutament mediterrani, una història de desamor més que no pas una història d’amor.

El director nord-americà, que emfatitza a la recerca de l’amor i fins i tot en un diàleg de Bardem, ens diu que “la civilització al llarg de milers d’anys no ha sabut trobar l’amor”, ens duu en aquella descripció de la recerca de les relacions humanes, a partir de l’amor, a la descoberta d’ una nova visió, una nova perspectiva, en la que aposta a més per a descobrir-nos detalls com la fotografia dels nens davant la columnata del Parc Güell, on la forma i el color, així com la tria dels figurants infantils resolt un missatge distint, com un homenatge... Allen, fa en el seu film, allò que difícilment fem mai, descobrir-nos detalls com ara el del restaurant “Els 4 gats” on es recrea part de la trama inicial del film en perfecta simbiosi de l’escenari que se li ofereix en la combinació colorista per una banda i en el factor intimista, un toc que acostuma a ser proper en totes les seves obres.

En el film Woody Allen pentina els cabells d’una creació absolutament mediterrània, on la llum, és un element definitori, aquell nou protagonista que ens fa veure en la blancor de l’escalinata del parc, o en els matisos del drac, no tant sols la descoberta i exaltació que el director en fa del context, si més no, el valor de la contextualització distinta recercant com ho feu en “Manhattan” aquell matís que fa veure en la visió del turista els detalls imperceptibles als ulls de qui comparteix dia a dia la vida a qualsevol ciutat del món.

Amb Rebecca Hall, Scarlett Johansson, Javier Bardem, Penélope Cruz, es recrea Allen en el valor d’un pòquer que usa tot sabent extreure’n les seves potencialitats, la manera de dirigir hi diu molt per a que en destaqui un Bardem intimista descobrint la timidesa de l’artista del creador i una Penélope Cruz encarnant l’histrionisme del model de dona artista, possessiva, com una gal·la daliniana, amb magistralitat excepcional, en diàleg amb els matisos que les actrius nord-americanes aporten a aquesta tragèdia grega, mètode que el director usa tot sovint en el descriptiu dels seus guions per a definir tota una estratègia de percepcions, fins i tot la metòdica circul·lació dels figurants, o el valor de la versió original, en aquesta ègloga de l’amor i el desamor, fent possible aquell encontre de la poesia, de la història i la tragèdia, de Virgili, Clío i Melpòmene, en el model triangular de les relacions que la narració ens descriu, però amarat també de l’esperit d’Anacreont fins i tot en l’apunt sàfic.. ...

Descobrim un nou capítol en la descripció que ens fa de les relacions humanes el director, homenatjant-ne l’amor, com el vi i la civilització mateixa, que ens descobreix també en l’abstracció de l’art, com la subtilesa de la complexitat en compartir i ens alaba el retorn a la simplicitat de les coses, a la vida calma del poeta que no vol deixar conèixer la seva poètica, la seva saviesa, en una rèmora kioniana.