dissabte, 6 de setembre de 2008

Immanència


Eren com una brisa aquelles paraules càlides, dolces potser, que s’enlairaven mentre l’escoltava, embadalit. Els seus secrets, les seves estratègies, semblaven tant senzilles mentre els anava desgranant un a un, com aquell qui parla de la verema i es recrea en cada curull de raïm, en cada gra, per a descobrir-ne l’essència menys visible, aquell detall que pot passar desapercebut si no hi pares atenció. L’ombra de la saviesa destil·la a la seva vora, plana com un llençol de seda que voleia i ens ofereix onatges diversos on els reflexos de les clarors i els contrallums ens acomboien l’ànima maldestra que vol aprendre des de l’insignificant menudesa fins a l’element més transcendent en l’obra dels homes. Veus com els dies s’esmunyen per entre els dits de la vida i aprens a gaudir-ne cada dia com el primer, volent només descobrir-te en l’amor a la nissaga humana, impel·lit cap a la sorda recança del mall que pol·leix aquell teu roc, colpejant una i una altra vegada, mentre n’escantelles els sortints arrenglerats i punxeruts, aleshores ets capaç d’entendre que la paraula esdevé el símbol més preuat de la nostra existència i com aquesta, deutora del pensament, circumda el teu espai personal fins a arrelar en les profunditats de l’ànima on es recullen els sentiments més íntimament lligats a la pròpia existència, aleshores és quan pots escoltar aquelles paraules càlides com la brisa dolça del matí de tardor on la calentor del sol ja s’escapa a redós del cancell, mentre la decadència passa sense harmonia quan ja has descobert el secret de la senzillesa.