Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ànsies. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ànsies. Mostrar tots els missatges

divendres, 13 de desembre del 2013

Abans que el dia no es clogui...




Abans que el dia no es clogui, ens convé llegar i reflexionar , deixar que l’ànima apaivagui les ànsies, que la calma inundi els nostres sentits, i no és altra cosa que reomplir el cor del bé que ens fa indemnes, bé que acabem repartint al dia següent, potser perquè és important prendre consciència com n’és de transcendent la afabilitat, doncs en el seu conreu, rau també l’efecte que aquesta causa, però això no podria ser si primer no hem estat capaços de conrear l’alegria, l’afectivitat, la assertivitat, la comprensió, la empatia i els efectes benèfics que això representa en el nostre quefer diari i el que és més important, saber ser agraïts pels dons i els bens que rebem, fruit d’aquesta praxi,  perquè, en definitiva tot és causal, però res és casual.

L’agraïment és un signe d’humilitat, de sentida i profunda humilitat, a través del que es demostra la saviesa que se’ns demana, per la felicitat de créixer, doncs més enllà de les rutines, som capaços de temperar l’esperit i albirar la càlida sintonia de l’esforç  recompensat a través de la universal connexió que hem estat capaços d’establir, car la cerca constant i permanent que ens auto imposen resulta vana, fins que hom descobreix com la estima cap al dia que ens donat de viure i totes les seves circumstàncies és l’obsequi  més preuat del que hom pot gaudir.

© Albert Balada

13-12-2013       

dilluns, 26 d’agost del 2013

La nit omple de foscor...


La fotografia de Perelada,  és original de Montse Esteba

La nit omple de foscor l’essència de la llum, però ella,  la nit , és, de fet,  l’ inici del dia, el moment on les estrelles ens ensenyen el bastiment del cel, aquell celatge que ens queda ocult quan som sota la il·luminació del sol, i és quan hom pren consciència que  al dia cal honorar-lo com aquell bé, el més preuat que tenim, doncs és la vida mateixa que ens somriu, més enllà de les cuites profanes i mundanes, aquelles on cercar quelcom no té gaire sentit.

És en la nit, on l’ apaivagament de les ànsies arriba just en el moment en el que els primers estels ens circumden, com coronant-nos; és en les hores en el que ens cal entrar en reflexió, en connexió amb la Providència mateixa, on les paraules esdevenen pensaments, i aquests símbols i senyals que acaronen el cel, com el cel ens acarona també a nosaltres, abans que els somnis ens delectin amb missatges que cal interpretar.

© Albert Balada
26-08-2013