Una cita: Antonio Negri

“La crisi és la única dimensió –sobre la qual pot exposar-se i instal·lar-se la fundació lògica del ser– Inútil Prometeu que es resol en un narcisisme idiota.”[1]

---

[1] Negri, Antonio*. Spinoza* Subversivo. Ed. Akal. Madrid. 2000. Pag. 30

*(Pàdova 1933) és un filòsof moral i politòleg italià. *Baruch Spinoza (1632-1677) Va néixer a Amsterdam al si d'una família jueva d'origen portuguès;  Educat per exercir de rabí, acabà expulsat de la comunitat jueva per la seva actitud crítica.

Horitzons socials

Diu una escriptora lleidatana[1] que “tothom, alguna vegada a la seva vida, s'ha trobat davant d'un cretí que ha intentat amagar-li la vida amb les seves lliçons de superioritat intel·lectual”. En moments com aquests, de transcendència postmoderna, en els que com ens deia el politòleg italià Antonio Negri[2], “no sembla que hagin canviat tots els aspectes de l’horitzó social”, parlar de la cretinitat resulta nogensmenys que encertat, malgrat la definició ens acosta més al concepte d’idiotesa entesa des del punt de vista de l’estupidesa mateixa que ronda les essències pròpies de la humanitat, lluny, però de les definicions morfològiques de la concepció cretínica, en una societat, vulguem-ho o no, de pensament absolutament dèbil, que es manifesta amb absurda obvietat en els àmbits socio-urbans de menor densitat demogràfica.

A mi m’agrada establir la relació entre la cretinitat i la mentida, principalment per l’odi social que se sent cap al concepte de mentida y com s’amaga aquesta a partir de comportaments mesquins i cretins a l’hora , a partir d’una mena de por atàvica que arriba fins al punt d’ usar-se eufemismes per a definir d’una manera absolutament perifràstica la realitat distorsionada que la cretinitat i la mentida volen fer creure, de manera que la mateixa ens porta a un nou terme que defineix una actitud social com ara la hipocresia.

L’enfrontament entre la veritat i la mentida l’hem heretat del zoroastrisme babilònic establint la dialèctica entre els principis fonamentals del bé i del mal que trobem també reproduïts en els proverbis babilònics o en l’Apocalipsi de Sant Joan, de la mateixa manera com en els textos islàmics s’assimila a una mena de llibertinatge que traïciona la essència mateixa del llenguatge com també recollia l’escolàstica agustiniana que ja ho situa en la perspectiva de la gradació del pecat, segons ens recull el filòsof valencià Miguel Catalán[3] .

Arribats a aquest punt veiem com hem evolucionat a través d’un camí antic que ens insinua la penalitat social d’aquest valor propi de la postmodernitat com és la hipocresia que no fa més que subsumir l’engany en l’ús del llenguatge, en el valor de les coses, el valor d’aquells intangibles que defineixen les relacions socials de manera, ja distinta, a com s’havien desenvolupat i conegut a partir de les antecessores revolucions burgeses sobre les que encara se sostenen determinats paradigmes polítics, lluny del reconeixement dels canvis substantius en les relacions entre el treball i el capital, com s’havien conegut en les darreres sis dècades.

Haurien de continuar essent vàlids els principis que ens descriu Plató[4], a saber de les quatre virtuts principals: la saviesa, el coratge o fortalesa de ànim, la temprança i la justícia? Em resulta clar que el fet que el filòsof grec tingui una concepció absoluta del bé, fa que aquesta funció de la part racional de l’ànima continuï encara essent element fonamental en la constitució i organització de la vida pràctica de l’home, en definitiva de la seva vida moral, en contravenció directa amb la visió cretínica de la vida social dels essers humans que hem associat al model de la hipocresia amarada en la mentida, tot i reconeguent, com ho feia el grec que la manca de virtut no suposa una perversió de la natura humana, no essent més que aquesta manca de virtut a ulls de la filosofia platònica més que l’existència d’un equivalent: la ignorància i la seva justificació.

---

[1] Alòs, Marta. El criteri del cretí. Diari Segre. 2-11-09 http://www.segre.com/opinio/viure-per-veure/article/el-criteri-del-creti/291/

[2] Negri, Antonio i Hardt Michael. El trabajo de Dionisos. Ed. Akal. Madrid..2003.Pag. 31

[3] Catalán, Miguel. Antropología de la mentira. Taller de Mario Muchnil. Madrid. 2005. Pag. 13-16

[4] Plató. La república: Col·loquis sobre la Justícia. Volum 76 de Biblioteca econòmica i filosòfica. Sociedad española de Librería, Madrid. 1805

Roma

Imatge davant del Parlament italià a Roma, Juny de 2008

Roma, fa un any, potser menys, quan vaig decidir d’anar-hi, com un paisatge a descobrir; decidir en hores escasses fugir de la  realitat quotidiana i amarar-te en el misteri d’una ciutat veritablement eterna. Poc que podia suposar el que passaria just un mes desprès el juliol de 2008, segurament la cara de sorpresa quan vaig anunciar aquelles vacances curtes, vaja un cap de setmana llarg, m’hauria pogut donar una pista, però la meva ingenuïtat no esta feta per conviure amb la malevolència com tampoc amb les vanitats.  Els passejos, el descobrir racons que tanta gent havia  descobert abans que un mateix, el perdre’s per aquells carrerons com sorgits de les pel·lícules en blanc i negre o menjar en un restaurant obrer del trastevere, segurament haurien d’haver esborrat de la mà de la canícula, aquella que sembla permanent a la Roma de mig any, aquella innocència plàcida de qui confia, però ni així, segurament calia, com una pertinença del destí, descobrir aquella història real, una maquinació permanent, que potser neix en el moment que el meu mentor, vint i dos anys enrere em pregunta si n’estic veritablement convençut de militar... i és clar que calia, pensava, potser el que no podria preveure serien els companys de viatge, els mals companys diria jo... potser ell, el mentor, si que ho coneixia. Hores d’ara els bons records del 2008 són aquella estança a Roma, poder tancar els ulls en el panteó, gaudir del recorregut de la llum del sol o trobar-te en un cafè de les rodalies a Antonio Negri o fruir del darrer llibre de Giovanni Sartori, això a més de poder anar agafat de la mà de la teva dona, passejant en calma per la Via venetto a glops d’aigua fresca i de gelat, com descobrir esglésies fantàstiques en el cor mateix de Roma; la resta, queda per la consciència d’aquells mals companys de viatge, del viatge militant vull dir, que hores d’ara he deixat de banda, només amb l’amargor de cor de que mentre tant van fent la seva. Em queda però el suposar que més d’hora que tard, parafrasejant a l’ expresident xilè Salvador Allende, tornarà l’home lliure a passejar per les amples alberedes... Ara però el record permanent de Roma apaivaga tota rancúnia i m’encara a nous destins vitals, lluny d’aquelles servils misèries. 

De llibres

Un bon amic em demana que li recomani un llibre pel que queda de l’estiu, de fet enguany, tot i que he llegit abastament, ha estat per raons obvies derivades de la meva professió que m'he abocat a informes i estudis, més que a poder acudir a les reflexions intel·lectuals que tant m’interessen. Segurament, d’entrada, dos llibres que m’han marcat molt directament i que voldria recomanar han estat dos de ben diferents en quan a les temàtiques:

El primer “la blogosfera hispana:pioneros de la cultura digital”, un recull d’articles sobre la matèria que han estat dirigits per José M. Cerezo i que ha edita la fundació France Telecom España, que aporta una reflexió interessant sobre les potencialitats d’aquest instrument nascut de la mà de la universalització de la xarxa i en la que, com el seu títol indica, hi ha hagut una bona aportació hispànica i especialment catalana. El segon, publicat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat i que alguna vegada ja he citat en aquest blog, “Estacions, poemes de les dinasties Tang i Song”, traduït al català per Shi Bo, un llibre d’una gran bellesa que cal llegir poc a poc, amb pausa, amb tranquil·litat, degustant cada moment, cada paraula.

No voldria però deixar de referir un tercer llibre, també molt interessant en quan a l’ordre polític es refereix, des d’una perspectiva científica d’interpretació ideològica, del professor Antonio Negri “Marx más allá de Marx”, editat per Akal, i per aquells interessats en l’ordre local un llibre de Núria Bosch i Marta Espasa, del departament d’economia política i Hisenda Pública de l’Institut d’Economia de Barcelona “La hisenda local a la Unió Europea (UE-15)” editat per l’Institut d’Edicions de la Diputació de Barcelona