divendres, 6 de novembre de 2009

Horitzons socials


Diu una escriptora lleidatana[1] que “tothom, alguna vegada a la seva vida, s'ha trobat davant d'un cretí que ha intentat amagar-li la vida amb les seves lliçons de superioritat intel·lectual”. En moments com aquests, de transcendència postmoderna, en els que com ens deia el politòleg italià Antonio Negri[2], “no sembla que hagin canviat tots els aspectes de l’horitzó social”, parlar de la cretinitat resulta nogensmenys que encertat, malgrat la definició ens acosta més al concepte d’idiotesa entesa des del punt de vista de l’estupidesa mateixa que ronda les essències pròpies de la humanitat, lluny, però de les definicions morfològiques de la concepció cretínica, en una societat, vulguem-ho o no, de pensament absolutament dèbil, que es manifesta amb absurda obvietat en els àmbits socio-urbans de menor densitat demogràfica.

A mi m’agrada establir la relació entre la cretinitat i la mentida, principalment per l’odi social que se sent cap al concepte de mentida y com s’amaga aquesta a partir de comportaments mesquins i cretins a l’hora , a partir d’una mena de por atàvica que arriba fins al punt d’ usar-se eufemismes per a definir d’una manera absolutament perifràstica la realitat distorsionada que la cretinitat i la mentida volen fer creure, de manera que la mateixa ens porta a un nou terme que defineix una actitud social com ara la hipocresia.

L’enfrontament entre la veritat i la mentida l’hem heretat del zoroastrisme babilònic establint la dialèctica entre els principis fonamentals del bé i del mal que trobem també reproduïts en els proverbis babilònics o en l’Apocalipsi de Sant Joan, de la mateixa manera com en els textos islàmics s’assimila a una mena de llibertinatge que traïciona la essència mateixa del llenguatge com també recollia l’escolàstica agustiniana que ja ho situa en la perspectiva de la gradació del pecat, segons ens recull el filòsof valencià Miguel Catalán[3] .

Arribats a aquest punt veiem com hem evolucionat a través d’un camí antic que ens insinua la penalitat social d’aquest valor propi de la postmodernitat com és la hipocresia que no fa més que subsumir l’engany en l’ús del llenguatge, en el valor de les coses, el valor d’aquells intangibles que defineixen les relacions socials de manera, ja distinta, a com s’havien desenvolupat i conegut a partir de les antecessores revolucions burgeses sobre les que encara se sostenen determinats paradigmes polítics, lluny del reconeixement dels canvis substantius en les relacions entre el treball i el capital, com s’havien conegut en les darreres sis dècades.

Haurien de continuar essent vàlids els principis que ens descriu Plató[4], a saber de les quatre virtuts principals: la saviesa, el coratge o fortalesa de ànim, la temprança i la justícia? Em resulta clar que el fet que el filòsof grec tingui una concepció absoluta del bé, fa que aquesta funció de la part racional de l’ànima continuï encara essent element fonamental en la constitució i organització de la vida pràctica de l’home, en definitiva de la seva vida moral, en contravenció directa amb la visió cretínica de la vida social dels essers humans que hem associat al model de la hipocresia amarada en la mentida, tot i reconeguent, com ho feia el grec que la manca de virtut no suposa una perversió de la natura humana, no essent més que aquesta manca de virtut a ulls de la filosofia platònica més que l’existència d’un equivalent: la ignorància i la seva justificació.


[1] Alòs, Marta. El criteri del cretí. Diari Segre. 2-11-09 http://www.segre.com/opinio/viure-per-veure/article/el-criteri-del-creti/291/

[2] Negri, Antonio i Hardt Michael. El trabajo de Dionisos. Ed. Akal. Madrid..2003.Pag. 31

[3] Catalán, Miguel. Antropología de la mentira. Taller de Mario Muchnil. Madrid. 2005. Pag. 13-16

[4] Plató. La república: Col·loquis sobre la Justícia. Volum 76 de Biblioteca econòmica i filosòfica. Sociedad española de Librería, Madrid. 1805