Una cita: Marta Alòs

“(....) he de reconèixer que som molt més afortunats. No hem heretat res que ens obligui a haver de retre comptes a ningú i això, si més no, et dona una certa llibertat de moviments...encara que sigui a l’hora de recórrer els camins de la vulgaritat. Els únics per on, d’altra banda, se’ns permet transitar.”[1]

---

[1] Alòs Lòpez, Marta. Històries de l’AVE. Edit. Edicions DeParis. Lleida. 2009. Pag. 31

Privilegis

Fotografia original de Toni Ibañez

Commou, tanmateix mirar les arcades del romànic de transició que ens revelen la història d’aquell vell hospital que els germans Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem havien aixecat en aquell lloc de la Catalunya nova anomenat Lleida. La veritat és que badar en el reflex de la pedra bella suposa, nogensmenys, que traslladar-te en el temps i albirar en el seu transcurs aquells ensenyaments que blasmen en l’aire el valor i els símbols que esdevenen transcendents en la conformació de la nostra identitària història. Escoltar relats, visions i transcendències en el marc dels sostres de fusta, entre les heràldiques suposades emmarcant un espai donat a la cultura i les arts, la ciència i les lletres, resulta poc menys que un privilegi amarat de vell, mentre es recorren els viatges i es relaten, es rapsoden els espais que ens transfereix l’escriptora de la seva nova criatura, pàgines que ens descriuen com en fa fantasia, del dia a dia, l’autora*, amarada de sinceritat i ironia.

*Alòs Lòpez, Marta. "HIstòries de l'AVE" Edit. DeParis. Lleida. 2009

Horitzons socials

Diu una escriptora lleidatana[1] que “tothom, alguna vegada a la seva vida, s'ha trobat davant d'un cretí que ha intentat amagar-li la vida amb les seves lliçons de superioritat intel·lectual”. En moments com aquests, de transcendència postmoderna, en els que com ens deia el politòleg italià Antonio Negri[2], “no sembla que hagin canviat tots els aspectes de l’horitzó social”, parlar de la cretinitat resulta nogensmenys que encertat, malgrat la definició ens acosta més al concepte d’idiotesa entesa des del punt de vista de l’estupidesa mateixa que ronda les essències pròpies de la humanitat, lluny, però de les definicions morfològiques de la concepció cretínica, en una societat, vulguem-ho o no, de pensament absolutament dèbil, que es manifesta amb absurda obvietat en els àmbits socio-urbans de menor densitat demogràfica.

A mi m’agrada establir la relació entre la cretinitat i la mentida, principalment per l’odi social que se sent cap al concepte de mentida y com s’amaga aquesta a partir de comportaments mesquins i cretins a l’hora , a partir d’una mena de por atàvica que arriba fins al punt d’ usar-se eufemismes per a definir d’una manera absolutament perifràstica la realitat distorsionada que la cretinitat i la mentida volen fer creure, de manera que la mateixa ens porta a un nou terme que defineix una actitud social com ara la hipocresia.

L’enfrontament entre la veritat i la mentida l’hem heretat del zoroastrisme babilònic establint la dialèctica entre els principis fonamentals del bé i del mal que trobem també reproduïts en els proverbis babilònics o en l’Apocalipsi de Sant Joan, de la mateixa manera com en els textos islàmics s’assimila a una mena de llibertinatge que traïciona la essència mateixa del llenguatge com també recollia l’escolàstica agustiniana que ja ho situa en la perspectiva de la gradació del pecat, segons ens recull el filòsof valencià Miguel Catalán[3] .

Arribats a aquest punt veiem com hem evolucionat a través d’un camí antic que ens insinua la penalitat social d’aquest valor propi de la postmodernitat com és la hipocresia que no fa més que subsumir l’engany en l’ús del llenguatge, en el valor de les coses, el valor d’aquells intangibles que defineixen les relacions socials de manera, ja distinta, a com s’havien desenvolupat i conegut a partir de les antecessores revolucions burgeses sobre les que encara se sostenen determinats paradigmes polítics, lluny del reconeixement dels canvis substantius en les relacions entre el treball i el capital, com s’havien conegut en les darreres sis dècades.

Haurien de continuar essent vàlids els principis que ens descriu Plató[4], a saber de les quatre virtuts principals: la saviesa, el coratge o fortalesa de ànim, la temprança i la justícia? Em resulta clar que el fet que el filòsof grec tingui una concepció absoluta del bé, fa que aquesta funció de la part racional de l’ànima continuï encara essent element fonamental en la constitució i organització de la vida pràctica de l’home, en definitiva de la seva vida moral, en contravenció directa amb la visió cretínica de la vida social dels essers humans que hem associat al model de la hipocresia amarada en la mentida, tot i reconeguent, com ho feia el grec que la manca de virtut no suposa una perversió de la natura humana, no essent més que aquesta manca de virtut a ulls de la filosofia platònica més que l’existència d’un equivalent: la ignorància i la seva justificació.

---

[1] Alòs, Marta. El criteri del cretí. Diari Segre. 2-11-09 http://www.segre.com/opinio/viure-per-veure/article/el-criteri-del-creti/291/

[2] Negri, Antonio i Hardt Michael. El trabajo de Dionisos. Ed. Akal. Madrid..2003.Pag. 31

[3] Catalán, Miguel. Antropología de la mentira. Taller de Mario Muchnil. Madrid. 2005. Pag. 13-16

[4] Plató. La república: Col·loquis sobre la Justícia. Volum 76 de Biblioteca econòmica i filosòfica. Sociedad española de Librería, Madrid. 1805

Savoir Faire

Un dijous intens seguit d’un divendres nogensmenys. Un dijous, on va tenir lloc "La tertúlia" que dirigeix i presenta Santi Roig, a Lleida TV, la darrera de la temporada que acaba amb l’arribada de l’estiu, no en sentit metafòric, l’estiu feia algunes hores que havia arribat quan començava l’emissió d’aquesta darrera nostra, segurament hem refermat una certa amistat entre els tertulians, sempre passa, amb alguns més que d’altres. Ahir us puc dir que m’ho he passat d’allò més bé i segurament també els meus companys d’estudi, perquè ahir ens vam desinhibir, malgrat que els temes del dia no donàvem per a molt i en ser el darrer ho vam poder dir tot una mica més planer, potser sense tanta disciplina, sense rebaixar el to de qualitat que ens és exigible.

Ahir, segurament amb una complicitat no estudiada amb Marta Alòs jugàvem, com en un teatre, a trobar-nos i allunyar-nos, certament a partir de plantejaments ideològics, els dos som de morro fort, però també és cert que conduíem amb una vitalitat frenètica la dialèctica que s’establia, a partir, també, d’una certa ironia i una certa broma que crec s’hi esqueia, potser no en un altre programa, en el darrer sí. He d’agrair el “savoir faire” d’aquesta dama de la política que “temporalment”, espero, ens ha deixat, com també he d’agrair el respecte amb el que ens tractem, potser havíem començat amb una certa tibantor, però ara, després de tants mesos i també coincidències en d’altres mitjans, els dos sabem que se’ns reclama un cert nivell d’ideologia, un cert nivell de comprimís, un cert nivell de cultura, entenent-ho tant com a formació acadèmica, com a civilització.

Així, de la mà de temes interessants com ara la reforma penal en matèria d’accidents de trànsit, o l’errada de la Junta de Zona de Cervera, a la que vaig intentar defensar argüint que no és un jutjat especialitat i que rep la pressió mediàtica com el que més, d’igual manera com els mitjans pressionen donant per certes dates de constitució d’institucions com ara la Diputació de Lleida que no són del tot certes i més tenint en compte ara, quan escric aquest post, que hi ha una resolució de la Junta Electoral Central que recomana el següent:

“La exigencia establecida en el artículo 205.1 de la LOREG de que estén constituidos todos los Ayuntamientos de la provincia para que se pueda proceder a iniciar el proceso tendente a la constitución de la Diputación Provincial debe entenderse en el sentido de que dicho proceso deberá aplazarse hasta que se hayan resuelto previamente todos los recursos contencioso-electorales contra la proclamación de concejales electos en los municipios de la provincia.”

O sia que, malgrat la urgència que la llei electoral atorga als recursos presentats, encara manquen uns dies per constituir Diputacions i Consells Comarcals.

Ràpid, molt ràpid, gairebé sense desmaquillar, acudia al sopar que dijous vespre es feia al la Fonda del Nastasi, per reunir, com es fa tradicionalment des del PSC a la gent que ha col·laborat en la realització de la campanya que ha estat dirigida per l’actual primera tinent d’alcalde i Diputada al Parlament, Marta Camps, una munió de gent a l’entorn de l’amic Àngel Ros i una primera intervenció en el sopar de la Consellera de Salut, l’amiga Marina Geli, a la que no vaig poder saludar. Prendre contacte amb amics, companys i Diputades amigues, una joia per compartir aquelles taules. Com us deia una jornada intensa, però amb una carretada d’ímputs positius que és el que ens cal.

8 de març: La diferència ens fa iguals

Hi ha molta gent que no identifica pas el 8 de març amb el record de les treballadores del Cotton Industries assassinades el 1.908 a Nova York, per les seves reivindicacions i que donen peu a l’establiment d’aquesta data internacional, a partir fonamentalment de la reivindicació i la remembrança de la Internacional Socialista.

Mea culpa, no ho he recordat en la tertúlia que condueix la meva amiga Mariví Chacón a Segre ràdio, que tot val a dir-ho avui m’ha tallat menys del que acostuma a fer-ho, hi ho hauria d'haver fet; dic això del record, perquè aquesta jornada reivindicativa hauria de ser una mica la referència d’aquella lluita sindical, d’aquells assassinats provocats per l’empresa i establir una comparació de veure com estàvem (i dic estàvem i no estaven) i veure on hem arribat ara.

Certament el debat ha estat fluït aquest cop i amb molta més sintonia del que acostuma, potser perquè parlem d’un tema sensible i que la gent amb cultura i formació que formem la tertúlia d’avui, Marta Alòs, Carmel Mòdol, Enric Montanya i jo mateix, tenim una visió de les circumstàncies de la igualtat que amb certs matisos no difereixen tant substancialment.

Mariví Chacón, ens ha introduït en aquest tema i la seva realitat actual, ella mana, i he atacat, com no pot ser d’altra manera les estadístiques, on sempre en el lloc dels homes hi figuren les nòmines astronòmiques dels representants de la classe corporativa, aquells que no oferiran mai reduir els seus sous per contribuir a la millora del resultat de l’empresa i que si ho creuen imprescindible procedeixen a deslocalitzacions o amenaces als centres de treball, que consideren els autèntics curcós de les economies d’escala de la empresa. Així doncs amb la inflor que dona a l’estadística aquests volums salarials, i tenint en compte que la part de les dones està infravalorada en no tenir tantes dones en la classe corporatiu com els homes, hi ha una distorsió en la mitjana que fa que sempre la mitjana salarial sigui superior en l’estadi del gènere masculí i per tant i s’exclouen aquests vectors (o redueixen els seus sous, aquesta és una altra), aleshores s’equilibra, com ho fa l’estadística que ens ha presentat Amador Santos dels demandants de treball de 1.997 respecte de 2007, on ja comenta a veure’s un cert equilibri de gènere.

De tota manera m’he mostrat més a favor de la igualtat que de la paritat, axioma aquest d’autèntica modernor que no comparteixo, el de la paritat, fonamentalment perquè crec que no és poden legislar els valor amb lleis, és a dir no em considero paritari, em considero igual a les dones i per tant aquest és el valor que ha de primar, o com li deia a una amiga meva que avui ha publicat un article extraordinari a La Mañana, Marina Forcada, portaveu socialista a l’ajuntament d’Alcarràs: nosaltres no som iguals, homes i dones som diferents, tenim visions diferents de les coses, perquè les raons biològiques ho manen, però això és precisament, aquesta diferència és el que ens ha de fer iguals, el seu reconeixement i la seva virtut. Reivindicava ella, com ho he fet jo mateix el valor de les àvies i mares que no han tingut la oportunitat de les postres dones i filles, però també critico, per la meva banda, determinades actituds d’aquestes mares o àvies que no ajuden a la integració i al model igualitari en protegir sobradament els fills i nets.

He posat un exemple que es pot comprendre fàcilment. Cap dona des que es van instituir els matrimonis civils, no ha denunciat l’incompliment de l’article 67 del codi civil que estableix l’ajuda mútua, o l’article 68 de compartir les responsabilitats domèstiques, quan encara la dona assumeix fonamentalment aquest rol. Seria també bo, en ares a aquest perfil igualitari que el model de nous estils laborals, per una banda, com defensa el Ministre Caldera, amb horaris que s’adaptarien als europeus malgrat les reticències que això generaria inicialment i per l’altre, per a aquells i aquelles que es dediquen a la política, copiar els models d’alguns länders alemanys i de la República francesa, que estableixen que no hi ha inauguracions en cap de setmana i activitat política, com tampoc fora del horari laboral.

La tertúlia se'ns ha passat volant, la primera des de feia dos mesos quasia la que reprenia després de la maleïda grip, i ha estat un plaer de retornar a Segre ràdio, com ja ho havia fet a Lleida TV, i reveure als companys contertulians i gaudir de la fantàstica veu de la meva amiga Chacón, no la Vice del Congrés (també amiga), sinó la conductora del programa.

He triat la imatge d'una dona africana, perquè malgrat el camí no ha tocat fí en els països desenvolupats, en els països en desenvolupament i en els sub-desenvolupats és en els que cal establir una nova conciència del paper de la dona en tots els sentits.

Crònica electoral XIV

Recuperant-me encara d’aquesta meva mala salut de ferro, tornant trucades que he trobat enregistrades al contestador de casa, avui m’hauria tocat tertúlia a Segre ràdio, m’ha substituït l’amic i company en Lluís Franco. Avui també he sabut de la “deserció” de la primera linia política de la meva contertuliana, encara que a les files convergents, Marta Alòs, espero que no sigui una víctima, un sacrifici ritual.

A Madrid, s’ha nomenat nou ministre de justícia Mariano Fernandez Bermejo i resulta, paradoxal per no utilitzar una expressió més dura, que el PP el titlli d’ultra, segurament Aznar, reconeguent avui que no era tant llest per saber que no hi havia armes de destrucció massiva, no ho va ser d’ultra, clar, ser ultra és obvi en l’extrema dreta, ser extremadament progressista deu de fer-los por: patètics, de veritat. Per cert demanarà perdò Aznar i/o Rajoy? n'estic convençut que encara pensen que ho hauriem de fer nosaltres pel maltractament que n'hem fet.

De nou em sorpren un article de Joan Subirats a El País, quina cosa que a aquestes alçades em sorprengui quelcom, doncs us el recomano, es titula: "Contra el pesimismo social".

De França estant els meus col.legues del PS m'envien una reflexió de Ségoléne Royal, que alguna vegada jo he fet referint-me precisament al nostre país, però també a la nostra ciutat, una reflexió que evidentment deixa entreveure el perfil del nou paradigma del que algunes vegades n'he parlat. Diu la Royal: " La France dont parle la candidate n’est pas la synthèse impossible de l’Ancien Régime et de la Révolution. Entre le Code noir de Louis XIV, qui codifiait l’esclavage, et la Déclaration des droits de l’homme, les valeurs ne sont pas les mêmes. Et c’est là, pour les socialistes, tout l’enjeu de l’élection présidentielle : construire une République nouvelle, fidèle aux valeurs françaises de liberté, d’égalité et de fraternité. Avec votre voix, j’élèverai la France en construisant une République qui rééquilibrera les droits et les devoirs, une République de la solidarité et de la responsabilité, une République du progrès pour tous et du respect pour chacun, une République de la parole tenue."