Quan el fred del nord arriba, cauen els primers flocs de neu i ens sorprèn la baixada tèrmica d’aquesta bonica tardor que ens ha estat donada pel meteor, veus com la vida s’esgota poc a poc i entra en el descans que la mare terra dóna als seus fills, també els humans, que hores d’ara hem definit l’arribada del solstici d’aquí a un més “a peu prés” com una disbauxa comercial on el mercat ho acaba emmascarant tot, però si som capaços de disfrutar d’aquella tassa de cafè amb llet que fumeja, on hi afegeixes una mica de sucre, només una mica per endolcir aquest valor que ens és donat, el gust, per gaudir, sí, un cop més de les petites i senzilles coses que ens és donat de compartir, fem del món una altra cosa.
Descobrir això, la senzillesa amb la que gerenciar la nostra vida, perquè els humans tenim l’habilitat de saber complicar les coses, de fer que la nostra existència estigui basada en el conflicte, en la competitivitat, en l’ambició i al final has d’adonar-te’n que tot, absolutament tot rau en saber que vius un dia més, que pots veure el sol o sentir el fred que arriba quan li toca i ens recorda que el canvi del clima no és d’avui per demà, que hi és però que el patiran els nostres nets i besnéts.
Escoltar el ronroneig del teu gat que tanca els ulls tot esperant una festa que de tant arriba mentre espetega amb el cap el teclat de l’ordinador amb el que es rasca intentant fer fora allò que tens a les mans que no l’acaricien a ella que et mira amb els ulls axinats i les orelles enrera, romancera. Són aquestes petites i senzilles coses que et donen sentit a la vida, segurament n’hi ha tantes al nostre costat mateix, tantes….
