diumenge, 25 de novembre de 2007

Instrument de culte


Significar el silenci, com un instrument de culte, en el que recrear la nostra pròpia vida o la manera d'entendre el món no és cap niciesa, ens permet si més no construir més que destruir, ens permet establir també la nostra pròpia coherència si ho relacionem amb la prudència com a valor i virtut que ens descobreix a nosaltres mateixos com un principi fundacional, de la nostra nova existència.

Fer i desfer en l’àmbit de la pròpia consciència a partir de moments intensos que gaudir a través de la pauta de l’observació permanent, del misteri de la no paraula feta un àmbit propi i intransferible de la nostra existència, com en silenci es desenvolupa la vida monacal, que només trenquen el soroll de la natura, o de les campanes, o del propi vent que s'escampa parets endins com un company de viatge.

Ser capaços de poder percebre els sons més imperceptibles a l’oïda, implica a més ser capaç de poder estar amatent a la vida, saber-ne els seus ritme,t els ritmes dels nostres proïsmes, i intuir-ne voluntats. El respecte, aquell valor que s’dentifica de vegades en la mirada si el silenci acompanya els nostres gestos, ens descobreix, també el retorn que se’ns representa com una possibilitat de transmetre la pau que el nostre entorn necessita, que el nostre entorn precisa.


Per ilustrar aquest post, una imatge signada per David Mcnew