Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris trànsit. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris trànsit. Mostrar tots els missatges

dimecres, 12 de febrer del 2014

La lluna creix...




La lluna creix o minva, com un joc al que l’univers convida, i en el seu trànsit, esdevé curosa, molt curosa, manlleva l’aigua recreant paisatges, per després deixar-la fluir, els seus mesos són els de la vida, també els de la terra, mentre resta enllà impassible: ara nova, ara vella, tot fent com una mica de mare de tots nosaltres des de la seva solitud infinita, des del seu silent estar, camí de llum...

© Albert Balada
12-02-2014

diumenge, 19 de gener del 2014

Sense apartar-nos del món...



Sense apartar-nos del món, podem descobrir l’interior de la nostra ànima, si som capaços de franquejar la porta que ens obre al sentit d’una nova dimensió a la que hi haurem arribat després d’anar pujant pels esglaons de l’escala de la nostra vida, però també des del coneixement que ens és necessari de conrear per a poder comprendre el sens de tot plegat.  

Les llàgrimes i greuges, han de deixar pas a la construcció d’un món nou, des de les essències mateixes, on les paraules tinguin un significat distint, sense fúria, descobrint-les, com instruments que són de l’existència, com un vestit que ens engalana el trànsit; aleshores ens sentirem forts per a endinsar-nos des de la foscor a la llum, coratjosos i beneïts...

© Albert Balada

19-01-2014  

diumenge, 20 d’octubre del 2013

No és casual...


La fotografia és original de M. Ángels Leon Sedano

No és casual que la tardor dibuixi camins preciosos i precisos, potser més, fins i tot, que la primavera mateixa esclat com n’és de vida, no és casual, doncs en el camí d’adormir-se la terra en la generació de vida, exalta la vida mateixa i ens en descriu el trànsit al respòs i i la calma que són necessàries per a la creació mateixa...    

© Albert Balada

20-10-2013

diumenge, 13 d’octubre del 2013

Et sabràs distant...


La fotografia és original de Vicenç Raimundo

Et sabràs distant i present a l’hora, descobrint llocs que de present, formen part de la teva identitat més profunda;  racons senzills, pedres amb història, llambordes gastades pel pas del temps i el trànsit de la gent i dels pobles, que en dibuixen traces d’història, de passat i de present.

El món transita per diferents orbes, sensacions de realitats  etèries que ens descobreixen a nosaltres mateixos en el transitar per la vida, per la que anem amb els ulls com tapats creant-ne un vel  que se’ns descobreix quan els records gravats en la memòria atàvica ens fan obrir els ulls a retrats que, d’antic, se’ns fan presents...

© Albert Balada

13-10-2013

diumenge, 22 de setembre del 2013

L'aigua és poderosa...




L’aigua és poderosa, pot arrasar la terra, fins i tot pot destruir el gel, al que forada quan el meteor feréstec de l’ hivern n’estableix muralles que li ho barren el pas, com que l’aigua no suporta la lentitud i ha anat acumulant força al llarg del seu trànsit, flueix gota a gota per entre les escletxes que grinyolen al temps que es brunyeixen mentre músiques celestes fan clam de natura .

© Albert Balada
22-09-2013

Si l'aigua...



La fotografia de músics de carrer al Barri gòtic de Barcelona és original de Pilar Combalía Griñán

Si l’aigua es veu atrapada, sempre tendeix a cercar un nou carrerany per on fluir en el seu camí de vida;  mirar-la, en el seu transitar, ens hauria de fer eminentment feliços, car no és més que un reflex de l’itinerari que tots hem d’anar seguint, és com un obsequi que ens dat, en secret, alguna vegada, i ens permet de descobrir-nos en perspectiva.

© Albert Balada
22-09-2013


dimarts, 17 de setembre del 2013

Vivim ancorats...


La fotografia és original de Montse Esteba


“Vivim ancorats en un passat que ens fa presoners  del temps, sense necessitat de ser-ho, però és obvi que la nostra por al desconegut ens amarra i ens convertim en víctimes de la pressió del moment, quan el que realment caldria és alliberar les nostres cadenes i conrear llocs nous en la ment, encara que això ens suposi una gran dificultat, salvable, si més no, la nostra pròpia transcendència a través del culte a la llibertat a aquest nou esglaó en la supervivència, però això sí, sense convertir aquest culte en un fet idolàtric, perquè això ens deixaria buits de sentiment, seriem una ànima que esdevindria fosca; no hi ha res fàcil, i fins i tot aquest trànsit pot arribar a ser dificultós,  però és clar que aquesta experiència paga la pena de viure-la i prendre’n consciència, adquirint nous coneixements, noves experiències amb les que nodrir cada nova passa”

© Albert Balada

17-09-2013  

dissabte, 23 de març del 2013

El camí...




El camí és fàcil, camina per sendes florides, flanquejat per frondoses remors i arriba el moment on les escales ens diuen que cal pujar, fins al lloc aquell on s’és arribada la fi del trànsit coronat per portalades antigues, sempre han estat enllà, gairebé imperceptibles, obrint noves vies de trànsit, obrint nous camins, desconeguts que ens permeten d’ascendir cap al cim que acarona el cel, principi i final alhora, final i principi on el joc de la vida esdevé un premi...


© Albert Balada
23-03-2013  

dimecres, 30 de desembre del 2009

Arquetipus rituals i simbòlics


La nit s’amansa en el silenci ben d’hora, si hem de ser sincers, i les passes ja recollides fan multiplicar les teves en les rajoles mal adobades; és en aquesta quietud de la vesprada, quan tot sembla magnificar-se, mentre et recrees en el reconeixement dels sorolls i les veus, apamant el terreny, com aquell que mesura distàncies i recorreguts, en l’harmonia que et dona la soledat del carrer, lluentejant escasses les bombetes que els balcons amb nens tenen connectades, de vegades singulars i originals, de vegades....

Hi ha qui diu que els nostres no són sinó arquetips rituals, simbòlics, que s’ancoren en el subconscient col·lectiu i com es desenvolupen al llarg de generacions, despertant per generació espontània, un trànsit entre el passat i el futur que acaba sempre amb la referència a la relació materno-filial, com un vincle secular i transmissor de coneixement imperceptible d’aquell intangible que, però, dóna un valor intrínsec fins a les coses més mundanes i vulgars, entenent-ho com a res de vàlua mesurable en el context de l’ordre dels valors o en lo econòmic mateix.

En el llenguatge hem pogut objectivar els somnis, també les realitats, però molt probablement aquell coneixement transmès d’una manera oral que s’acumula en sessions de convivència de la que també, de vegades, han participat els avis, perquè són ells els que aporten, tanmateix, una autèntica experiència de vida, i on el "mitos" esdevé cultura, abraçat a la vida mateixa que ens transmet la memòria. És com descobrir que som posseïdors d’un secret etern i permanent que nosaltres mateixos tindrem en obligació de transmetre a les generacions futures, per a bé i per a mal.

És aquell itinerari on se’ns descriu la vida pas a pas, és on comences a percebre que la capacitat de discernir va estretament lligada a la viabilitat mateixa de la nostra seqüència vital i alhora transcendent, com el pes inexorable d’una paternitat llunyana i distant, propera alhora, comuna tanmateix, diversificada en els llenguatges, condemnant-nos d’alguna manera a ventilar les estances enclaustrades, per a recollir aire nou i fresc, aire que de nou ens abraci com ens permeti una nova perspectiva. El vincle, doncs, ens porta a la recerca de la racionalitat, inscrita en aquella mísera, primigènia i potser foc fonamentada transmissió, que al llarg dels anys acaba representant tot un veritable capital que es fa intransmissible, llevat no sigui en la funció hereditària que el propi mite alberga, és aleshores quan la missió continua, amplificada en aquell trànsit que es pretén del model d’evolució social...

dilluns, 26 de maig del 2008

Novus Ordo Seclorum





Aventurar la sapiència en un món obert a la manca de virtut, implica la necessitat de descobrir aquells homes bons, capaços de convertir la seva vida en una vida de servei a la humanitat sencera, anacoretes del saber, dels secrets que ens transmeten els grans, per albirar aquell destí on la maldat sigui rebutjada, sigui anihilada del cor dels éssers humans, per conformar un complex entramat que faci de l’aliança aquell nexe d’unió entre civilitzacions, recuperar en la història de la humanitat un altre set cents quaranta i dos. És arribada l’hora en que la llum esdevingui com a principi fonamental del nostre pas per la vida, del nostre trànsit com esglaons d’una cadena ampla que descriu la transmissió i l’enllaç de coneixements del passat al futur, de la ment al cor dels homes,

dimecres, 14 de maig del 2008

Viatge...


El món sovinteja l’èxtasi com aquella sublimació dels valors, de les possibles, de les realitats. El trànsit en tota vida comporta renúncies, pas als valors, tampoc a l’excel·lència, sí a l'existència mateixa en el servir com a principi i ens permet d’observar i valorar com la essència en la progressió vital ens és donat de gaudir-la, a partir d’aquell dia, en que la llum intervé en la teva consciència; el matís recorre aquell tauler blanc i negre, on la lluna i el sol esdevenen companys de viatge, mentre el cordó que ens uneix a la vida, sota el propi cel, ens guia cap a un món de simbolisme, de permanència, on el soroll de l’espelma trenca el silenci, en la mateixa percepció que la música ens aporta des dels sòns particulars com universals que ens adornen la vida..

diumenge, 10 de febrer del 2008

Escletxes


Si escoltem la vida, aquells instants preciosos que ens passen entre el transcórrer de dos temps inexorables: néixer i morir, ens adonarem que de tant en tant podem percebre el lament d’aquell gos que se sent sol, o el vent bufar entre les escletxes de les cases abandonades de les zones velles del barri, aquell que no té el privilegi de ser habitat per les elits que fan distintiu el seu.

Si escoltem encara que només sigui perquè convé tancar de tant en tant els ulls i obrir els altres sentits, sabrem de cert que el bategar de la terra en el seu misteriós rodar ens porta sempre al mateix lloc, aquell en el que els sentiments ens arrelen a la vida, com si ens fos donada a precari, just en el moment en que percebre-ho ens acosta de manera inevitable al punt i final proper.

L’udol llastimós deixa d’escoltar-se quan arriba la mitja nit; el lament sensible i trist ja no ens atemoreix els sentits, perquè el silenci, s’ha fet present i tapa les pors i el misteri que la foscor delata tanmateix com els instants descobreixen el trànsit dels sentiments, dels enyors, de les pors, mentre el soroll del carrer, les màquines que hora a hora s’acompassen a la llum del trist fanal que il·lumina aquella paret antiga, va esmortint-ne el compàs, fins que tot esdevé mut, com l’udol, com la foscor, com el no res....