Política

Un any en el que el món elegirà al seu president, al dels Estats Units, que serà nomenat a principis del 2009, aquesta és un procés electoral veritablement important; com expliqueu sinó que el procés d’elecció de delegats, que no és més que això el caucus d’Iowa o les primàries que tindran lloc a New Hampshire, per a les convencions nacionals de dues de les candidatures que poden presentar-se, generin tant d’enrenou?.

El convenciment que les eleccions nord-americanes, amb tota la seva parafernàlia mediàtica però també una mica d’espectacle com tot el que toca el màrqueting, ens són absolutament importants, és una raó obvia. És un fet evident com aquest procés pseudelectoral ens permet de veure en aquest model complex i on no participa pas tota la ciutadania, com tampoc no ho fa en els processos directes d’elecció directa, processos cars, econòmicament parlant, quina podria ser la tendència, quin el reflex ideològic de la ciutadania de la primera potència mundial.

Observar el procés electoral dels nord-americans ens permet de veure quins són els imputs que se’n deriven després de “tot el que passa”; ens permet de veure què, com i qui sufraguen els grups de pressió i d’interès, i ens permetrà de veure, més endavant, després de les nominacions en un procediment electoral on les minories no tenen res a dir, com i quin ha de ser el seu pes polític per a decantar finalment el procés amb els suports finals als candidats cap a la casa blanca.

Perquè desenganyem-nos el sistema no és bipartidista d’inici, però si de principi atenent a un tercer partit els independents, donades les característiques del model de partits i de militància que està a l’ús en els estats units i en tot cas on el tribunal suprem decideix finalment; És una manera d’entendre la democràcia, on per exemple el vot deixa de ser secret al caucus d’Iowa, perquè m’entengueu.

Article enregistrat per a Onda Cero el 07 de gener de 2008.

Potser...

El paper que la política representa en la vida dels ciutadans, ens dibuixa un model que segurament sorprendria a més d’un o una, si de veritat s’arribés a conèixer el veritable valor de les coses.

És probable que el reconeixement de la gestió de la cosa pública no sigui vist pel conjunt de ciutadans com quelcom de consubstancial a la vida diària, potser perquè el discurs del que es fa o es deixa de fer, ve definit més pel calendari dels moments electorals que per la mateixa dinàmica de les coses.

L’aparició dels moderns mitjans de comunicació desdibuixa el panorama polític clàssic, sens dubte, fins al punt que el debat polític se substreu dels àmbits que li són propis i es trasllada als tabloides o les emissores de ràdio i televisió, de manera que la dialèctica que li és pròpia al debat parlamentari, es desdibuixa habitualment sense que la ciutadania, de vegades, entengui ben be què sobre el que és una o altra posició en un o altre afer.

La manca, per altra banda d’una evolució lògica en la dinàmica política de la societat, que, vulguem-ho o no, té una curta vida democràtica en aquest país i per tant mancada d’una autèntica cultura democràtica, fuig també de les responsabilitats que li haurien de ser pròpies hores d’ara i resta lluny de la implicació eficient i efectiva, de manera que aquí, encara, el concepte de Lobby, de grup de pressió perfectament organitzat, ni que sigui com a defensa dels propis interessos territorials, que tantes vegades s’esgrimeixen respecte de l’acció política, queda lluny encara, i de fet no ha estat interioritzat en l’imaginari col·lectiu; ens queda, vulguem-ho o no, encara una mica de camí per a recórrer.

Aspectes com el model industrial, la definició de l’especialització universitària, les infrastructures, etc., que tenen en una o altra força política un determinat accent, estan mancades d’aquella necessària força civil que aglutini, demandi o reivindiqui aquell paper que a tot cos social li pertoca i això no vol dir, des del meu punt de vista que el model de partits que tenim no sigui el vàlid o que aquest ja hagi caducat, al contrari, posa en evidència que la societat hauria de despertar potser és que el dia a dia ens pesa tant, que encara no ens permet de veure més enllà, potser...

Article radiofònic publicat a Onda Cero en aquesta mateixa data