El factor C

"Banc", fotografia origina de Montse Esteba

L’efecte de la realitat i el fet de la provocació sobre la memòria col·lectiva, esdevé en la inspiració dels conflictes que la psicologia social ens descriu, el fruit de la solidesa dels imperatius categòrics que se substantiven en la concreció d’un model de consciència col·lectiva, una mena de superestructura que prefigura un “jo” singular i harmònic estructurat a partir de la complexió d’un viatge interior que es projecta cap a l’exterior[1], com una mena de memorialisme com també va succeir amb el problema del Marroc al segle XIX, o el retrocés ideològic de la generació de 98, en definitiva es percep ara, com aleshores, l’esperit del desconcert històric basat en una suposada legitimació i protagonisme social, subsumint el marc dels perfils negatius que en aquest moment tot ho embolcalla.

El clima és ple de soroll, un soroll suposadament intens, suposadament col·lectiu, distint al que es venia escoltant en els darrers temps on les dues C majúscules: Crisi i Corrupció havien esdevingut claus en les editorials, en els articles, en les notícies.... El soroll omple de gom a gom els estadis informatius i beu de les benaurances polítiques que havien quedat absoluta i literalment malmeses per obra i gràcia de les dues C, aquelles que ara, com a notícia caducada han passat a ser notes menors, llevat, és clar, que n’augmentin els imputats o apareguin nous casos de corrupció, o The Economist tingui raó i la crisi sigui més llarga i dura del previst per a Espanya, i encara en aquests supòsits cal que s’aixequi soroll, pensa algú, perquè no estan els temps com per a deixar que la política perdi el seu prestigi i ens faci rememorar actituds pròximes a les de 1934, perquè el context no els es favorable i després de la sorpresa i fins el silenci maldat i mesurat, ara toca clima de soroll, fer oblidar les fàbriques amb ERE, per a posar un exemple, als aturats o el tancament diari de petites i mitjanes empreses i la misèria mateixa, tot apel·lant al sentiment, perquè diu la veu popular que si s’apel·la al sentiment aleshores hom pot oblidar la butxaca, la del ciutadà, és clar, perquè d’això es tracta, i a veure qui és el guapo que s’atreveix a dir que les 12 editorials no tenen raó i anar contracorrent, això si que és màrqueting i no el de marques com ara la Coca-Cola, posats a dir.

El discurs, per tant és fàcil i per si no ho era, aquesta ha estat la primera de les mobilitzacions, en clau absolutament fidel al que ens va deixar escrit Sun tzu[2], un manual ad hoc pels estrategs electorals que ja ens amenacen de nou de tenir-nos entretinguts durant una cinquantena de setmanes, si som vius per a veure-ho o el país no ha entrat en una deriva tal en la que les C passin de ser majúscules a immenses i acabi engolint a la majoria, perquè com deia Tzu “quan se sent el tro és massa tard per a tapar-se les orelles ... davant l’estupefacció de l’altra majoria, la silenciosa que observa atònita l’espectacle d’aquells actors verbals que ens repeteixen tics, tons i frases obeint a horaris, compromisos i estratègies comercials.

---

[1] Baena, Enrique. El ser y la ficción. Anthropos editorial. Barcelona. 2004.

[2] Tzu, Sun. El arte de la Guerra. Ed. Fundamentos. Madrid. 1974. Edición. 2008.

Política

Un any en el que el món elegirà al seu president, al dels Estats Units, que serà nomenat a principis del 2009, aquesta és un procés electoral veritablement important; com expliqueu sinó que el procés d’elecció de delegats, que no és més que això el caucus d’Iowa o les primàries que tindran lloc a New Hampshire, per a les convencions nacionals de dues de les candidatures que poden presentar-se, generin tant d’enrenou?.

El convenciment que les eleccions nord-americanes, amb tota la seva parafernàlia mediàtica però també una mica d’espectacle com tot el que toca el màrqueting, ens són absolutament importants, és una raó obvia. És un fet evident com aquest procés pseudelectoral ens permet de veure en aquest model complex i on no participa pas tota la ciutadania, com tampoc no ho fa en els processos directes d’elecció directa, processos cars, econòmicament parlant, quina podria ser la tendència, quin el reflex ideològic de la ciutadania de la primera potència mundial.

Observar el procés electoral dels nord-americans ens permet de veure quins són els imputs que se’n deriven després de “tot el que passa”; ens permet de veure què, com i qui sufraguen els grups de pressió i d’interès, i ens permetrà de veure, més endavant, després de les nominacions en un procediment electoral on les minories no tenen res a dir, com i quin ha de ser el seu pes polític per a decantar finalment el procés amb els suports finals als candidats cap a la casa blanca.

Perquè desenganyem-nos el sistema no és bipartidista d’inici, però si de principi atenent a un tercer partit els independents, donades les característiques del model de partits i de militància que està a l’ús en els estats units i en tot cas on el tribunal suprem decideix finalment; És una manera d’entendre la democràcia, on per exemple el vot deixa de ser secret al caucus d’Iowa, perquè m’entengueu.

Article enregistrat per a Onda Cero el 07 de gener de 2008.

Reflexions sobre la felicitat

Créixer? Cercar la felicitat? són termes i formes que s’utilitzen abastament en seminaris normatius, o en la distorsió vital del context fonamentalment urbà que s’aconsegueix a través dels cursos de màrqueting a l'ús. Créixer, però, significa perfeccionar-se, com també significa saber-se posseïdor de la possibilitat d’entendre i interpretar les petites coses de la vida, des de la més insignificant a la més potent; és aleshores quan el concepte felicitat cobra vida, quan aquest concepte, utilitzat abastament pel liberalisme el polític i l’econòmic com si els fos de propietat, cobra la seva veritable essència, definint un context de l’existència mateixa que ens porta a observar-nos com a sers en relació permanent amb el cosmos, amb l’univers, en definitiva amb el nostre propi ser, amb el nostre ser en un diàleg permanent amb el tot, el que Plató en va definir com a Filosofia.