Una cita: Sir Charles Spencer Chaplin

"... Hannah, m’escoltes?, on sigui que siguis, alça els ulls, Hannah, els núvols s’allunyen, el sol està naixent, anem sortint de les tenebres cap a la llum, caminem cap a un món nou, un món de bondat, en el que els homes s’enlairaran per damunt de l’odi, de l’ambició i de la brutalitat... Alça els ulls Hannah! A l’ànima dels homes li han estat donades ales, i a la fi està començant a volar, està volant cap a l’arc de Sant Martí, cap a la llum de l’esperança, cap al futur, un gloriós futur que et pertany a tu, a mi, a tots... Alça els ulls Hannah! Alça els ulls! ... "[1] [2]

---

[1] (complement del monòleg de Charles Chaplin a El Gran Dictador; a la fotografia l'actriu Paulette Gauddard (Whitestone Landing, Long Island, Nova York, 3 de juny de 1911 - Ronco sopra Ascona, Suïssa, 23 d'abril de 1990), lactriu nord-americana que intrepretava el personatge d'Hannah)

[2] Anotació: Hannah (de l'hebreu חנה, de tant en tant també transliterat com Chana o Hannah) és l'esposa de Elcanà s'esmenta en els llibres de Samuel . D'acord amb la Bíblia hebrea era la mare de Samuel La paraula hebrea "Hannah" té molts significats i interpretacions, amb el més comú és el significat hebreu antic de la "gràcia" o "a favor / Ell (Déu) m'ha fet", així com interpretacions més contemporànies de la "bellesa" i " passió ".

La Torre de la Memòria - 記憶的塔

Com núvols que s’enlairen des de la torre de la memòria en fan un arbre del que neixen l’amistat i la felicitat.

像從記憶塔上升成為樹代表友誼和幸福的雲彩。

Felicitat

Ideograma japonès de la felicitat.

Com a cavall del vent i la tempesta, com qui guaita les sagetes que deixa caure el núvol ennegrit regalimant-te la cara, mentre et deixes portar pel somni cap a les arrels mateixes de l’existència, així és com cerques de vegades aquella sensació de felicitat que t’ompli només per un segon la vida, deixant que el pensament voli en la llibertat de l’ànima com una fulla alliberada pel vent. És com si el món fes una aturada, un instant i tot quedés en silenci, un silenci absolut i permanent que ho embolcalla tot fins el més mínim soroll, tot en silenci.

Un llac transparent

Si decideixes perdre’t per unes hores en la solitud de la tarda, quan el sol comença a caure, lenta i pausadament sobre els camps ressecs per la sequera i les glaçades primerenques, pots gaudir d’aquell silenci que et deixa el soroll dels cotxes en passar, amortits per la vegetació que aguanta impàvida el pas del cautxú com el diòxid de carboni i altres gasos dels minerals fòssils, mentre la llum comença a fer ombres que retallen el terra i la teva pròpia ombra gira allargassada.

Només si ho decideixes tu, pots gaudir del cel que recorren pocs núvols fent una teranyina estranya en aquesta tardor enfredorida i gaudir dels pocs ocells que no migren i passegen a la recerca de menjar. És aleshores quan una gralla surt et sobrevola amb el seu blanc i negre de gala i crida en l’aire mentre t’esquiva tot aixecant el vol per evitar l’humà.

El silenci continua ensenyorint-se de la planaria mentre les màquines sortides del rentador retornen als garatges i circulen lentament, molt lentament per les rotondes noves com una dansa en la que els colors s’apoderen del quitrà, mentre el sol continua el seu lent descens cap als móns tropicals que despertaran aviat. Si tanques els ulls pots adonar-te del moviment de la terra i si ets capaç d’escoltar el silenci pots sentir el murmuri del vent o fins i tot la teva pròpia veu que et recorda que hi fas en aquest instant perdut de la teva vida.

En tot cas recorda què com un llac transparent, serè i profund, així esdevé l’ànima de l’home savi quan escolta les paraules de la sendera de la perfecció, perquè aquell qui coneix el riu de les seves vides passades i és lliure de la vida que fineix amb la mort, que coneix les joies del cel i els sofriments de l’infern, car ell és un que veu i la visió del qual és pura, que en perfecció és un amb la suprema perfecció, només ell, o ella, és un ésser veritablement lliure.

Dins d'un núvol

Quan parles amb un amic, de les coses transcendents de la vida, de tu i poca cosa més, és de tot improbable que surtis volant i provis de tocar amb la punta dels dits els núvols i pentinis els cels com aquell que es pentina els cabells al vent.

Però també és cert que de vegades la conversa et pot fer volar a un món màgic, un món personal i intransferible que només coneixem molt poques persones, aleshores cerques una música i t’és exigible la reflexió, per poder arribar a saber que ets i t’espera en la vida, com una nota que cau dolçament sobre el teclat d’un piano, com la música que Antoni Tolmos ofereix en aquest vídeo que he trobat a la xarxa. Que vagi de gust!