dimecres, 12 de març de 2008

L'asile de nuit


Per ilustrar aquest post una obra de Pablo Ruiz "Picasso"


Rosa Luxemburg, paradigma de la socialdemocràcia germànica (i aquí la denominació "socialdemocràcia" és ben correcta), escrivia des del que ella nomenava “l’asile de nuit” (l’asil de nit): la presó [2] , un seguit de cartes als seus amics i companys; de la que va escriure el 23 de maig de 1.917 , n’he volgut extreure aquest paràgraf, que té una significació que va molt més enllà del concepte mateix del fet polític, albira entre els murs separadors una essència filosòfica que beu, segurament d’aquelles fonts clàssiques; deia, des de Wronke: “….Ara, sóc jo mateixa una mica com el rei Salomó: comprenc, també jo, el llenguatge dels ocells i les bèsties. El que ben entès no vol pas dir que els animals facin servir les paraules humanes, però comprenc el so de les seves veus, les diferents vivències i sensacions que ells experimenten….”[1] , potser escoltant en silenci, en aquell silenci de la nit i la foscor de les ànimes, o senzillament amb els ulls tancats, retrets en nosaltres mateixos com fent del nostre interior el nostre particular món, podrem entendre, penso, aquells mots de Luxemburg dirigits a la Sonitschka, Sonia Liebknecht, la companya de Karl Liebknecht.



[1] Luxemburg, Rosa. Dans l’asile de nuit. Editions de l’Herne. Paris 2007. Pag. 52. traduït per Albert Balada.

[2] Com la societat que ella ens mostra ja al 1.912, com una societat que li sembla aparèixer ja aleshores "bruscament sota les aparences frívoles i enervantes de la nostra civilització que permeten de descobrir l'abisme nihilant de la barabàries i la bestialitat"