Mentre aspirem a la saviesa

El silenci que recorre els camins, a la recerca del cor del més pur dels homes, plana sobre els camps de blat segats, que com prats erms en guaiten al nostre pas, mentre aspirem a la saviesa. Saber que en la quietud que la disciplina imposa, ell es manifesta com un bàlsam que cura les ferides que el cor arrossega, és el millor dels presagis, perquè podem intentar de reduir el nostre marc conceptual al mínim, però sempre serà massa gran per abastar-lo si l’ambició ens domina i no som capaços de donar pas a la moderació que sublima i inspira tota obra bona on la passió i el sentiment obren la porta a la raó i la voluntat, com el foc i el ser en l’abisme sense fons de misteri.

No hi ha altra manera d’entendre una existència ni de reconèixer la bondat de l’ànima que saber-la alliberada de l’esclavatge del culte a la persona, de saber-la absolutament lliure per a pensar, igual per a ser identificada i fraternal amb els seus semblants, sense sentir cap dolor per a viure una vida en plenitud, tot aprenent de les petites coses, d’allò més versemblant que pot esdevenir en la vida de tot ésser, és aleshores quan pot sublimar-se l’existència si mai et deixes portar per les ridícules aspiracions del mer interès.

Estimar els detalls

Recrear el paisatge urbà al caure la tarda, malgrat el calor ens vulgui fer companyia, és una sensació que hom recupera ràpid, quan la proposta comporta una conversa agradable al redós d’aquelles coses que un considera importants i que de vegades son les més senzilles aquelles que ens aporta la vida quotidiana, parlar per exemple dels fills, d’aquella famosa hormona adolescent, o d’allò que t’apassiona de la teva feina, de lo bo i lo dolent que hi pots veure i de los bones o males persones que t’hi pots trobar, a banda de la imatge que de tu poden tenir ells.

Viure acompanyat d‘amics aquells moments en que la tarda deixa pas al crepuscle i ens atorga una visió d’un cel rogenc provocada per les altes temperatures, és un autèntic plaer per a compartir, només pel fet que trenca amb la tensió diària, amb aquell estrès del dia a dia que et tensiona en un més d’agost.

Acceptar la invitació d’un amic que et porta a un paratge que has vist tantes vegades però que ara et permet de redescobrir-lo de nou, admirant la bellesa d’aquell paisatge urbà que ens és massa conegut de vegades i alhora un perfecte desconegut, és a ben segur una de les millors meravelles que ens pot oferir el destí si som capaços de valorar el que l’amistat ens aporta quan la lluna plena inicia l’ascensió per damunt dels titans de pedra que semblen configurar les nostres ciutats.

Descobrir en el rostre amic la mirada de qui sap que t’agraden determinades aportacions, determinats fets, determinades situacions, si a més escoltes música, també amiga, pot representar aquella recreació dels instants eterns que es guarden permanentment en la memòria.

Us invito doncs, a perdre-us per la ciutat, amb amics, descobrir-ne els racons, i veure com qualsevol pot ser màgic i meravellós si se li sap veure els detalls, les coses petites, quasi insignificants, però mirant sempre amb els ulls ingenus i nets dels nens, i com ells estimar-ho tot, absolutament tot.