Llegia dues històries personals que m’han impactat, totes dues històries italianes; la primera, antiga, prou coneguda de vegades, la del Cardenal Martini, l’altra la de Rebeca la nena romanesa, dues vides paral·leles en una societat que demana a crits reconsiderar les posicions i, perquè no, no repetir una vegada més l’història, la trista i despietada història.
Llegia el que es diu, el que es comenta de Martini, Carlo Maria Martini, un expert en textos bíblics, de fet en el que s’anomena alguna cosa així com transcripció textual. Casual no ho va ser, però si sorprenent el seu ascens a la prelatura, de fet, no tinc massa clar si és que ens trobàvem amb un Joan Pau II distint del que va acabar sent, la qüestió és que aquest jesuïta, que ara pateix en la seva vellesa el mal de parkingson, ens descobreix aquella altra vessant de l’església, el concepte reconegut del valor de l’estudi, aquell valor que els antics atorgaven al concepte tresor, que no era pas aurífic, sinó basat en el coneixement. Allò que més m’ha impactat de la seva vida, però ha estat l’esperit de renúncia, quan, tot i poder ser el més votat, va acudir a l’elecció papal amb un bastó, el que en llenguatge encriptat ve a significar: no em voteu, estic malalt. Renúncia, però a la vegada una postura egoista, que és la de no abandonar els estudis, el contacte amb les arrels cristianes i com no l’anàlisi, més allà de mites i elements teològics.
L’altra història paral·lela és la de la nena romaní, Rebeca Covaciu, que ens transmet aquell designi dels indesitjats, com ho va fer Anna Frank, amb el somriure de la innocència, premiada per la UNESCO i maltractada per la policia italiana, segon es diu. Descobrir com el maltracte s’estableix de nou des de les esferes de l’Estat, com el consentiment fa bones aquelles paraules del dramaturg alemany Eugen Berthold Friedrich Brecht, quan ens deia”...com que jo no ho sóc....” fa una setantena d’anys. Certament els conceptes d’immigració i èxode son distints i distants diria jo, però també és cert que hi ha dues fonts migratòries que reclamen una certa atenció global en el sí de la Unió Europea, les migracions internes i les migracions externes. El valor d’aquesta nena, quasi adolescent, que relata, que dibuixa, que ens descriu un món de rates i coloms, un món on tothom hi té cabuda, un món que els fills d’Anac han de poder compartir amb els fill d’Adam i on hem de descobrir els principis de la bellesa i el saber en l’harmonia infinita de la bondat, aquella dels qui des de l'anonimat més absolut senten els principis de la solidaritat i li donen aixoplug.
Avui llegia dues històries d’amor a la humanitat vestides amb la candidesa de qui considera la vida com un tresor, com un valor en si mateix, quan l’aire apaivaga les calors estiuenques i ens deixava un plàcid dia de primavera en ple juliol
