Una cita: Giordanno Bruno

Giordanno Bruno fou cremat a la foguera per la Santa Inquisició el 17 de Febrer de 1600 i aquesta fou la manera com rebé la sentència que el condemnava: 

“Avete força piú timore voi nel pronunciare questa sentenza che io nel riceverla”,

 

Va escriure i ens va llegar coses com: 

“Si tot el que existeix, comença per l’ ens principal i suprem, comporta un cert ordre i guarda una dependència, una escala, en la que s’ascendeix de les coses compostes a les simples, d’aquestes a les simplíssimes i absolutes a través del graus intermedis i copulatius que participen de la natura d’un i altre extrem, distingint-se segons la seva essència pròpia –no hi ha ordre on no hi ha una certa participació, no hi ha participació on ni ha un cert entrellaçament, no hi ha entrellaçament sense cap participació–; en conseqüència és necessari que hi ha un únic principi de subsistència per a totes les coses no subsistents” [1]  

---

[1] Giordano Bruno*  De la causa, principio, et Uno. 1584

*Filippo Bruno (Nola 1548-Roma 1600), fou astrònom, filòsof, religiós i poeta italià. Les seves teories cosmològiques van superar el model copernicà, proposant que el Sol era senzillament una estrella, així com l’univers havia de contenir un infinit nombre de mons habitats per esser intel·ligents, a més de sostindre en el camp teològic una forma particular de panteisme, el que diferia considerablement de la visió cosmològica sustentada per la Església catòlica. Després que la Inquisició romana el trobés culpable de heretgia, fou cremat a la foguera el 17 de gener de 1600. Després de la seva mort guanyà fama considerable en determinats cercles intel·lectuals, particular en el segle XIX i principis del XX. Se’l reconeix com un màrtir del lliure pensament i de les idees científiques modernes. 

Vèrtex...

La millor manera de protegir-te d'una tempesta del desert al sahra argelí no era d'altra que vestir com els tüaregs

No hi ha res de més refrescant per a la ment que gaudir de la solitud del desert; Aquelles muntanyes arenoses s’alcen i caminen sobre planúries agrestes, colorant l’entorn amb la sorrenca visió, aclaparant en les ombres que en dibuixen figures fantasmagòriques, dansants en les silents vesprades al so del vent que, compassat, perfila els vèrtexs de la seva piramidal obra.

En l’amplitud d’aquells boscos inanimats, el silenci és present a cada moment, en cada bri de sorra i t’abraça, com un do d’excel·lència que esdevé company, amant potser, de les hores calmes sobre les que transita la vida en aquells racons de l’univers. Els diners no serveixen per a res, perquè res és el que hi ha; feréstec paisatge, endevina la simplicitat humana i l’acomboia en la sola i única presència de l’ànima que es desdibuixa i multiplica com pentinant i acariciant l’horitzó eternitzant.

Només la nostra pròpia essència fa que hi hagi una distinció moral, distinció que en el desert iguala a homes, a bèsties i a estris o eines, amarat tot plegat en un mateix destí: la subsistència en la veneració de la simplicitat i la vida calma, allò que defineix tota voluntat en el mèrit de no cercar més que la veneració d’aquella essència en el culte de les coses senzilles....

Prevenció

Fotografia original de Montse Esteba

La prevenció en matèria d’exclusió social no és un postulat neutre, és un model de governança que, lamentablement, no veu en les politiques de la integració social; possiblement els resultats siguin foscos, intel·ligibles i vistos molt a mig i llarg termini, en una població que no sigui aportadora de vots, clar que el perquè és que difícilment els pot interessar res més que poder resoldre la seva subsistència més substancial.

Segurament no calen proclames, no calen mocions, només cal una voluntat política que estableixi aquestes mesures preventives i de suport, lluny de les tradicionals que veuen dels paràmetres i premisses de les dècades dels anys 89 i 90, superades per l’evolució del nostre model productiu i de generació d’exclusió social aquell que, sense mesures de prevenció i per tant, de suport, difícilment es poden redefinir.