Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ordre. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ordre. Mostrar tots els missatges

divendres, 6 de setembre del 2013

No li val qualsevol espai...




No li val qualsevol espai, requereix un cert ordre, que el complementa, incorporant-s’hi, com un element més, dissimulada en l’espai que escull com a seu per gaudir d’aquelles llargues i ensenyorides zones de son que omplen el seu dia… T’escolta, però fa com si no, et mira amb un filet d’ull, però fa com si no, ha creat en un univers oníric la seva pròpia dimensió, és la meva gata Dolça quan la llum del sol s’amaga triant nous espais dels que apropiar-se...  

© Albert Balada
06-09-2013

dijous, 22 d’agost del 2013

Quan la bellesa...



Quan la bellesa, la saviesa, la raó, la llibertat mateixa són manllevades i comença a percebre’s un tel negre embolcallador com un sudari, amb el que ens manca la respiració, “protegits” per guardians de l’”ordre” que ens impedeixen de descobrir-nos i poder avançar, la veu de la violència no serveix més que per a generar violència, la força de les paraules és cert que no pot superar aquella veu que anima a la agressió, però la paraula, la raó, és la que nodreix la força, és la que nodreix totes i cadascuna de les passes del sender que travessa aquella porta enreixada que ens allunya de la presó de les convencions malsanes, dels càstigs impenitents, encara que siguin imperceptibles, de les raons exòtiques i estranyes que desperten passions; un cop descobrim que la paraula, però també el silenci i l’escolta amatent, ens permeten alliberar a aquells que encara no tenen el gaudi de respirar aquells aires purs i nodridors, sabrem que la llum allunyarà la foscor i de nou s’aixecaran, sobre l’eteri espai que ens envolta, les noves columnes...  

© Albert Balada

22-08-2013  

diumenge, 17 de febrer del 2013

Una cita: Giordanno Bruno





Giordanno Bruno fou cremat a la foguera per la Santa Inquisició el 17 de Febrer de 1600 i aquesta fou la manera com rebé la sentència que el condemnava: 


“Avete força piú timore voi nel pronunciare questa sentenza che io nel riceverla”,
 

Va escriure i ens va llegar coses com: 



“Si tot el que existeix, comença per l’ ens principal i suprem, comporta un cert ordre i guarda una dependència, una escala, en la que s’ascendeix de les coses compostes a les simples, d’aquestes a les simplíssimes i absolutes a través del graus intermedis i copulatius que participen de la natura d’un i altre extrem, distingint-se segons la seva essència pròpia –no hi ha ordre on no hi ha una certa participació, no hi ha participació on ni ha un cert entrellaçament, no hi ha entrellaçament sense cap participació–; en conseqüència és necessari que hi ha un únic principi de subsistència per a totes les coses no subsistents”
 [1]  



[1] Giordano Bruno*  De la causa, principio, et Uno. 1584

*Filippo Bruno (Nola 1548-Roma 1600), fou astrònom, filòsof, religiós i poeta italià. Les seves teories cosmològiques van superar el model copernicà, proposant que el Sol era senzillament una estrella, així com l’univers havia de contenir un infinit nombre de mons habitats per esser intel·ligents, a més de sostindre en el camp teològic una forma particular de panteisme, el que diferia considerablement de la visió cosmològica sustentada per la Església catòlica. Després que la Inquisició romana el trobés culpable de heretgia, fou cremat a la foguera el 17 de gener de 1600. Després de la seva mort guanyà fama considerable en determinats cercles intel·lectuals, particular en el segle XIX i principis del XX. Se’l reconeix com un màrtir del lliure pensament i de les idees científiques modernes. 


dimecres, 30 de desembre del 2009

Arquetipus rituals i simbòlics


La nit s’amansa en el silenci ben d’hora, si hem de ser sincers, i les passes ja recollides fan multiplicar les teves en les rajoles mal adobades; és en aquesta quietud de la vesprada, quan tot sembla magnificar-se, mentre et recrees en el reconeixement dels sorolls i les veus, apamant el terreny, com aquell que mesura distàncies i recorreguts, en l’harmonia que et dona la soledat del carrer, lluentejant escasses les bombetes que els balcons amb nens tenen connectades, de vegades singulars i originals, de vegades....

Hi ha qui diu que els nostres no són sinó arquetips rituals, simbòlics, que s’ancoren en el subconscient col·lectiu i com es desenvolupen al llarg de generacions, despertant per generació espontània, un trànsit entre el passat i el futur que acaba sempre amb la referència a la relació materno-filial, com un vincle secular i transmissor de coneixement imperceptible d’aquell intangible que, però, dóna un valor intrínsec fins a les coses més mundanes i vulgars, entenent-ho com a res de vàlua mesurable en el context de l’ordre dels valors o en lo econòmic mateix.

En el llenguatge hem pogut objectivar els somnis, també les realitats, però molt probablement aquell coneixement transmès d’una manera oral que s’acumula en sessions de convivència de la que també, de vegades, han participat els avis, perquè són ells els que aporten, tanmateix, una autèntica experiència de vida, i on el "mitos" esdevé cultura, abraçat a la vida mateixa que ens transmet la memòria. És com descobrir que som posseïdors d’un secret etern i permanent que nosaltres mateixos tindrem en obligació de transmetre a les generacions futures, per a bé i per a mal.

És aquell itinerari on se’ns descriu la vida pas a pas, és on comences a percebre que la capacitat de discernir va estretament lligada a la viabilitat mateixa de la nostra seqüència vital i alhora transcendent, com el pes inexorable d’una paternitat llunyana i distant, propera alhora, comuna tanmateix, diversificada en els llenguatges, condemnant-nos d’alguna manera a ventilar les estances enclaustrades, per a recollir aire nou i fresc, aire que de nou ens abraci com ens permeti una nova perspectiva. El vincle, doncs, ens porta a la recerca de la racionalitat, inscrita en aquella mísera, primigènia i potser foc fonamentada transmissió, que al llarg dels anys acaba representant tot un veritable capital que es fa intransmissible, llevat no sigui en la funció hereditària que el propi mite alberga, és aleshores quan la missió continua, amplificada en aquell trànsit que es pretén del model d’evolució social...