La nit s’amansa en el silenci ben d’hora, si hem de ser sincers, i les passes ja recollides fan multiplicar les teves en les rajoles mal adobades; és en aquesta quietud de la vesprada, quan tot sembla magnificar-se, mentre et recrees en el reconeixement dels sorolls i les veus, apamant el terreny, com aquell que mesura distàncies i recorreguts, en l’harmonia que et dona la soledat del carrer, lluentejant escasses les bombetes que els balcons amb nens tenen connectades, de vegades singulars i originals, de vegades....
Hi ha qui diu que els nostres no són sinó arquetips rituals, simbòlics, que s’ancoren en el subconscient col·lectiu i com es desenvolupen al llarg de generacions, despertant per generació espontània, un trànsit entre el passat i el futur que acaba sempre amb la referència a la relació materno-filial, com un vincle secular i transmissor de coneixement imperceptible d’aquell intangible que, però, dóna un valor intrínsec fins a les coses més mundanes i vulgars, entenent-ho com a res de vàlua mesurable en el context de l’ordre dels valors o en lo econòmic mateix.
En el llenguatge hem pogut objectivar els somnis, també les realitats, però molt probablement aquell coneixement transmès d’una manera oral que s’acumula en sessions de convivència de la que també, de vegades, han participat els avis, perquè són ells els que aporten, tanmateix, una autèntica experiència de vida, i on el "mitos" esdevé cultura, abraçat a la vida mateixa que ens transmet la memòria. És com descobrir que som posseïdors d’un secret etern i permanent que nosaltres mateixos tindrem en obligació de transmetre a les generacions futures, per a bé i per a mal.
És aquell itinerari on se’ns descriu la vida pas a pas, és on comences a percebre que la capacitat de discernir va estretament lligada a la viabilitat mateixa de la nostra seqüència vital i alhora transcendent, com el pes inexorable d’una paternitat llunyana i distant, propera alhora, comuna tanmateix, diversificada en els llenguatges, condemnant-nos d’alguna manera a ventilar les estances enclaustrades, per a recollir aire nou i fresc, aire que de nou ens abraci com ens permeti una nova perspectiva. El vincle, doncs, ens porta a la recerca de la racionalitat, inscrita en aquella mísera, primigènia i potser foc fonamentada transmissió, que al llarg dels anys acaba representant tot un veritable capital que es fa intransmissible, llevat no sigui en la funció hereditària que el propi mite alberga, és aleshores quan la missió continua, amplificada en aquell trànsit que es pretén del model d’evolució social...
.jpg)
