dimarts, 4 d’agost de 2009

Vèrtex...

La millor manera de protegir-te d'una tempesta del desert al sahra argelí no era d'altra que vestir com els tüaregs

No hi ha res de més refrescant per a la ment que gaudir de la solitud del desert; Aquelles muntanyes arenoses s’alcen i caminen sobre planúries agrestes, colorant l’entorn amb la sorrenca visió, aclaparant en les ombres que en dibuixen figures fantasmagòriques, dansants en les silents vesprades al so del vent que, compassat, perfila els vèrtexs de la seva piramidal obra.

En l’amplitud d’aquells boscos inanimats, el silenci és present a cada moment, en cada bri de sorra i t’abraça, com un do d’excel·lència que esdevé company, amant potser, de les hores calmes sobre les que transita la vida en aquells racons de l’univers. Els diners no serveixen per a res, perquè res és el que hi ha; feréstec paisatge, endevina la simplicitat humana i l’acomboia en la sola i única presència de l’ànima que es desdibuixa i multiplica com pentinant i acariciant l’horitzó eternitzant.

Només la nostra pròpia essència fa que hi hagi una distinció moral, distinció que en el desert iguala a homes, a bèsties i a estris o eines, amarat tot plegat en un mateix destí: la subsistència en la veneració de la simplicitat i la vida calma, allò que defineix tota voluntat en el mèrit de no cercar més que la veneració d’aquella essència en el culte de les coses senzilles....